Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

A Barcelona –de fet, als Països Catalans– els pistolers van ser una institució política. Així com sona. Ho van ser des del final de la primera dècada del segle XX fins l’any 1923 –quan Primo de Rivera va proclamar la rutinària dictadura que sempre fa de comodí a Espanya. I amb això la delegació de la violència es va tornar innecessària.

Dic ‘delegació’ perquè la cosa era aquesta. Després de la revolució soviètica i l’èxit de les vagues generals convocades per la CNT, com ara la vaga de la Canadenca, el país vivia en una ebullició revolucionària que semblava no tenir aturador. I la gent d’ordre, aleshores organitzada al voltant de la Federació Patronal, va creure que allò no es podia aguantar i que si l’estat els era inservible ja actuarien ells mateixos.

Així van crear els ‘sindicats lliures’ (fake news, en versió primeria del segle XX) per amenaçar, acoquinar i assassinar sindicalistes de veritat, especialment de la CNT. Francesc Layret va ser mort així, quan eixia de casa al carrer de Balmes, per un jove pistoler, que òbviament no va ser mai detingut, tot i saber-se’n el nom i l’adreça. Salvador Seguí va ser un altre dels morts il·lustres en una violència que aviat va ser compartida entre gent d’ordre i funcionaris diversos de l’ordre públic.

L’Albert Batlle de l’època, el general Severiano Martínez Anido, es va destacar en els insults als sindicalistes i la proclamació de l’anomenada llei de fugues, que permetia l’assassinat impune sempre que el mort fos un sindicalista. Gregori Daura Ràdua, a Barcelona, i Mariano Escrivà, a Sueca, van morir d’aquesta manera, afusellats amb l’excusa que fugien. Al final els historiadors han recomptat uns vuit-cents atemptats que van matar 226 persones, la major part anarquistes i sindicalistes, però no únicament.

El fenomen anomenat ‘pistolerisme’, més enllà de l’ús de les pistoles, era sobretot la demostració de la impotència contra la protesta i la negació explícita del dret de protestar. La gent d’ordre no suportava que l’ordre que ells volien fos desafiat pel carrer i es van prendre la justícia pel seu compte, sempre amb incidents casuals que volien descarregar de qualsevol connotació políticament organitzada.

Per sort, cent anys després les pistoles ja han callat –i no fa tant de temps, com deu recordar qualsevol que visqués la transició, especialment a València. No es pot comparar, doncs, aquella situació amb la d’avui. Però també hi ha punts de concordança evidents amb allò que el ‘pistolerisme’ va representar, i que no es poden deixar passar per alt. Aquesta setmana, dues vegades, ja, la concentració de protesta de la Meridiana ha estat atacada per individus que han envestit manifestants amb vehicles. I aquests individus ho han fet enmig de –i esperonats per– una campanya ferotge d’acusacions organitzada a l’uníson pel tripartit Colau-Valls-Collboni i per la dreta extrema espanyolista. I mentrestant, les policies diverses, que havien de protegir el dret de manifestació, han protegit els agressors.

Lluís Llach va ser aquesta setmana a la Meridiana i va afirmar que era l’última llum viva del cicle de protestes que va seguir la sentència. No és l’última, però és una peça política fonamental. I si voleu cap prova que indique fins a quin punt ho és, ací teniu la impaciència de la gent d’ordre i el consegüent retorn, al cap d’un segle, de la pràctica de prendre’s la justícia al marge de la llei i exercint la violència de manera impune.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.