Tió de nadal

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

El tió és una de les tradicions nadalenques més estimades del nostre temps; no hi ha infant que es resisteixi a aquest tronc màgic. És un dels rituals més vius, però no ha estat sempre així. Al Principat, als anys cinquanta, era en decadència. De fet, després de la Segona Guerra Mundial a Catalunya Nord la tradició del ‘tiroll’ –com s’anomena en rossellonès– va començar a desaparèixer i a ser substituïda per la del Pare Noel.

Els tions havien deixat de tenir sentit a la ciutat. És un ritual foguer, i als pisos no hi havia llar de foc. La tradició com l’entenem avui no té res a veure amb l’original. ‘Antigament, s’agafava un dels troncs del costat de la llar de foc per a fer de tió. Cada any era un de diferent’, explica Amadeu Carbó, especialista en cultura popular. En realitat, després de fer-lo cagar, el tió es cremava a la llar de foc. Era la manera de renovar el foc de casa, que simbòlicament era una manera de renovar el temps. ‘A més, hi havia un detall molt més important: la creença que aquest tronc, una vegada cremat, tenia propietats màgiques per a la llar. Les cendres servien contra els llamps o les cuques del camp. Anava molt més enllà d’un innocent tronc que cagava.’

La humanització i el ressorgiment del tió

Tot plegat feia que la tradició ja no tingués sentit tal com era concebuda i de mica en mica es va anar perdent. Però malgrat tot, el tió ha aconseguit de ressorgir. I en això va ser clau Ferran Margarit, que l’any 1975 va posar per primera vegada cara als tions. En va preparar uns quants i els va portar a la Fira de Santa Llúcia de Barcelona i es van convertir en un autèntic èxit de vendes.

Humanitzant-lo i d’alguna manera urbanitzant-lo és com se n’ha garantit la supervivència. Ara el tió, cofat amb una barretina i dibuixat amb una cara somrient, ens anuncia, tot reposat en un racó de casa, l’arribada de Nadal. D’alguna manera s’ha estimat més d’infantilitzar aquesta figura nadalenca per fer-la sobreviure.

‘La infantilització de la festa és un procés complicat, però quan una manifestació festiva entra en crisi sol passar-hi’, explica Amadeu Carbó, que assegura que és un procés pel qual han passat tradicions com ara el Carnestoltes o la Castanyada.

Actualment el tió s’ha convertit en el millor amic dels més menuts de casa i fins i tot s’han escrit contes i s’han cosit peluixos en honor seu. Però encara que sembli curiós, fa anys no es feia cagar pensant en la canalla, sinó que tenia una funció familiar i normalment cagava les postres de Nadal. Una tradició que en algunes cases encara perdura.

El tió com un signe d’identitat

Però en la revitalització també hi ha estat fonamental la necessitat de crear una identitat festiva a Catalunya. D’alguna manera es recupera com un signe d’identitat. És per això que li posen la barretina.

Tio Fira

Però tal com explica Amadeu Carbó, potser en aquest aspecte no s’ha acabat de contextualitzar bé la tradició. A arreu d’Europa s’han documentat ritus de solstici semblants al tió, sobretot a les muntanyes. En canvi, aquí, s’ha interpretat com un fet únic, cosa que ha ajudat a fer-la encara més pròpia.

Un ritual pagà que cada vegada té més adeptes

També ha estat important el fet que sigui un dels pocs rituals nadalencs d’origen pagà que no s’ha cristianitzat. Això ha ajudat a tothom a sentir-se’l seu. Són moltes les escoles que per Nadal es dediquen a engreixar el tió perquè acabi cagant alguna cosa i cada vegada s’han fet més habituals les cagades col·lectives a les places de pobles i barris. Un fenomen que sovint ha anat acompanyat d’un moviment solidari de recollida d’aliments. Tot plegat ha contribuït a engrandir el tió fins a convertir-lo en imprescindible.

Però la història del tió no ha parat de créixer i aquests darrers anys ha arribat al seu màxim exponent. Cada any hi té més fires dedicades arreu del país. A Argençola (Anoia) s’han inventat la Casa del Tió, una mena de Casa del Pare Noel com la de Rovaniemi a Lapònia. La intenció de l’associació impulsora és vincular inequívocament Argençola a la tradició del tió i aconseguir que el poble sigui reconegut com un centre neuràlgic del tió als Països Catalans. O a Mura (Bages) durant tot el mes de desembre s’omple de tions exposats per tots els carrers. A Canyelles (Garraf), per exemple, l’utilitzen com un ritual de pas per als nounats de l’any: durant les festes de Nadal l’ajuntament fa obsequi d’un tió als pares.

Caçar tions, la nova moda

Però si hi ha cap fenomen recent que no para de créixer és el de caçar tions. A Rupit (Osona) va néixer fa sis anys una proposta única, una empresa que encara envolta de més màgia l’arribada del tronc. Caçations ofereix la possibilitat de poder anar a cercar el tió al seu hàbitat natural, el bosc. Màgicament, fa arribar un correu electrònic a la família per dir que els espera en un bosc, acompanyat d’un conte que explica la història del tió i un mapa amb la ubicació exacta on el poden trobar.

Tió Nadal

Ofereixen ubicacions molt diverses, de viles amb encant com són Rupit, Camprodon o Navarcles a muntanyes com el Montseny, Collserola o el Pedraforca. La màgia continua i el tió, una vegada trobat, apareix amb una carta personalitzada per als més menuts.

Aquest projecte que va començar essent molt petit ha crescut de manera exponencial i ha arribat a repartir més de 1.500 tions a l’any. Però la idea ha anat més enllà i ara comença haver-hi els primers ajuntaments que ofereixen aquesta proposta als seus infants per Nadal organitzant una sortida al bosc.

La societat ha de veure per creure

‘Les societats rurals creien. Plantaven una llavor, no es demanaven què passava entremig, però la natura s’encarregava que al final hi hagués una collita. Però ara hem esdevingut una societat que per nassos ha de veure què passa. Els nous processos productius es basen en tot de coses que pots veure i calcular. L’imaginari ha canviat’, explica Amadeu Carbó. Per entendre-ho millor, abans de la industrialització no tenim la necessitat de fer cavalcades per a donar la benvinguda els Reis d’Orient. Antigament, els anaven a cercar però ningú no els veia. Els nens anaven amb fanalets a fora de la vila per assenyalar-los el camí i evitar que s’equivoquessin. Però en cap moment els nens no veien el personatge, se l’imaginaven. Ara això seria impossible.

Tió de Nadal

Igual que vam fer aquest procés amb els Reis d’Orient, ara comencem a viure una cosa similar amb el tió. Només cal mirar les cerques a Google. La més popular és ‘com menja el tió’, perquè els nens ho demanen i ara tenim la necessitat d’ensenyar-ne imatges. Amb les preguntes han sorgit les respostes, i internet és ple de vídeos de tions menjant. Ara la societat ha de veure per creure.

Podeu comprar el llibre Celebrem el Nadal a la Botiga de VilaWeb

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.