toni cruanyes entrevista

Toni Cruanyes (Canet de Mar, 1974) fa anys que és una cara coneguda per als espectadors de TV3, que pràcticament l’han vist créixer. Va debutar a només vint-i-sis anys com a corresponsal a Londres, la primera destinació d’una llarga llista de capitals des d’on va explicar la realitat del món. El periodista ha passat un terç dels seus anys fora de Catalunya i, entre tantes anades i vingudes, la seva vida dóna per a moltes escenes d’aeroport. Una de les més importants va ser el novembre del 2013, fent cua per a un vol de tornada de París. Tot just s’acabava d’anunciar que ell seria el nou presentador del ‘Telenotícies Vespre’ (TN), i un home va advertir-lo: ‘Prepara’t, que com a corresponsal estàs acostumat a parlar de coses que als catalans ens queden lluny, però ara et tocarà explicar-nos el que ens passa a Catalunya. A nosaltres. I, tal com està tot, no serà fàcil.’ I tenia raó: des que és al capdavant del TN Vespre, Cruanyes ha hagut d’explicar notícies tan importants com el cas Pujol, l’1-O, la declaració d’independència i el judici contra el procés. Tot això amb el rerefons de les campanyes constants contra TV3.

A Un dels nostres (Pòrtic Edicions), un llibre a mig camí entre les memòries i l’assaig històric, Cruanyes explica els secrets darrere el TN en uns anys tan complicats i reflexiona sobre el paper de les identitats a Catalunya. El periodista parla d’identitats personals, tot recordant la seva infància a Canet de Mar, i de la identitat col·lectiva per demanar-se ‘qui som els catalans?’. Ens hi trobem per parlar de tot això en un bar del seu barri actual, l’Eixample de Barcelona. Rialler i proper, es mostra satisfet amb el llibre, però confessa que li ha fet una mica de vergonya explicar algunes coses en un relat que li ha quedat més personal que no esperava. Diu que a ell no li toca parlar directament de política, però en cap cas esquiva les preguntes sobre la repressió o sobre els atacs a TV3.

Dediqueu el llibre a la vostra mare, mestra. Com a periodista, teniu certa influència seva. Per què?
—El llibre el dedico a ella també perquè, com a font d’identitat, la primera vegada que van fer la pregunta ‘qui és aquest?’ la resposta va ser ‘és el fill de la Dolors’. La meva mare era mestra a l’escola on jo anava i, per tant, era la persona coneguda i la referència. Ser el fill de la mestra crec que m’ha determinat molt el caràcter, i fins i tot en la meva vocació professional. Moltes vegades, i més ara que em dirigeixo a centenars de milers de persones cada nit, m’imagino que sóc en una aula explicant coses importants als espectadors, com la meva mare explicava coses importants als seus alumnes.

Ella és l’única influència per a ser periodista? Com us neix la vocació?
—Crec que sí, que aquesta vocació pedagògica d’alguna manera m’ha portat a la meva vocació. Hi ha dues coses que m’agraden molt a la vida: el periodisme i viatjar. La confluència d’aquestes dues passions, que és la feina de corresponsal que he pogut fer diverses vegades, és el màxim de les meves aspiracions professionals.

Com descriuríeu la feina de corresponsal, ara que la podeu comparar amb la de presentar el TN?
—Fer de corresponsal és la base del periodisme. És agafar la mà del ciutadà, acompanyar-lo i ser els seus ulls. A través de la seva confiança, fas la feina d’anar al carrer, saber què passa i explicar-ho. Aquesta és la base del periodisme i ho fan els corresponsals. També els corresponsals locals, els delegats a comarques. Ara sóc en un altre estadi. En comptes de fer de cuiner, faig de cambrer. El periodista del carrer té la informació i jo la preparo, l’amaneixo, la serveixo perquè pugui arribar bé a l’espectador. És una feina molt important, però és subsidiària de l’altra. La meva feina no tindria sentit si no fos pels corresponsals i redactors que són arran de carrer.

Com és presentar el TN en aquest moment polític?
—La voluntat d’aquest llibre, entre més, és sortir a defensar la feina que hem fet. I aquesta és una defensa en primera persona del plural. Els mitjans públics catalans, però en general els mitjans catalans, hem tingut una gran contenció davant els atacs que hem rebut de mitjans espanyols i de partits polítics espanyols que s’han inventat que adoctrinem, que rentem el cervell de la gent… Hem hagut de sentir coses molt greus que no s’han dit en casos flagrants de delictes per part d’altres mitjans. Es diu que TV3 diu coses que no diu. Ens criminalitzen amb informacions que no hem donat, amb programes que no hem emès… Només interessa un relat que criminalitza els mitjans en comptes d’assumir que a Catalunya hi ha un problema polític, que Espanya té un problema polític i l’ha d’afrontar. És més fàcil dir que aquí hi ha una gent que s’ha deixat rentar el cervell. No. Nosaltres hem fet bé la feina, hem aguantat molt bé el temporal i hem explicat les coses com són, tampoc com voldrien que fossin. Hem expressat la realitat diversa de Catalunya i crec que hem intentat donar el to correcte, de gravetat en els moments importants de l’octubre del 2017, del judici del procés, de les manifestacions al carrer, de la repressió que s’ha viscut… Però també donant veu a tothom.

'Només interessa un relat que criminalitza els mitjans en comptes d'assumir que a Catalunya hi ha un problema polític'

Com vau viure la tardor del 2017 des de TV3?
—Va ser difícil de gestionar, però a la vegada també molt engrescador. Cada taula de redacció era una trinxera davant els atacs, i alhora cada frase que podia dir en directe era com un camp de mines. Qualsevol cosa podia ser malinterpretada i l’endemà sortir a la portada d’El Mundo. Veure que tot allò que explicava en directe ha format part del sumari del procés, del judici pel qual s’ha condemnat gent a gairebé cent anys de presó, indica la responsabilitat del que fèiem. Crec, sincerament, que la prova la vam superar.

Fins on va arribar la por que teníeu del 155?
—Al judici contra Trapero, veus com es jutja amb criteris polítics un professional al capdavant dels Mossos. Això passa també amb els dirigents de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Podrien haver arribat a nivells més baixos, que és el que hauria implicat un 155. Un 155 hauria volgut dir canviar el director de TV3, potser el cap d’informatius… No sé quin efecte hauria pogut tenir en la nostra quotidianitat. Com a mitjans públics, nosaltres acceptem els límits que ens imposa una Junta Electoral, amb algunes paraules que se’ns prohibeixen expressament. Protestem, i ho hem fet públic, però ho acatem. Fins a quin punt nosaltres podríem acatar una direcció de TV3 que no seguís criteris professionals, sinó polítics, imposats per un 155? Era l’escenari més perillós perquè ens podíem trobar acceptant aquesta nova autoritat, però a la vegada destruint la credibilitat que durant més de trenta anys ha aconseguit TV3.

Teníeu fins i tot un pla B pensat…
—Sí. En aquell moment teníem, per una banda, una càmera a la redacció que estava pendent si venien a decomissar material, a tancar-nos o a buscar les urnes. Per si a algú se li hagués acudit que eren als magatzems de TV3! La Guàrdia Civil va anar a impremtes, a departaments de la Generalitat, a mitjans digitals… Si hagués vingut a TV3, com que teníem aquesta càmera connectada al directe del 3/24, ho teníem tot previst perquè s’emetés l’arribada de la policia. A més, uns quants treballadors –i no necessàriament amb el vist-i-plau de la direcció, que quedi clar– teníem prevista la possibilitat que ens tanquessin, anéssim a negres i que els professionals intentéssim fer igualment un telenotícies i emetre’l per Facebook Life o Instagram Life, per demostrar que el nostre compromís amb el ciutadà i el periodisme es mantenia, malgrat els intents tan barroers que hi va haver de censurar i tancar la comunicació.

Vau patir pressions personals o us van punxar el telèfon aquells dies?
—Jo crec que el meu telèfon no va el van punxar mai, però que el d’alguns companys, sí. De fet, algunes converses les teníem amb els mòbils lluny. Teníem la sensació que ens espiaven. Jo crec que no tant per allò que poguéssim dir com a informadors, sinó per la informació que podíem tenir sobre el lloc on eren les paperetes i les urnes, quin era el pla del govern per a fer l’1 d’octubre, etc. De fet, ens hem trobat que han seguit periodistes nostres en alguns moments determinats, per exemple, per saber on era Puigdemont quan era a Brussel·les o Alemanya. Parlo de realitats, són sospites justificades.

L’altre moment important per al TN és el Primer d’Octubre.
—Va ser brutal… Des d’un punt de vista logístic no sabíem què faríem. Teníem preparat un programa electoral amb gràfics, amb mapes… Però, per altra banda, també teníem preparades taules d’anàlisi de conflictes pel que pogués passar. I sobretot, molts directes previstos. Veure com ens miraven els mitjans d’arreu del món ens va reconfortar, perquè feien servir el mateix to que nosaltres, tan diferent del dels mitjans espanyols, que semblava que ho visquessin des d’una altra galàxia.

No ho vau viure només des de la redacció. Vau anar al vostre col·legi.
—Vaig anar al meu col·legi electoral habitual, a la Concepció, a la Dreta de l’Eixample. De seguida em va arribar que al col·legi Ramon Llull, a quatre carrers de casa, hi havia les càrregues. Vaig anar-hi de seguida i ho vaig veure des de l’altre costat del carrer. Em vaig sentir molt violentat com a ciutadà. També vaig veure com es va crear una xarxa de solidaritat entre els meus veïns que crec que encara perviu.

En algun informatiu heu fet servir el concepte ‘presos polítics’. Ho heu intentat d’evitar la majoria de vegades, però?
—La decisió sobre el llenguatge que utilitzem als telenotícies és col·lectiva, del consell de redacció. Inicialment vam decidir de no fer servir el terme, però amb el temps ens va semblar que sí que era correcte en algunes ocasions, com una manera més de referir-nos als presos, no l’única. El fet de no utilitzar ‘presos polítics’ perquè hi ha una part de la ciutadania que no els accepta com a tal, en el fons, ens feia caure en la trampa de no donar-los aquesta atribució quan hi ha una gran part de la ciutadania que sí que els ho atribueix. I, objectivament, en bona part també la tenen. Hi ha hagut una rectificació en el temps i l’hem fet de manera natural, sense grans escarafalls. Ha estat més visible el fet que la Junta Electoral ens hagi prohibit dir-ho que no pas el fet que ho hàgim dit gaires vegades. El terme ‘exiliats’ des del principi vam creure que era correcte.

Però ‘exili’ també té una connotació molt marcada per a moltes persones.
—Sí, però l’exili és una decisió personal. Per tant, la condició d’exiliat l’atorga la persona. Quan una persona decideix que se’n va a l’exili ja és exiliat. Evitem l’expressió ‘fugits de la justícia’ –que també és una realitat, perquè han marxat d’una legislació en un estat concret– per la connotació de qui l’utilitza. Tampoc no diem habitualment ‘referèndum il·legal’, però alguna vegada també ho diem perquè és real que era il·legal. Hi ha hagut judicis després d’haver-se considerat il·legal… No és fàcil, eh, trobar la fórmula i no ofendre ni els uns ni els altres? [Riu.]

L’equidistància absoluta que a vegades es reclama és impossible.
—Hi ha un error en el fet de considerar l’equidistància com el camí correcte. Hem de dir les coses com són. El problema són les paraules o les etiquetes, perquè són sempre una simplificació, però sense etiquetar les coses no les pots explicar. Per mi, no hi ha cap dubte que els presos del procés són presos polítics, però entenc que TV3 busqui la manera de dir-ho, i jo, com a cara visible, assumeixo com a propis els criteris i les conclusions arran del debat.

'Per a mi, personalment, no hi ha cap dubte que els presos del procés són presos polítics'

Heu tingut relació amb alguns dels presos i exiliats. Com ha estat tot aquest procés, des que són a la presó i a l’exili?
—Això dificulta molt el periodisme! Els polítics més votats a Catalunya no poden expressar-se amb normalitat perquè són a la presó o a l’exili i això ens fa molt difícil la feina. Tenim unes dificultats evidents en el llenguatge audiovisual per a fer una entrevista a Junqueras o Sànchez. Això ens obliga a fer unes filigranes raríssimes com que algú posi la seva veu, posar imatges d’arxiu, fotografies que es mouen… S’ha vulnerat el seu dret a expressar-se i el dels ciutadans a escoltar-los.

Com viviu la situació política?
—Professionalment, és angoixant veure que s’allarga tant una situació que causa patiment familiar als presos, als exiliats… Injustícies… I sobretot, la imposició d’un relat fals sobre què hem fet i què ens ha passat. El llibre vol lluitar contra això, i el ‘Telenotícies’ de cada dia, també.

Per què escriure un llibre sobre identitats?
—El fenomen de la identitat és fonamental per a entendre la societat en què vivim. Per a la gent progre, viatjada o jove, quan es parla d’identitat sembla que es parli de l’espardenya, la faixa i la barretina en el millor dels casos, o en contra dels estrangers en el pitjor. Si no som capaços de parlar-ne nosaltres en termes amables, oberts i generosos, qui acaba portant la bandera de la identitat és l’extrema dreta. Crec que el catalanisme no està vacunat al 100% perquè no li creixi dins aquest fantasma de l’extrema dreta. Per què no hi fem front i ens mirem al mirall a nosaltres mateixos? No cal que ningú altre ens vingui a descriure. Hi ha un altre element: aquest llibre l’he volgut escriure en defensa pròpia.

En quin sentit?
—Fa temps que veiem un relat sobre el que passa a Catalunya que és tergiversat políticament amb voluntat de dividir-nos, de fer mal a la societat catalana. Crec que els periodistes, els intel·lectuals, els acadèmics, fem poc per afrontar la realitat i trencar un silenci que se’ns imposa. Ens hem de treure complexos de sobre. Jo ho intento fer sense parlar directament de política, perquè crec que no em toca fer-ho a mi. Però sí des d’un punt de vista social, cultural, generacional i des de la meva professió.

Dieu que no som ni la societat dividida que s’inventen ni un sol poble. Què som, doncs, els catalans?
—He pensat que per a respondre a aquesta pregunta valia la pena escriure un llibre de dues-centes trenta pàgines! [Riu.] Jo ja estic content si aconsegueixo que algú reflexioni sobre el fenomen de la identitat i intenti practicar la celebració de la identitat pròpia compaginant-la amb la generositat respecte de la identitat dels altres. I entenent que la conformació de la identitat catalana avui no pot ser que no tingui en compte tota la diversitat que hi ha a la Catalunya en què es parlen tres-centes llengües.

'Crec que el catalanisme no està vacunat al 100% perquè no li creixi dins el fantasma de l'extrema dreta'

També parleu de la llengua i defenseu que no ha d’anar necessàriament lligada a la identitat.
—Per a la generació dels meus avis, els catalans eren els qui parlaven català. Quan Tarradellas arriba i diu ‘Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí’, diu ‘ciutadans de Catalunya’ perquè els catalans eren només una part dels qui vivien a Catalunya. Hem d’assumir que som catalans tots els qui som aquí i la llengua és fonamental. És dins nostre per famílies com la meva, que hem viscut la repressió en contra de la llengua a través de les autoritats franquistes. Perquè ha estat atacada, perquè generacions anteriors l’han portat, perquè és la nostra manera d’expressar-nos i perquè n’estem orgullosos, el català és la nostra principal font d’identitat, però per a molts catalans ja no és aquesta. Això ho hem d’assumir. Molt poques vegades tenim en compte el valor que hem aconseguit amb la llengua catalana gràcies al prestigi. Hem fet molts passos en aquest sentit i els nostres mòbils ens parlen català, moltes aplicacions immediatament tradueixen al català… Però la cosa més útil, segurament, és que allò que fem en català sigui de qualitat, prestigiós i que faci que la gent vulgui parlar el català perquè allò que diem és tan interessant que val la pena. Crec que de vegades hem perdut una mica el nord amb les polítiques de promoció del català. Pel que fa al fet de si la llengua és un senyal d’identitat o no, jo crec que sí, però no com en generacions anteriors.

Però és veritat que la llengua es troba en un estat delicat. Com reivindicar-la?
—Sense voler-ho, potser els hàbits de consum, el model econòmic i el pluripartidisme –que ha fet que els partits busquin conformar molt la seva gent però no necessàriament créixer– han fet que ara hi hagi dues bombolles lingüístiques a Catalunya que conviuen pacíficament però amb poc contacte entre elles. No crec que siguem una societat dividida, però sí culturalment dual. Crec que això no és necessàriament bo. Fa segles que tenim un conflicte nacional latent, d’identitat, i hem de fer el possible per prevenir un conflicte al carrer. N’hem fet molta, de prevenció, s’ha fet tot de manera molt civilitzada i l’últim capítol de lluita nacional, que ha estat el referèndum i la repressió que vivim, també s’ha entomat amb molta serenitat per la part que ha patit més. Però hi ha una part de la societat que se sent ofesa. Hem d’intentar evitar que la gent se senti ferida, encara que moltes vegades no siguin ferides reals, sinó gairebé inventades o magnificades per mitjans espanyols, per partits polítics amb interessos espuris… Però ho hem de tenir en compte, perquè la societat l’hem de fer completa, no a trossos.

Molt lligat a la qüestió de les identitats, al llibre expliqueu detalls sobre la vostra experiència com a director adjunt de l’Avui del 2007 al 2009. Com va ser?
—Havent format part de manera molt natural d’aquesta visió de la catalanitat que es forja als anys vuitanta i noranta, molt imbuïda per Jordi Pujol, em vaig adonar com al postpujolisme li costava d’assumir una realitat com la que representava el president Montilla. Em vaig trobar una demanda per part de la presidència de la Generalitat de tractar-lo millor perquè hi havia una part del catalanisme que se sentia traït, sentia que no li corresponia a algú nascut a fora, que es deia José, de llengua materna castellana i que, tot i que parlava català, hi tenia unes certes dificultats. La burla i la falta de respecte no era la mateixa que s’havia tingut amb Pujol, cap a qui hi havia un respecte absolut. L’episodi en què explico com vaig intentar que l’Avui tingués més respecte institucional per Montilla és significatiu per l’evolució de la identitat des de la meva infància fins a la identitat catalana actual.

La figura de Pujol apareix unes quantes vegades al llibre i a la vostra vida…
—Totalment. És que és una persona molt important en la vida dels catalans de la meva generació i marca molt una manera d’entendre el país. Hem de començar a fer inventari de tots els anys de Pujol. Hi va haver una època en què semblava que tot ho havia fet bé i una època en què semblava que tot havia anat malament. Hi ha hagut un linxament públic injustificat de la seva figura i espero que el temps posi les coses al seu lloc. Crec que de mica en mica es podrà fer una anàlisi de totes les coses bones que es van fer llavors, atribuïdes a ell o a tota la societat catalana, que va viure un moment d’expansió econòmica, de riquesa cultural… La Catalunya d’avui i, fins i tot, les aspiracions polítiques de la Catalunya actual no es podrien explicar sense el que es va aconseguir en aquella època.

Va ser complicat explicar el cas Pujol al TN?
—Sí, va ser un moment brutal. De cop, la figura és linxada pels mitjans de comunicació espanyols amb una altra voluntat. Pensaven que matant Pujol mataven l’independentisme. Que poc que coneixen la situació real de Catalunya, si pensen això. Estic força content d’haver trobat el to correcte per a explicar què passava sense caure en el sensacionalisme de Telecinco, Antena 3 i Cuatro. A hores d’ara, encara no se sap exactament què ha passat amb la família Pujol, quin és el presumpte enriquiment que hi ha respecte d’obres i encàrrecs que es van fer en l’època que eren a la Generalitat. Encara està sub judice. Un dia espero que es pugui fer no solament un judici sinó també una anàlisi profunda. I que Pujol s’expliqui, més enllà de la carta.

'Hi ha hagut un linxament públic injustificat de la figura de Pujol'

A més de la qüestió política i lingüística, també parleu d’altres tipus d’identitats, com la identitat religiosa i la relacionada amb la condició sexual. Viviu l’homosexualitat com una identitat. En quin sentit?
—La identitat sexual, sobretot en el cas de les minories sexuals, o del gènere en el cas de les dones, són determinants en l’autodefinició de la identitat. En el meu cas, m’agradaria que fos diferent, però la realitat és que el fet de ser homosexual, d’haver viscut amb dificultats la sortida de l’armari i de veure encara ara com la mirada que projecta molta gent sobre mi té aquesta etiqueta afegida, fa que en alguns casos la meva identitat d’orientació sexual sigui vista com una cosa important.

Fa uns anys, vau patir una campanya homòfoba per internet.
—Sí. Uns atacs que podrien haver estat professionals es van convertir en atacs homòfobs, utilitzant un llenguatge barroer. Ara em trobo una mica la discriminació al revés, de manera simpàtica. Però si busques a Google ‘Toni Cruanyes’, t’hi apareix abans ‘gai’ o ‘parella’ que no pas ‘periodista’ o ‘TV3’, que és el que els passa a la resta de presentadors. És molt important que persones en la meva posició –de respecte per part de la ciutadania– siguem vistos amb naturalitat com a homosexuals i que, per tant, els adolescents que han d’explicar a casa que són homosexuals i que han de buscar models per la seva vida futura, vegin un model de normalitat, una família –en el meu cas amb un nen adoptat– que viu amb naturalitat i felicitat la seva condició sexual.

Com us prova la paternitat?
—Molt bé! És una font de felicitat immensa. Llàstima que els vespres me’ls perdo, però li guardo cada matí i els caps de setmana. Quan sopen em tenen a la pantalla… [Riu.] Al principi feia molta gràcia, perquè ell volia anar a l’escola amb corbata. Va demanar-ne una al tió i va estar uns quants dies vestint amb xandall i corbata perquè volia vestir igual que el pare a la feina.

Podeu comprar Un dels nostres a la Botiga de VilaWeb

Penseu amb llibertat, siguem crítics

El poder prova d'amagar la gravetat de la crisi amb crides a no apartar-se de la línia oficial, a no parlar 'd'allò que ara no toca'. VilaWeb no ho farà. No renunciarem ni un segon al pensament lliure, a parlar amb plena llibertat i a continuar essent crítics.

Ajudeu-nos a continuar essent la veu que el país necessita. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb