Torn de peix, ninetes i sexe

Una mica més avall de l’Hospitalet de l’Infant, o sia al sud, hi ha una de les platges nudistes més grans d’Europa: la platja del Torn. Són gairebé tres quilòmetres de sorra protegits per una pineda i parets de roca calcària. A mitja platja hi ha un petit penyal, que li dóna nom, perquè antigament l’aigua el tornejava. Ara no, ara el penyal és ben enganxat a la vora i la mainada s’entreté grimpant-hi. L’accés a la platja del Torn no és fàcil, com correspon a les bones platges naturistes: a un extrem, s’hi arriba per una carretera estreta i molt revirada, i a l’altre, per un camí de terra amagat darrere un càmping i cal deixar el cotxe al costat d’una via de tren en desús i travessar-la.

Doncs bé, fa unes setmanes, una tarda assolellada però no calorosa, just quan travessàvem les vies, vam coincidir amb una dona de mitjana edat, en biquini, amb una ampolla de cava per obrir en una mà i unes copes a l’altra, que també anava cap a la platja. De fet, hi tornava: la nevera era al cotxe. També per la manera com parlava s’intuïa que la seva colla, fos quina fos, no anava precisament per la primera ampolla. “No sé si coneixeu el camí: si aneu per aquí, arribareu directament a la platja, a la vora del càmping; si aneu per allà, us trobareu gent fent coses.”

Caram, quin dilema. Érem davant la versió tarragonina de La caputxeta i el llop? Per què ens havia avisat? Perquè havia vist que dúiem un nen petit? Què volia dir exactament amb això de gent fent coses? Gent bevent cava? Era clar que sense dir-ho explícitament, ella ens recomanava anar pel camí directe. Però nosaltres no volíem anar a tocar del càmping. A més, ella –amb una nena més gran que el nostre, sí, però nena al capdavall– havia enfilat “per allà” sense dubtar-ho. Nosaltres sí que vam dubtar uns pocs segons, però els vam seguir, a ells i la curiositat.

Vam fer el camí pel mig del bosc amb els ulls ben oberts, és clar. Ens vam creuar amb algú que tornava cap al pàrquing i sí que de tant en tant es veia algú, però no semblava que fes res més que descansar i, certament, no feien res dolent ni anticonstitucional. Vam passar per la famosa guingueta d’en Pep, tancada, i amb quatre passes més vam ser a la sorra, just a temps de veure com, a la distància, els nostres amics obrien l’ampolla de cava. Sota dos para-sols immensos que els feien de carpa, dues parelles tenien muntada tota una festa, amb música i ballaruca.

Vam passar al costat d’uns pescadors que tenien plantades les canyes i miraven en silenci un punt indefinit davant seu, potser on calculaven que tenien els hams. Al cap d’una estona, vam estendre les nostres tovalloles i encara no eren ben col·locades del tot que ja vaig trobar la primera nineta. Ben blanca, amb aquella llisor i l’espiral rogenca inconfusible. Les ninetes són la petita tapa (opercle, en llenguatge científic) d’un caragol de mar anomenat baldufa rugosa. Quan mor el caragol, la closca va per una banda i la nineta per una altra.

De petit, havia passat moltes hores cercant ninetes a Menorca, encara les guardo. Per algun misteri de l’ecosistema o els corrents marins, se’n troben a molt poques platges. Si hi ha sorra fina, no cal ni intentar-ho. Quan la sorra és tan gruixuda que se’n reconeixen els bocins de petxina i de caragols, com al Torn, n’hi pot haver. I si n’hi ha, festa grossa. Al principi, costen una mica de veure, sobretot si no mostren la cara de l’espiral, perquè el revers és més marronós i irregular. Però a poc a poc la vista es va afinant i és capaç de detectar-les fins i tot si estan mig enterrades.

Jo ara en dic ninetes, però de petit a Menorca en dèiem tapadores i a Catalunya la majoria de gent les anomena ulls de Santa Llúcia. També hi ha qui les coneix com a ulls de sirena, pedres de la virtut o, fins i tot, faves. Segons la tradició popular, servien per a guarir les malalties dels ulls o com a amulet, per protegir-se del mal d’ull. És habitual que se’n facin anells i arracades, i Josep Palau i Fabre els va dedicar un conte. Buscar ninetes és addictiu i els minuts passen volant mentre les onades van renovant la superfície sorrenca com qui canvia un aparador o passa la pàgina d’un llibre. Entre onada i onada tens uns segons per detectar les ninetes i collir-les abans no se les endugui la següent. Amb sort i paciència, se’n poden aplegar un bon grapat.

També els calen sort i paciència, als pescadors. Me’ls miro. Són tres i tenen sis canyes plantades. Dues és el màxim permès per persona. Passen llargues estones immòbils i de tant en tant s’aixequen, en recullen una i la tornen a tirar. A vegades es diuen alguna cosa, però la major part del temps resten callats. Em fixo que cap dels tres no agafa el mòbil en cap moment. Té un punt contemplatiu, tot plegat, segur que són gent tranquil·la. O potser no, potser els poses dins d’un cotxe i comencen a tocar el clàxon. Abans de marxar, no ens podrem estar de preguntar-los com va la pesca. “Avui, de moment, res de res.” Ni un, tu.

Però no són els únics pescadors. Com amb les ninetes, al cap d’una estona la vista també afina i aprèn a desxifrar els moviments que hi ha a la platja. Ja m’havia fixat que hi havia moltes persones soles, però amb una mica més d’observació es pot veure que són tot homes, que no paren d’arribar i marxar, aixecar-se, acostar-se l’un a l’altre, i fer viatges, per separat, cap a la pineda. Vet-ho aquí, les coses que es fan entre els arbres que hi ha darrere la platja del Torn. Cruising, se’n diu, per si hi esteu interessats: sexe entre homes, ràpid i anònim, amb poc diàleg, en llocs públics.

Ja ho diuen, que qui busca, troba. I que cada pesca té el seu enginy.