Tornar vella deu ser

Tornar vella deu ser cercar els estius i no trobar-los. No per nostàlgia, sinó per absència, per desaparició, per desbordament. Te’n vas adonar fa uns quants dies, quan la teua cosina, tan jove que és de la generació de les teues filles, va penjar al grup de WhatsApp dels cosins un vídeo d’Instagram on es podia veure la casa dels avis, que era la casa dels teus estius, convertida en el celler d’un restaurant de moda del port de Ciutadella. Vau dubtar si allà on ara serven uns vins cars i excepcionals, quan éreu petits hi havia la cuina on l’àvia feia les coques i els panets amb sobrassada, o si han cobert una part del pati que tenia tantes flors i un galliner. En la conversa van sortir tots els noms dels espais de la casa que construïen el món: “davall es molí”, “s’estudiet”, “sa cotxeria”. Per un moment va semblar que…

A vegades l’absència és congelació. Una mena de permagel encastat al cervell que fa que quan cada estiu tornes al poble per fer-hi l’estada ja no trobes ningú que digui “fer l’estada”. Ara diuen que vénen a l’illa a passar les vacances, o a passar uns dies de descans, com qui malda per fer passar una febrada o deixar enrere un mal pas. També vénen a desconnectar, en comptes de voler connectar amb la bellesa que, malgrat tot, encara ens ofereix com regal ocult.

I tu et pots encaparrotar a escriure que els estius són les llaunes d’albergínies plenes o buides, l’oliaigua amb figues per a dinar, les coques amb tomàtiga per a sopar, els fanalets fets amb síndries buidades, l’olor de coca amb sofregit quan passes pel forn del carrer del Bisbe, un meló que es refresca dins la mar, una anada a vega amb la família, o anar a romandre dos dies a la Vall i pensar-te que ets Tom Sawyer o Robinson Crusoe. Però els estius són els autobusos estibats de gent que va i ve d’una banda a una altra, els embussos a la carretera general, els aparcaments de Son Saura i Cala’n Turqueta complets a les nou del matí. Els estius ara són anar a la platja a les set del matí o a les vuit del fosquet si vols mantenir el ritual de la comunió amb el líquid amniòtic que és la mar gran. O, senzillament, si no et vols sentir forastera entre un ramat d’influenciadores, que ara són una mena d’invasió gens subtil. Algunes també s’aixequen de matí i arriben a la platja amb tacons, els llavis pintats i ben empollastrides per enregistrar un paisatge que no existeix i publicar vídeos falsos a TikTok o Instagram. També van davall les Voltes i al Pont d’en Gil, i troben divertit mirar a la càmera i ajuntar els morrets i dir que la posta de sol no sé què… Elles ho tenen clar: no vénen a fer l’estada, vénen a fer negoci. I vénen ací com altres anys han anat a Bali, a Altea o a Romania a deixar la seua pixaradeta, a marcar amb una osca la funda del mòbil, com qui marcava el mànec del revòlver.

Ciutadella té un port petit, que també fotografien les influenciadores, i un dia les autoritats van decidir que allò no podia ser, que no era segur per al vaixell groc d’Iscomar que venia d’Alcúdia i havia de fer una maniobra molt arriscada que era tota una atracció de veure, entravessat ben davant el Club Nàutic, i van dir que havien de fer un dic exterior, a la badia, a Son Blanc, i el dic va resultar petit perquè els vaixells més grans tampoc no ho tenien bé, i van ampliar el dic, i ara el dic és un port on cada dia de l’estiu, a totes les hores, els vaixells vomiten milers de persones i de cotxes que vénen de Mallorca, de la península i del continent.  I els cotxes omplen la carretera general perquè les autoritats han decidit que encara no és el moment d’activar la possibilitat legal de limitar-ne l’entrada a l’illa. Es veu que estan disposats a comprovar fins on la poden estiregassar, quin és el límit de la pressió. I l’illa, de moment, ho suporta tot, com una mare abnegada que no gosa negar res als seus fills. Sempre podem fer una culadeta més i estrènyer-nos una mica més i hi cabrem tots. Fins que rebenti. Fins que el fem suri per damunt dels nostres caps. Fins que els recursos hídrics, que mai no havien estat tan baixos a l’illa, diguin prou, i l’aigua que sortirà per l’aixeta serà salmorro i no servirà ni per a dutxar-nos. O no en sortirà.

I llavors eixamplarem la carretera, la farem de dos o tres carrils per sentit, i instal·larem més dessaladores perquè els turistes puguin gastar aigua a betzef, i quan ho tinguem tot ben trepitjat i piconat i fet malbé, les influenciadores que estrenyen els morrets, i les famoses, i els megarics que tapen el paisatge de les platges amb els seus megaiots i empastifen el cel amb els megajets privats, ja no voldran venir perquè tot serà massa vulgar i ja no hi haurà cap diferència entre aquesta illa, que ara els fa tanta gràcia, i Croàcia, Roma o Los Angeles.

L’estiu eren dragonets entre els macs d’una paret seca, caragolins i mosques i formigues. Eren les berenetes a la fresca, però ara no en fa de fresca i hem de traure els ventiladors al carrer o a la terrassa. Ja hem passat la Mare de Déu del Carme i els pescadors i els mariners ho han celebrat enramant les barques amb banderetes i paperets i han passejat la Mare de Déu fins a la bocana del port. I Sant Cristòfol també ja l’hem viscut. Era el dia d’anar a sopar a la vorera de la mar, a la Farola, o a Santandria, que, segons per a qui, era fer una gran excursió, o a vegades, quan es feia feina a escarada, era l’única sortida de l’estiu. I en aquest santoral del mes de juliol tan ple de sants i santes, avui és Santa Margarida, i vindran Santa Magdalena, i Sant Jaume i Santa Anna i Sant Quim…

Tornar vella deu ser això. Plorar per un temps en què no teníem res, però ho teníem tot. Pels anys en què els cans anaven amollats pel carrer i et feien por a tu, que eres petita i també anaves amollada pel carrer, i anaves amb bicicleta i nedaves a Santandria i a la Caleta o al Talaier o Son Saura, i el Tritón i el Balear eren bars de pescadors, i un polo costava dues pessetes, i els entrepans de carn amb salsa de can Diego eren mel. Anys en què un TBO era un tresor i el sabor de les pegellides acabades de desferrar de les roques de la platja era una glopada sencera de l’aigua de la mar.

Tornar vella deu ser no encaixar en un món que potser ja no gira tan redó i notar tant les absències que per no ofegar-te braceges fort i t’aferres al que tens, i no mires prim si el que tens és un fantasma que t’abraça i et fa cossiguetes, o una fotografia en blanc i negre amb una renglera de banyadors i biquinis i tovalloles de Nivea esteses a cel obert.

Tornar vella també deu ser començar l’article amb la intenció de fer un bell text que volies titular “Els estius”, i desviar-te per explicar com es dessagna aquesta petita pàtria perduda enmig de la mar i l’acabes titulant “Tornar vella deu ser”.