Tots n’hauríem d’aprendre, són catalans

Obro Twitter i m’hi torno a trobar microracisme. El més fotut és que és un piulet fet per algú que creu que amb aquelles paraules ataca els racistes. Però, en aquest cas, ha tornat a caure amb el racisme que ens han inoculat de ben petits. I volent atacar els racistes, ha estat ell qui ha tingut un comportament racista. “Hòstia, que bo, enviar un xaval magrebí amb un català perfecte a cobrir la notícia de Ceuta. Em sembla brutal”, diu el piulet. No diré de qui és, perquè, sincerament, no crec que sigui important assenyalar ningú. No és el que busca aquest text.

El piulet parla de l’Alaaddine Azzouzi, que el cap de setmana passat va cobrir tot el que passava a Ceuta per a TV3. Per desgràcia, una vegada més, la notícia no era què explicava, sinó ell. Els seus orígens. L’Aladdine és català. Els seus pares són marroquins que van emigrar a la recerca d’una vida millor. La vida la van construir al Maresme, on l’Aladdine i els seus germans han crescut. Per descomptat, els orígens dels seus pares construeixen qui és. Però no ens passa a tots, això? És com si, quan jo anés a fer una entrevista a València, tothom destaqués que tinc orígens valencians. No me n’amago, igual que ell. Però per què a ell li ho recorden a cada moment i a mi mai? La resposta la tinc clara. Microracisme.

Fa poc, vaig participar en una xerrada sobre les dones i el periodisme. L’acte el presentava una antiga presentadora de TV3. Tampoc crec que sigui important el seu nom. Conversàvem tres periodistes. Una d’elles era Deei Diallo, una jove periodista que ha publicat fa poc el llibre Abriendo caminos: Referentes afro en la comunicación en España. Només arribar, la presentadora va anar cap a la Deei i li va dir: “Ostres, parles molt bé el català.” Ella es va quedar parada. Li va agrair el comentari, malgrat que la resta ens vam adonar de la incomoditat de tot plegat. Què se suposava que havia de contestar? Sí, és clar, sóc tan catalana com tu!? Per què no hauria de parlar bé el català? Una vegada més, algú pensant-se que fa un comentari positiu però que fa tota la contrària, microracisme.

La situació es va anar complicant al llarg de la xerrada, i hi va haver moments molt tensos. “D’on ets, Deei?” li va demanar la presentadora. “Del Maresme”, va respondre ella amb claredat. “No, però d’on?”, va insistir la presentadora. “De Pineda, del Maresme”, va tornar a contestar la Deei, malgrat que ara ja havia entès que aquesta no era la resposta que buscava la presentadora. “No, vull dir el teu origen!”, li va acabar etzibant la presentadora. Ah! D’això es tractava. Li preguntava pel seu color de pell. Com si el simple fet de ser racialitzada et fes menys d’aquí. La Deei, completament descol·locada, li va explicar els orígens dels seus pares. I els altres, malgrat la incomoditat, vam callar. Les preguntes fora de lloc van continuar: “És clar, Deei, a tu et deu costar més trobar feina, oi?” El que faltava, paternalisme!

A la Deei, la conec poc. Però amb l’Aladdine hi he compartit molts moments. La redacció de VilaWeb vam tenir la sort de comptar amb ell. Dic sort perquè, malgrat que ell sempre diu que va aprendre periodisme a VilaWeb i a la Directa, jo crec que a VilaWeb tots vam aprendre amb ell. Ens vam adonar com n’era, de necessària, la seva mirada en les redaccions d’aquest país. I avui encara la trobem a faltar. Amb ell, a la redacció vam ser més conscients que mai del racisme que hi ha en la societat. Recordo un dia que els Mossos havien tallat el carrer on hi ha la redacció de VilaWeb, al Raval, per alguna batuda. A tots els periodistes, quan ens hi vam acostar i vam dir que treballàvem al diari, ens van deixar passar. A ell, no. Va haver de sortir Vicent Partal a demanar explicacions, per què no el deixaven passar? Ens vam queixar als Mossos d’Esquadra, van demanar disculpes. Però, una vegada més, microracisme.

El problema del microracisme és, precisament, aquest: que gairebé no neix mai de la mala fe. Sovint surt de persones que es consideren antiracistes. Persones que es consideren compromeses. Però les bones intencions no esborren l’efecte de les paraules. Quan ens sorprenem que una persona racialitzada parli un català perfecte, quan li preguntem repetidament d’on és o quan convertim els seus orígens en la notícia, no fem sinó recordar-li que, als nostres ulls, continua essent una excepció. I mentre continuem tractant alguns catalans com si haguessin de demostrar constantment que també són d’aquí, el problema no serà tan sols dels qui fan discursos obertament racistes, també serà nostre. Potser la millor manera de combatre el racisme és començar per revisar aquells prejudicis que encara arrosseguem sense adonar-nos-en.