Torna’m a agafar la mà

Fa temps que cavil·lo el fet d’escriure una nova peça teatral; són unes quantes, les idees embrionàries que em ronden pel cap i que vaig desenvolupant, però d’entre totes, n’hi ha una que m’ha portat, de fa anys, a fer treball de camp: les ganes d’escriure, d’explicar, les relacions entre pares i fills (fills mascles). Si bé les relacions entre mares i filles em fascinen tant o més que les dels homes amb els seus progenitors masculins, n’he escrit força personatges, però d’ells encara no, i m’ho prenc com un repte: com endinsar-me com a autora dona en la ment i el cos de dos homes que tenen un vincle tan estret com és el de ser fill i pare.

Basant-me en la meva experiència viscuda amb familiars i amics i en l’observació de l’entorn, el primer que em ve al cap quan penso en un pare i un fill interactuant entre ells és la contenció emocional. Penso en tensió, en una certa incomoditat, brevetat dialèctica (frases curtes, to de veu que tendeix a ser eixut, superficialitat temàtica, escassa permeabilitat emocional, contenció de sentiments). És curiós, perquè si penso en aquesta mena de relacions amb imatges, tinc claríssim quina aglutina i defineix a la perfecció tot el que ara us descrivia. La ment se me’n va a final dels noranta, començament del 2000, quan encara no havien desaparegut els telèfons fixos de les cases. M’imagino un telèfon que sona en una sala d’estar, un home que passa de la cinquantena i que acaricia la seixantena, s’atansa a l’aparell i el despenja. És el fill, qui telefona. No ho fa gaire sovint, així que la cara de l’home evidencia una certa sorpresa; potser una lleu arronsada de celles que delata la curiositat subtil que li produeix la trucada. El diàleg entre els dos homes bé podria ser aquest:

Fill: Hola…

Pare: Hola…

Fill: Sóc el Quim.

Pare: Ja ho sé. (Pausa breu) Digues… Tot bé?

Fill: Sí. Bé.

Pare: Molt bé.

Fill: Tu bé?

Pare: Sí, bé, també.

Pausa breu.

Pare: Doncs, res, et passo ta mare… Adeu, fill.

Fill: Adeu.

Quan he reproduït aquesta escena a alguns dels amics i coneguts amb els qui he anat fent el treball de camp que us comentava, molts m’han dit que s’hi sentien plenament identificats. Que la comunicació per a les coses importants és i ha estat sempre, en la gran majoria de casos, amb la mare, que, si esqueia, ja transmetria la informació corresponent al pare. Abans, per força s’havia de telefonar al fix de casa els pares, i només es parlava amb el pare si era ell qui agafava el telèfon. Ara que pare i mare tenen cada un el seu mòbil respectiu, molts homes asseguren que poden passar mesos o anys sense parlar amb el seu pare. Un per molts anys el dia del seu aniversari, a vegades forçat per una mare que ha escrit abans al fill per recordar-li que demà és l’aniversari de ton pare, estaria bé que li telefonessis o li diguessis alguna cosa. El fill descarta immediatament la trucada i trenca el silenci de llargues setmanes amb un per molts anys sec i curt, funcional. Molts dels homes amb qui he parlat responien a la categoria de fills, homes entre trenta i cinquanta anys. Molts d’ells m’asseguraven que, d’ençà que van entrar en l’edat adulta, no han tornat mai més a abraçar-se amb el seu pare. Com a molt, en alguna data molt assenyalada i sempre descriuen abraçades garratibades on ambdós s’uneixen per les espatlles, però inconscientment eviten que la resta del cos es toqui. La seva manera habitual de saludar-se és amb un cop de cap, en la distància, una barbeta que s’aixeca com a mostra de suposat afecte mentre la boca pronuncia un hola tímid, fluix, suficient. A vegades, un copet a l’espatlla per part del pare al fill, la mà estesa colpejant amb més força que afecte l’omòplat del fill per intentar dir amb aquell gest tot el que no es diuen ni amb la resta del cos, ni amb paraules.

El que saben l’un de l’altre, ho saben per la mare i, sovint, no els cal ni comentar-ho. El pare sap que al fill el van fer fora de la feina, i li hauria volgut dir alguna cosa, però ho va deixar passar per manca de pràctica i costum i, quan va voler-ho fer, la mare ja li va comunicar que tenia un nou càrrec en una altra empresa i, per tant, el pare va trobar que ja no calia pas telefonar-li, que tot va bé si no hi ha cap desgràcia. El fill, igual, sap que al pare el van operar de cataractes, que feia temps que no hi veia bé d’un ull. La mare es va encarregar d’anunciar que l’havien d’intervenir, el dia de l’operació va avisar quan entrava a quiròfan i, en acabar, va comunicar a tots els familiars que tot havia anat bé. I així, amb la gran majoria de fets.

Aquesta setmana he conegut un projecte artístic que, a través de les imatges, ha indagat en el mateix tema sobre el qual jo vull escriure, les relacions pare-fill. Es tracta del fotògraf búlgar Valery Poshtarov. La seva obra gira al voltant de la memòria i els vincles humans, i el 2024 va guanyar el Sony World Photography Award en la categoria de retrat pel seu projecte “Pare i fill”. Es tracta d’una sèrie de fotografies preses des del 2020 en què retrata pares i fills adults agafant-se la mà. D’entrada, la idea pot semblar simple, ridícula o sense interès, fins i tot, però si us atureu a observar les imatges, hi descobrireu molts detalls que parlen i que emocionen. La seva inspiració va sorgir mentre portava els seus fills petits a l’escola. Es va adonar que algun dia deixarien de voler-li donar la mà. I fou així que decidí demanar al seu pare i al seu avi que tornessin a agafar-se la mà per a una fotografia. El conjunt d’imatges de l’artista qüestiona la masculinitat tradicional. Poshtarov explica que molts homes han après a no mostrar emocions, associen el contacte físic amb feblesa, estimen profundament els seus pares, però gairebé mai no saben com expressar-ho. Quan els demana que s’agafin les mans, molts dubten, alguns riuen incòmodes i d’altres asseguren que no feien aquell gest des que el fill era petit.

Poshtarov assegura que ell no és l’autor de les obres, que ho són els protagonistes, que ell només facilita i proposa una vivència i capta amb la seva càmera el retrobament físic i emocional entre pares i fills de més de setze països diferents. Les imatges deixen bategant per dins unes quantes preguntes: quant fa que no agafes la mà del teu pare, o del teu fill ja adult? Què has heretat del teu pare més enllà del patrimoni econòmic? Què conserves de tot el que et va ensenyar? Què li retreus? Què transformes i què perdones? Si et diguessin que demà perdràs per sempre el teu fill o el teu pare, avui aniries corrents a abraçar-lo fort, a dir-li t’estimo? Mai no és tard per a trencar les incomoditats que ens tenallen emocionalment i que eviten que tornem a fer un gest tan senzill i alhora tan poderós com tornar-nos a agafar la mà.