Tornar a Ítaca, una altra vegada: una nova traducció de l’‘Odissea’, el clàssic incontestable

Hi ha llibres que semblen inexhauribles, perquè cada generació hi troba preguntes noves. L’Odissea d’Homer n’és probablement un dels exemples més evidents. Durant gairebé tres mil·lennis, el viatge d’Odisseu (o Ulisses) ha estat llegit com la història exemplar d’un home que lluita contra monstres, tempestes i déus per tornar a casa. Però què passa quan aquest mateix text es rellegeix amb els ulls de Penèlope? O de Circe, Calipso, Nausica o Atena?

Aquesta és una de les qüestions presents en la nova edició de l’Odissea publicada per la Casa dels Clàssics dins la col·lecció Bernat Metge Universal. La traducció de Pau Sabaté recupera el poema en català contemporani i en manté la forma poètica original; alhora, el text final de Dolors Miquel ofereix una lectura crítica que desplaça el focus de l’heroi cap als personatges femenins que sostenen el relat.

Aquesta publicació va precedida de l’èxit de la Ilíada, traduïda –també per Sabaté– el 2019, que va demostrar que els grans clàssics continuen despertant interès entre els lectors. “La continuació natural, després de la Ilíada, era publicar l’Odissea“, explica l’editor Roger Aluja, que n’ha fet el pròleg. Però el projecte no responia a una lògica editorial i prou. També era una demanda dels lectors, que després de la gran acollida de la Ilíada volien saber insistentment quan arribaria la versió de l’altre gran poema homèric. “Ens trobàvem molts lectors que ens demanaven quan publicaríem l’Odissea traduïda per en Pau. De la Ilíada n’hem venut més de quatre mil exemplars, va tenir un impacte molt fort. Això va fer que ens decidíssim a treballar en l’Odissea“, afegeix.

Una nova traducció

La traducció ha demanat un any i mig de feina. Sabaté explica que l’experiència acumulada amb la Ilíada li ha permès d’encarar l’envit amb més seguretat i amb una idea clara: conservar el vers i la musicalitat originals, però acostar Homer al lector actual. “No volia elevar el text fent-lo arcaic, ni ser gaire literal”, explica. El traductor ha decidit de mantenir l’hexàmetre i, alhora, oferir una llengua catalana viva i oral. Una decisió que inevitablement dialoga amb la traducció de Carles Riba, referent indiscutible de la versió catalana d’Homer. Sabaté admet que Riba és un model inevitable, però reivindica una traducció que prioritzi la naturalitat sense renunciar a l’ambició poètica. “Els poemes homèrics havien de sonar familiars. Volia que fos un text que mantingués les paraules i les expressions genuïnes, molt arrelades a la terra –que ja feia servir Homer– i, al mateix moment, que el text poètic no fos complicat, perquè l’original no ho és gens: la llengua és estranya, sí, però tot plegat és molt planer i entenedor. En cap moment no hi ha barroquismes”, diu Sabaté.

Per a Dolors Miquel, que ha rellegit el poema per encàrrec de la Casa dels Clàssics, aquesta és una de les grans virtuts de la nova versió. “La llengua llisca. Pots anar llegint i la imaginació va actuant amb tranquil·litat. És una traducció molt llegidora, que, alhora, conserva la forma poètica original”, afirma.

El clàssic que sempre torna

Quan han de respondre per què Homer continua despertant interès gairebé tres mil·lennis després, editor i traductor coincideixen a dir que l’Odissea és probablement el clàssic més present en l’imaginari col·lectiu. Les sirenes, Polifem, Circe, Calipso, Nausica i Odisseu mateix formen part d’un repertori d’imatges que molta gent coneix fins i tot sense haver llegit mai el poema. A això s’hi afegeix la capacitat inexhaurible del text per a suscitar noves lectures. “És una mina. Hi ha el viatge, l’hospitalitat, el creixement de Telèmac, la fidelitat, el retorn, la identitat… Hi ha molts fils per a estirar”, resumeix Aluja.

També Miquel atribueix aquesta vigència al fet que l’obra parla de qüestions profundament humanes. “L’humà no ha canviat tant. Encara que ara anem amb avió, continuem sentint-nos interpel·lats per aquestes històries perquè parlen de les nostres reaccions, dels nostres desitjos i de les nostres contradiccions.”

Un heroi humà

Part de la fascinació que continua exercint l’Odissea prové del protagonista. A diferència d’Aquil·les, l’heroi gairebé sobrenatural de la Ilíada, Odisseu és imperfecte. “Així com Aquil·les té unes capacitats més enllà de les humanes, Odisseu és mentider, és trampós, però també és profundament humà –explica Sabaté–. Vol tornar a casa. Per fer-ho de la millor manera possible, fa servir l’engany, l’astúcia… Trobo que és un propòsit molt compartible amb tothom. Tothom té l’afany de tornar a casa.”

La seva astúcia, la capacitat d’adaptar-se a les circumstàncies adverses i de sobreviure gràcies a la intel·ligència més que no pas a la força el converteixen en una figura extraordinàriament moderna. Potser per això, com recorda Aluja, Odisseu és l’heroi amb qui resulta més fàcil d’identificar-se.

Una lectura crítica

Però la lectura que proposa Dolors Miquel desplaça parcialment aquesta mirada tradicional. Quan va rellegir el poema per escriure el text que acompanya l’edició, es va fixar en un aspecte que sovint resta en segon terme: la presència constant de les dones. “A diferència de la Ilíada, l’Odissea és plena de personatges femenins. I Penèlope és fonamental”, diu. Miquel qüestiona la lectura convencional que ha convertit Penèlope en paradigma de l’esposa fidel. “Tota la vida ens han explicat l’Odissea del punt de vista dels homes, però quan hi tornes hi veus una dona que governa Ítaca durant vint anys mentre el seu marit és fora.” Segons la poetessa, Penèlope sosté el regne, evita que els pretendents ocupin el poder i manté l’estabilitat política de l’illa. “Més que esperar, governa”, resumeix.

La seva lectura va més enllà i interpreta el poema com el reflex d’un moment de transformació cultural. “Hi veig la consolidació d’un ordre patriarcal que substitueix mons anteriors representats per figures com Circe, Calipso o les sirenes.” Una interpretació que no pretén substituir les altres, però sí afegir una perspectiva que durant segles ha estat bandejada per les lectures dominants.

En relació amb això, Pau Sabaté defensa que la fascinació pels clàssics no és incompatible amb una mirada crítica. “Acostar-s’hi des de la fascinació és molt legítim i pot donar grans experiències estètiques, però si t’hi acostes a partir de la crítica també hi ha molta cosa per a analitzar”, afirma. El traductor considera que la lectura feminista de Dolors Miquel n’és un bon exemple, perquè serveix per a descobrir aspectes del poema que durant molt de temps han restat en segon terme. “És la gràcia dels clàssics: tothom hi pot trobar alguna cosa. Per això continuen essent clàssics, perquè afecten tothom d’una manera o altra i, t’hi acostis com t’hi acostis, sempre hi trobaràs alguna cosa que t’interessa.”

Potser és aquesta capacitat d’acollir interpretacions diverses que converteix l’Odissea en un clàssic incontestable. Sabaté hi veu una obra oberta a la fascinació i a la crítica; Miquel, una oportunitat de repensar els fonaments patriarcals de la tradició occidental. Molt abans, Salvador Espriu ja havia trobat en Odisseu una figura especialment reveladora. El preferia a uns altres herois grecs perquè era “prudent, avisat i assenyat” i, sobretot, perquè “volia tornar sempre a la seva terra, Ítaca”. Una manera d’entendre el personatge que encara avui ressona en cada nova lectura del poema homèric.

L’hospitalitat i l’altre

Una altra de les qüestions que emergeixen amb força en el poema és la vigència política que té. L’Odissea és també una història de desplaçaments, d’estrangers i d’acollida. De cap a cap del relat, l’hospitalitat hi apareix com una obligació moral fonamental: abans de preguntar qui és un viatger, hom li ofereix menjar, sostre i protecció. “És una manera d’entendre la relació amb l’altre, una cosa que hem perdut”, reflexiona Aluja.

En un context marcat pels debats sobre les migracions i les fronteres, aquesta dimensió del poema adquireix una nova actualitat. “L’Odissea t’acosta al desconegut, a l’estranger, a l’altre. En podríem aprendre, perquè va contra els discursos d’extrema dreta i de la por cap a l’altre. L’Odissea diu: ‘Explica’m la teva història i jo t’acullo.’ Hi ha d’haver una altra manera de tractar l’altre”, continua Aluja.

Així mateix, Miquel considera que ens trobem en un moment hostil envers l’altre, i ho exemplifica d’aquesta manera: “La llei de l’hospitalitat, per a aquesta gent, era la base de la civilització. Els qui eren considerats bàrbars i salvatges eren els qui no tenien llei d’hospitalitat. Ara, si vinguessin a Europa i veiessin què es fa, ens dirien bàrbars, perquè hi ha un racisme trepidant i antihospitalari.”

L’Odissea, primera lectura

Tant per a Sabaté com per a Aluja i Miquel, la relació amb l’Odissea és també personal. El traductor, per exemple, la va llegir per primera vegada quan tenia quinze anys. Abans, ja havia llegit la traducció de la Ilíada de Manuel Balasch. “La Ilíada va ser un començament una mica ardu, perquè la llengua era un obstacle, però em va fascinar. Quan vaig llegir l’Odissea de Riba, vaig pensar que, a part del poema, la llengua també era fascinant. No sé si això va ser una de les coses que van fer que després estudiés clàssiques.” Durant la carrera, Sabaté va tenir de professor Jaume Pòrtulas, un dels grans experts en Homer d’Europa, i això va fer que aprofundís molt més en tot aquest univers, especialment quan ja sabia prou grec per a poder-la llegir en la llengua original.

Aluja explica que va tenir els primers contactes amb l’Odissea a partir d’adaptacions i de més llibres de mitologia. A quinze anys, quan va decidir de fer el batxillerat humanístic, va comprar-ne l’edició de la Magrana. Més tard va dedicar el treball de recerca a la comparació de traduccions de l’Odissea. “És un llibre que sempre m’ha fascinat i, durant la carrera, Homer va ser l’autor que més em va tibar, fins al punt que vaig acabar dedicant-li també la tesi, dirigida per Jaume Pòrtulas.” Pòrtulas, ara ja professor emèrit de filologia grega de la Universitat de Barcelona, va deixar una gran empremta en els seus alumnes sobre el coneixement d’Homer. “Tot aquest misteri entorn de la identitat d’Homer, el coneixement de les tradicions èpiques de l’antiga Iugoslàvia i Mongòlia, i més tradicions èpiques orals, ho fan tot molt fascinant. Per tot això, Homer és l’autor que més he llegit”, explica Aluja.

Miquel també en recorda perfectament la primera lectura, quan tenia dotze anys i va trobar-ne un exemplar a casa seva. “Amb l’Odissea vaig descobrir que el llenguatge podia ser màgic i arrencar-te del món. Havia llegit coses com Tolstoi, però cap obra no havia aconseguit de transportar-me a un altre món i a un altre segle com l’Odissea. Em va traslladar a un altre univers”, recorda.

Potser aquesta és una de les claus que expliquen la persistència del poema. Cada generació hi torna per motius diferents. Els uns hi cerquen aventures. Els altres, reflexions sobre l’exili o el retorn. Els de més enllà, noves maneres d’entendre les relacions de poder o el paper de les dones dins els grans relats fundacionals. Totes aquestes lectures conviuen dins un mateix llibre.

Precisament en aquest mateix context de relectures i conflictes interpretatius, l’Odissea tornarà aviat al centre de l’imaginari popular amb l’estrena de la nova adaptació cinematogràfica de Christopher Nolan, el 17 de juliol. El film, que parteix de la traducció d’Emily Wilson, trasllada el debat filològic i ideològic a la cultura de masses, convertint Homer en un altre camp de batalla contemporani. Com apunta Jordi Graupera a Viure en temps versats, el nostre present sembla definit per una experiència fragmentada i superposada del temps, en què els relats no s’esgoten sinó que es reescriuen contínuament. En aquesta línia, el nou film no fa sinó reforçar aquesta condició: l’Odissea no tan sols es llegeix i es tradueix, sinó que es continua girant –i disputant– en cada època.