debat eleccions 28-A

El setembre del 1967, la Revista de Catalunya, editada a Mèxic, va publicar un article de Joan Fuster, datat a Sueca el 27 d’abril de 1963, sota el títol ‘D’una “agenda pública”‘, que va sortir, molts anys després, al llibre Contra el nacionalisme espanyol (Curial, 1994). Fuster l’emprèn contra don Manuel Azaña, que, a la seva obra Una velada en Benicarló, en forma de diàleg, brama contra el desballestament de la República arran de l’aixecament militar: ‘El cabilismo racial de los hispanos ha estallado con más fuerza que la rebelión militar […] cuando empezó la guerra, cada ciudad, cada provincia, quiso hacer su guerra particular.’ (Cabilismo equival, aquí, a tribalismo.) Azaña, diu Fuster, potser sent més pànic i més fàstic davant el cabilismo que davant la rebelión. I en lloc de plantejar-se el problema amb seriositat, o sigui, preguntant-se si aquella desbandada no reflectia un desig d’alliberament, que trobava la seva oportunitat de liquidar l’estat unitari imposat, Azaña, continua Fuster, intenta reduir el problema a una ‘molèstia folklòrica’ titllant-lo de ‘provincialismo fatuo’. Naturalment, Fuster s’ha de retrotraure al passat republicà per calibrar la repugnància amb què Azaña, un jacobí intel·ligent, devia defensar a les Corts del 31 l’Estatut de Catalunya, perquè el seu gest era ‘diligentment oportunista… per evitar un mal més gros: el separatisme possible’. L’autonomia era una barrera contra la ‘fuga’ de Catalunya, impedia el federalisme i mantenia en bona mesura les estructures unitàries de l’estat. (Quan Fuster escriu aquestes ratlles, falten quinze anys per a l’anomenada ‘transició’…) Per a Azaña, conclou Fuster, en aquesta primera part del seu article, com ‘per a tots els jacobins espanyols –i per als ultres de la part antiliberal, no menys ultrancers en això–, Espanya era una unitat indiscutiblement constituïda: cabilismo o provincialismo, la indocilitat perifèrica els semblava una mera esquerperia anacrònica, que el temps i l’educació cívica s’encarregarien d’eliminar’.

Naturalment, contra aquest cabilismo racial de los hispanos, no hi caben sinó l’escola, que inculca als súbdits ‘la mitologia patriòtica necessària per a soldar les disjecta membra que el constitueixen’, i la policia per ‘acoquinar les “cabiles” desficioses’. I quan la ‘província es desperta, s’espavila’ (Fuster esmenta la Solidaritat Catalana i la Bernat Metge, el 6 d’Octubre i Serra d’Or, la Setmana Tràgica i l’Institut d’Estudis Catalans), l’estat, autoenganyat i feble, calla i deixa fer durant un temps, fins que no triga a reaccionar, s’endureix, esdevé agressiu i actua, manu militari, en conseqüència: aleshores, també reben els jacobins, perquè ‘l’extrema dreta, quan obté el poder, no respecta gaire els seus correligionaris d’anticabilisme. La ‘mà forta’ cau, cega, sobre tothom.’ (Quan Fuster escriu aquest article, som mig segle i sis anys abans de la situació actual…) Però el fet que els jacobins mateixos rebin de valent no els fa variar de posició respecte a la unitat de l’estat: en aquest punt, remarca Fuster, ‘els uns i els altres coincideixen, i ni els uns ni els altres no s’abstindran de ser recíprocament còmplices per guanyar una batalla’. (A tal efecte, paga la pena de remarcar allò que deia Negrín, últim president de la República, en plena guerra del 36, quan preferia que guanyés Franco abans no es trenqués la unitat nacional…). Per a molts d’aquells jacobins exiliats per la dictadura franquista, el mal menor era ‘¡Si por lo menos resolviesen en problema catalán!’. Està tot dit: resolver, escriu Fuster, era, en la intenció de l’interlocutor a qui assigna aquelles paraules, ‘extirpar per mitjans violents’. El que el ‘liberal’ no hauria fet, continua Fuster, podria fer-ho l”antiliberal’, i el ‘liberal’ en trauria el benefici (‘s’ho trobaria fet demà’). En resum: l’home de l’exili se solidaritza amb el seu més detestat enemic precisament respecte al cabilismo. ‘I és que tots són uns’, remata Fuster.

Diumenge passat, vam poder contemplar a la televisió del règim un debat electoral entre ‘dretes’ i ‘esquerres’, que, fet i fet, no poden fer cap política econòmica que no respongui als interessos del gran capital, administrats des de Brussel·les, de manera que la disputa d’escons es fa per unes molles de pressupost. Hi havia uns suposats ‘constitucionalistes’, disposats a liquidar els enemics a cop de constitució; hi havia una suposada extrema esquerra, que exhibia la constitució per fer-la respectar; i hi havia una suposada esquerra fent el saltamartí entre els uns i els altres. Res de nou. Pel que fa al que ells anomenen ‘problema territorial’, el debat era entre jacobins ultrancers, jacobins concessius i ultradretans a seques, que es revelen, com deia Fuster, ‘tots uns’ en la matèria. La ultradreta amenaça i els jacobins compliran: res de referèndum, res d’independència, res de pactes amb els secessionistes, una reforma constitucional ad calendas grecas… Com fa, si fa no fa, cinquanta, cent anys.

A casa nostra, perduda definitivament l’alteritat material de l’1-O, o sigui, la capacitat de crear poder propi, n’hi ha que pensen a ‘dialogar’ amb els que són ‘tots uns’ pel que fa a la ‘qüestió catalana’. El problema, quan l’extrema dreta imposa la seva llei als ‘liberals’, a través del poder omnímode de les togues, és que no hi hagi amb qui ‘dialogar’. Ahir, dimarts, circulava un manifest d’un sector de l’esquerra independentista –impecable, si acceptem, definitivament, que la materialitat independentista de l’1-O s’ha sublimat en una condició sumàriament republicana. Res a dir, doncs, quan la política torna als seus components tàctics més acreditats. Potser cal anar a les eleccions, sí, per tornar a demostrar que les bases simbòliques per la independència romanen fermes a l’hora de batre els partits del 155, però no ens fem il·lusions i no vulguem fer veure el que no és: fragmentats, dins el marc parlamentari espanyol, els grups catalans al congrés s’hauran d’acontentar a fer de palafreners de l’alternativa majoritària i, com a màxim, si és que sumen els seus escons a la majoria que en diuen d’esquerres, però que ja van aplicar el 155, o es van fer l’orni, podran ‘amenaçar’ de fer caure governs i forçar eleccions, però res més. Pel que fa al resultat dels judicis, ja està clar que només es pot comptar amb la magnanimitat del govern de les anomenades esquerres espanyoles, interessades a resistir per conservar el poder; en tot cas, les mobilitzacions que hi pugui haver, més o menys controlades en temps, espai i força, només haurien de servir per a amenaçar, però no pas per a girar la truita. El marc repressor guanya la partida en imposar el marc polític i el marc mental a una classe política poruga i dividida. I, tanmateix, la base independentista roman intacta, com assenyalava Gil Matamala en una entrevista recent. Però, ara com ara, entre el poder constituent de la gent mobilitzada i autoorganitzada i el poder constituït de la classe política, no hi ha color.

Entretant, al ring de la trampa electoral televisiva, no s’ha parlat d’Europa, diuen alguns. Per què? Que no som Europa? I és clar, que ho som. Per això, Espanya no necessita elaborar estratègies, sinó tàctiques de substitució en l’àmbit de l’executiu que compleixen el dictat de la Unió Europea: nada por aquí, nada por allá; però nosaltres, no, nosaltres no en tenim prou, amb tàctiques de vol gallinaci, a nosaltres ens cal elaborar estratègies. Malauradament, dins el marc geopolític de la Unió Europea i l’OTAN, no hi ha alternativa estratègica a la submissió a Espanya, cosa que implicarà forçosament una despesa humana, no sols en termes de vides menjades per la repressió, sinó en termes de desenvolupament general del país, a risc d’entrar en una etapa d’estancament. D’aquí plora la criatura i, si no volem continuar amb la volada de coloms, potser que comencem a separar els efectes simbòlics del ‘problema català’ de la crua realitat socioeconòmica i geoestratègica en què estem empantanegats. Ens caldran nous estrategs.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb