El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

La dècada dels setanta marca un punt d’inflexió important en la història de les democràcies occidentals. Després d’haver conduït les seves poblacions a la carnisseria obscena de la Segona Guerra Mundial en reacció a l’agressió nazi, les elits d’Amèrica del Nord i els seus súbdits de l’Europa no comunista entenien –per raons, sobretot, pragmàtiques vinculades a la necessitat de reconstruir mercats i indústries– que els convenia d’atorgar als ciutadans comuns de les seves societats proteccions socials i de drets democràtics mai vists en la història de la humanitat.

En termes generals, l’esforç va ser un gran èxit. I en això raïa precisament el problema: les masses que havien crescut durant les tres dècades posteriors a la guerra no entenien que les elits no tenien cap intenció de permetre que els règims de democràcia tutelada d’aquells anys es convertissin, amb el temps, en veritables receptacles de la voluntat popular.

La incapacitat de les masses d’entendre els límits implícits de la seva agència política establerts en les esferes més altes del poder social no era un problema nou. Sí que eren noves les restriccions sobre el radi d’accions de les elits imposades per la realitat de la guerra freda. Com podien, les elits, recórrer a la violència aclaparant, com havia passat tradicionalment, per sufocar les revoltes del jovent en les àrees sota el seu control si això era precisament el que criticava dia rere dia en la seva propaganda anticomunista?

La resposta al dilema comença a dibuixar-se a la Itàlia dels setanta amb l’anomenada ‘estratègia de la tensió’. El mètode és tan senzill com diabòlic i depèn del raonament següent: per molt escleròtic, corrupte i desacreditat que sigui el règim existent de democràcia tutelada, la gent buscarà aixopluc dins les seves estructures (donant-los, així, una dosis instantània de legitimitat afegida) si es pot augmentar prou el nivell general de la por en la societat.

Com?

Planejant i executant des del govern, o amb l’aprovació d’elements governamentals clau, atacs molt selectius de violència contra la població i atribuint-los a alguns dels enemics oficials del mateix règim tutelat. I quan s’esdevé el pànic esperat (un pànic engrandit, naturalment, pels molts aliats del règim tutelar a la premsa), el mateix govern es presenta com el protector benèfic de les vides dels ciutadans.

Sona fantàstic? No ho és. Això que acabo d’explicar –potser més ben exemplificat en l’atac terrorista contra l’estació de ferrocarrils de Bolonya el 1980– està ben documentat. El misteri és per què tan poca gent està familiaritzada amb aquests crims estatals contra la població. Una qüestió de supressió dels fets per part dels grans mitjans? O de la renúncia dels ciutadans de voler pensar que els seus governants són capaços d’actuar d’aquesta manera? O de totes dues coses alhora?

De la creació de les crisis puntuals al foment de la crisi permanent

Una vegada neutralitzats els desafiaments ‘democràtics’ dels seixanta i dels setanta –en part, pels mètodes ultracínics esmentats més amunt, i en part, gràcies a la incapacitat estratègica dels activistes mateixos– les elits econòmiques dels EUA i els seus socis júnior d’Europa tornaran a cavalcar en els vuitanta i els noranta, consolidant durant aquests anys un nivell de control sobre la classe política occidental absolutament impensable les primeres tres dècades de l’època postbèl·lica. La divisió creixent entre les elits econòmiques i la gran massa de la població que hi va haver com a resultat d’aquests canvis va ser amagada durant els noranta, entre més coses, per la revolució cibernètica (amb les seves corresponents bombolles financeres i quotes de distracció mental) i per l’entusiasme derivat de l’eclosió aparent de la Unió Europea.

Però si hi ha una cosa que les elits –siguin financers, clericals o militars– sempre han entès és que cap sistema de control ideològic dura per sempre. I menys encara en l’època del consumisme, caracteritzada, com ens recorda Bauman, per la cerca compulsiva de noves sensacions futures, per una banda, i de la desmemòria rampant, per una altra.

En aquest nou context més ‘líquid’, un esdeveniment terrorífic únic –com, per exemple, l’esmentat intent de Bolonya– té una vigència domadora molt més limitada que abans. Per què? Perquè, en un ambient dominat per l’oblit i per la cerca desesperada de noves sensacions, els efectes ‘disciplinaris’ d’un xoc singular duraran molt menys temps dins el cervell del ciutadà.

I és en aquest context, a final dels noranta, que els savis estrategs dels EUA i els seus servidors europeus col·locats dins les seves ben construïdes xarxes ‘atlantistes’ van començar a adequar les seves tàctiques a la nova realitat cultural. Com? Convertint la desmemòria d’arrel consumista, que havien vist inicialment com un entrebanc en el procés d’imposar la disciplina social, en el seu gran aliat.

Ara en compte d’administrar petits xocs, d’una vigència temporal limitada al cos social, l’idea era crear (o donar consentiment implícit perquè es creessin) grans xocs, els efectes desorientadors dels quals s’estendrien sine die amb l’aplicació de petits xocs nous i alarmants. En efecte, volien posar en pràctica allò que semblava irreal i absolutament distòpic quan ho va descriure el 1967 Guy Debord: un espectacle envolupant i xuclador dels ànims humans que és constant quant a l’espai social que ocupa, al mateix temps que canvia constantment les seves formes plàstiques, visuals i verbals, i que acaba tenint una relació molt tènue amb la realitat material empírica de les vides dels ciutadans.

Quan, durant més o menys aquests mateixos anys de final del segle passat, es va començar a parlar en els cercles militars i d’intel·ligència de l’aliança atlàntica de ‘Full-spectrum dominance’, molts ho entenien principalment en termes de les capacitats militars clàssiques, això és, l’habilitat de destruir físicament l’enemic en la varietat més àmplia possible de situacions. No obstant això, amb el temps, s’ha comprovat que l’avenç possiblement més dramàtic aconseguit sota aquesta doctrina és en el camp de les guerres d’informació i en la gestió de les percepcions.

Desconec els engranatges operatius dels atacs contra les Torres Bessones el 2001. Sí que crec, sense cap mena de dubte, que, siguin quins en siguin els orígens, l’espectacle organitzat com a resposta a la realitat de la destrucció física i humana causada per l’acte, no era espontani ni de bon tros. La prova més evident és que en un espai de només sis setmanes després dels atacs s’aprovà una legislació d’unes 342 pàgines, la Patriot Act, que era ni més ni menys que un compendi de totes les retallades de drets civils bàsics somniades durant molts anys pels elements més durs de l’estat profund del país.

L’observador curós de l’ambient informatiu del país trobarà molts més indicadors d’un grau sorprenent de coordinació en relació amb la conformació de l’espectacle que va acompanyar els atacs, una metodologia recognoscible que, crec, val la pena tenir en compte quan s’observa el transcurs d’altres espectacles semblants, com per exemple l’actual problema amb la covid-19. A continuació en parlaré d’alguns.

1. La repetició constant als mitjans, des del primer moment, que l’atac era un fenomen absolutament ‘sense precedents’ en la història del país i molt possiblement al món. Els qui estudiem la història sabem que hi ha molt poques ocurrències que no es puguin comparar amb altres en el passat i que és precisament en aquesta capacitat de fer analogies on rau el gran valor de la història. Sense aquesta capacitat de comparació, ens trobaríem sempre atrapats en el dolor i les sensacions emocionals del present, sense la capacitat de relativitzar allò que ens passa, cosa imprescindible si volem reaccionar a les dificultats de la vida de manera sàvia i proporcional. Per altra banda, a qui interessa de tenir uns ciutadans convençuts que ningú més en la història ha sofert de manera semblant com ells sofreixen en aquest moment? Crec que la resposta és obvia.

2. La repetició constant als mitjans, des del primer moment, que l’atac ‘ho canviaria tot’. Com es pot saber en els primers moments que tal esdeveniment o tal altre canviarà de manera essencial les nostres vides? La vida, a més de ser molt complexa i plena de sorpreses, som nosaltres, i si bé és indubtable que no hem tingut mai un control absolut sobre el destí de la nostra vida col·lectiva, tampoc som mers espectadors en el seu desenvolupament. Això és, naturalment, fins que decidim abdicar d’aquesta responsabilitat. A qui interessa d’induir en nosaltres un sentiment de futilitat, una falta d’agència davant el futur, el sentiment de no poder sostenir o recuperar coses que havien estat molt importants en les nostres vides? A qui interessa que abandonem la idea que podem ser més que espectadors de l’espectacle de la vida? No crec que siguem nosaltres.

3. TINA o ‘There is no alternative’. Quan un país, sobretot un país molt ric amb molts tentacles en moltíssims negocis i institucions mundials, és atacat té moltes eines al seu abast i, per això, moltes maneres de reaccionar a l’esdeveniment. Per exemple, hi havia la possibilitat que els EUA volguessin fer servir allò que havia passat per donar un exemple de la manera com la cooperació mundial entre cossos judicials i policials de diversos països poden servir per a impartir justícia per vies pacífiques, una posició que tenia no poques adhesions eloqüents al país. Però cap d’ells no va aparèixer a les pantalles dels teleespectadors de la nació. No, des del primer moment, els mitjans parlaven sense treva, no pas dels avantatges i els desavantatges morals i estratègics d’un atac militar, sinó dels detalls operatius possibles. És a dir, pràcticament des del moment que van caure les torres, es va parlar als mitjans d’un atac militar en massa sobre ‘algú’ amb la mateixa naturalitat que s’anuncia que el sol surt al matí. Ens deien, en fi, que no hi havia cap alternativa a aquesta pla d’acció.

4. Crear un cos de comentaristes a la televisió que, amb variacions molt lleugeres d’estil i de propostes polítiques, se subscriuen a tots els supòsits esmentats amunt. De fet, quan es fa un estudi curós de la procedència d’aquesta gent es veuen nivells francament terrorífics d’endogàmia organitzativa entre ells. O, com va dir Thomas Friedman, uns dels membres més coneguts d’aquesta colla de ‘experts’ en un moment estrany de candidesa en una conversa amb el periodista israelià Ari Shavit: ‘Us podria donar el nom de vint-i-cinc persones (totes són en aquest moment en un radi de cinc quadres del despatx on em trobo ara en Washington) que si s’haguessin exiliat a una illa deserta fa un any i mig, no s’hauria fet mai la guerra actual amb l’Irac.’ Eren sols membres d’aquest grup, o els seus portaveus designats, els qui van tenir el ‘dret’ d’explicar la ‘realitat’ de la crisi post-11 de setembre als ciutadans del país.

5. Crear, amb la plena indulgència dels grans mitjans, un règim de càstig públic per als qui eren contraris a les prescripcions de la petita colla d’experts neocons esmentats abans. Per exemple, quan Susan Sontag, potser la intel·lectual nord-americana més notable de la segona meitat del segle XX, va escriure un article criticant durament la reacció violenta i clarament desproporcionada del govern dels EUA als atacs, va ser escarmentada molt durament i àmplia als mitjans. Una mica més tard, Phil Donahue, un presentador veterà i intel·ligent, el programa del qual era líder d’audiència a la graella de MSNBC (dit sigui de pas, propietat de General Electric, un conglomerat industrial fortament dependent de la indústria de defensa), va ser acomiadat pel pecat d’haver convidat massa persones amb opinions antiguerra al seu programa. Això no és especulació. Va ser constatat clarament en un document intern de l’empresa filtrat a la premsa molt poc després d’haver perdut la feina.

6. El joc constant de gat per llebre en el camp dels malfactors oficials. Allò que, oficialment, era un atac dut a terme per un grup de saudites es va convertir en un pretext per a la invasió de l’Afganistan, i després de l’Irac. Summament lògic, oi? És obvi que no. Però també és obvi que les autoritats entenen (de fet, l’anomenat cervell de Bush, Karl Rove, es vanava a posteriori de la seva capacitat d’inventar realitats i de tenir-les amplificades per la premsa) que sota la influència de l’espectacle continu, amb la seva creació constant d’imatges que indueixen a l’amnèsia i la desubicació psicològica, la tasca de complir les lleis de la lògica ja és un requisit molt secundari.

7. La invenció dels ‘signes flotants’, com els anomenava Lévi-Strauss (també coneguts com a ‘signes buits’) –això és, termes o símbols emocionalment evocadors, però exemptes de la informació contextual necessària perquè tinguin un valor semàntic raonablement clar o constant–, per a estendre en el temps el sentiment de pànic global la societat. L’exemple clàssic en aquest sentit eren les alertes sobre el perill d’un atac terrorista, expressades en forma d’un termòmetre multicolor amb diverses ‘temperatures’ de risc, emesos constantment pel govern els anys després de l’11 de setembre, quan, és clar, el xoc psicològic original de l’atac comença a esfumar-se. Un atac on? Un atac de qui? Un atac segons quines fonts? No ens en van dir mai res, d’això. I aquest era precisament l’objectiu: mantenir-nos vagament atemorits, i per això, molt més disposats a acceptar qualsevol mesura de seguretat pels nostres ‘pares protectors’ al govern.

Pot haver-hi una relació entre el quadre de tècniques propagandístiques que acabo de dibuixar i l’espectacle generat en relació amb el fenomen de la covid-19? No en puc estar segur. Però en l’interès d’estimular una conversa més seriosa i nítida sobre el tema, tancaré amb unes preguntes.

1. És la covid-19, realment, una amenaça sense precedents històrics quan tenim en compte, per exemple, la influença asiàtica de 1957 o la influença d’Hong Kong de 1967-68? Podem dir realment, a la llum dels nivells de mortalitat a molts països del món en aquests últims mesos, com s’ha dit constantment des del principi de la crisi, que és un virus davant el qual els cossos humans no tenen cap defensa, i davant el qual la solució clàssica d’immunitat de grup no té cap vigència?

2. Per què ha de canviar tot amb aquesta epidèmia? Les epidèmies han estat un acompanyant constant de l’ésser humà al llarg de la seva història a la Terra. Si les epidèmies de 1918, de 1957 i de 1967-68 no ho van ‘canviar tot’, per què ha de ser el cas aquest cop? Podria ser, simplement, que hi hagi centres de poder molt grans que volen que es canviï tot?

3. Us sembla una mera coincidència que, en un món on les farmacèutiques mouen quantitats ingents de diners, i on l’OMS i el GAVI depenen gairebé totalment dels diners d’un home obsessionat amb la creació de programes en massa de vacunació, s’oblida sistemàticament la mil·lenària capacitat humana de crear defenses contra els nous virus, i que se’ns posa, en manera TINA (There Is No Alternative), tot l’èmfasi del discurs públic sobre la solució ‘única’ del vaccí?

4. Creieu que heu pogut sentir als vostres mitjans un ventall ampli d’opinions d’experts sobre les formes de respondre a l’epidèmia? Al món hi ha força científics d’un prestigi consolidat que no accepten la noció de la natura ‘sense precedents’ de la capacitat mortal de la covid-19 i que diuen que aquest virus, com la gran majoria dels altres en la història del món, serà derrotat per la immunitat del grup. Quants d’ells han aparegut als grans mitjans dels països més influents? Heu examinat els possibles vincles i les possibles dependències financeres amb l’OMS i el GAVI i altres entitats pro-vaccí que puguin tenir els experts que sí que se citen més assíduament als mitjans?

5. Us sembla una mera coincidència que Suècia, que no va cedir a l’enorme pressió dels centres profunds de poder internacional de retallar les llibertats bàsiques dels ciutadans, i que ha tingut uns nivells de mortalitat per càpita per sota d’Itàlia, Espanya, França, el Regne Unit i Bèlgica, hagi estat el blanc constant de crítiques dels mitjans prestigiosos, començant per The New York Times? Us sembla normal que el cap de l’esforç anti-covid d’aquell país, Anders Tegnell, hagi estat objecte d’interrogatoris molt agressius en els seus contactes amb periodistes, mentre el desastre epidemiològic errant, i alegre retallador de drets bàsics, Fernando Simón, com molts altres piròmans autoritaris semblants (per exemple, el governador Cuomo de l’estat de Nova York) es tracten sempre amb un respecte dòcil? Us sembla normal que, en una inversió dramàtica de la lògica moral històricament predominant, es demanessin explicacions a les persones que més volien preservar els ritmes del teixit social existent i es lloés com a herois els qui més volien trencar-los?

6. No us sembla una miqueta estrany que el pretext original per a les retallades dels drets bàsics dels ciutadans –reduir la corba de les infeccions per no sobrecarregar el sistema de salut– desaparegués sense rastre fa temps de les converses públiques per ser reemplaçat sigil·losament i sense debat públic per l’obsessió periodística amb la quantitat de ‘nous casos’? Us sembla normal que ara ningú recordi ni esmenti les constatacions fetes per moltíssims experts, fins i tot el mateix guru americà Fauci i l’OMS abans del 12 de juny, sobre la inutilitat essencial del costum de portar màscares per a combatre un virus d’aquesta mena? Us sembla estrany que gairebé ningú parli del reportatge de Deb Cohen de la BBC que diu que l’OMS va canviar la recomanació sobre les màscares al juny sota grans pressions polítiques?

7. Heu pensat en la possibilitat que el terme ‘cas’ pugui ser un signe flotant o buit per excel·lència, en el sentit que, en general, els mitjans que l’han emprat fins a l’avorriment no ens han donat la informació contextual necessària perquè sigui un indicador sòlid dels perills reals que tenim davant nostre? Si s’accepta la premissa, com dèiem abans, molt discutible, que la covid-19 no és com cap altre virus de la història de la humanitat i per això l’única manera que tenim per a eradicar-lo és amb un vaccí, l’augment de casos és clarament una notícia dolenta. Però què passa si, com pensen molts experts de prestigi (hi ha una llista molt parcial d’ells en el meu últim article a VilaWeb) que no han pogut aparèixer als mitjans més importants, el mètode d’immunitat de grup és perfectament aplicable al fenomen de la covid-19? En aquest cas, un augment de casos, i un descens vertiginós en el nombre de morts al mateix temps (la realitat, en la gran majoria dels països del món avui dia), és una molt bona notícia. No trobeu estrany que aquesta possibilitat ni tan sols s’esmenti als mitjans? Més enllà d’això, hi ha el fet que la vasta, o millor dit, vastíssima majoria dels qui s’infecten de la covid-19 no corren cap perill mortal. No ho dic jo, ho diu, entre molts més, Chris Whitty, director mèdic d’Anglaterra, conseller mèdic del govern del Regne Unit, conseller científic del Departament de Salut i Assistència Social del Regne Unit i cap de l’Institut d’Investigació en Salut britànic, qui l’11 de maig va dir del virus:

La gran majoria de la gent no morirà. La majoria de les persones, bé, una proporció important de persones no rebran aquest virus en cap moment de l’epidèmia, que es prolongarà durant un llarg període de temps. Dels que que s’infectin, molts tindran el virus sense saber-ho, sense tenir-ne símptomes, és a dir, que seran portadors asimptomàtics. Dels qui presentin símptomes, la gran majoria, probablement el 80%, tindran una malaltia lleu o moderada. Pot ser que sigui greu per a estar-se al llit uns dies, però no pas prou greu perquè vagin al metge. Una minoria desgraciada haurà d’anar a l’hospital. La majoria d’ells només necessitaran oxigen i després deixaran l’hospital. I aleshores una minoria d’aquests haurà d’anar a cures severes i crítiques. I alguns, malauradament, moriran. Però són una minoria, un 1%, o possiblement menys d’un 1%. I, fins i tot, en el grup de més perill, aquest perill és significativament inferior al 20%, és a dir, que la gran majoria de la gent, fins i tot els grups més alts, si contrauen el virus, no moriran.’

Lamentablement, hi ha gent, fins i tot persones que es creuen molt sofisticades, que tocats pel poder de l’espectacle constant, encara pensen que la reacció dels dirigents dels EUA als atacs de l’11 de setembre era una reacció espontània i lògica als actes comesos pels terroristes, i que no tenien res a veure amb la consecució de les estratègies establertes molt abans per l’estat profund del país. I de la mateixa manera, hi ha molta gent, també polítics locals i estatals, de bona voluntat, que avui pensen que les retallades dràstiques de llibertats impulsades des dels grans centres de poder financer arran del fenomen de la covid-19 responen purament a un desig sincer de protegir-nos dels perills d’una malaltia potencialment mortal per a tots.

En observar-los em sembla clar que per sota la secularitat aparentment total de les nostres civilitzacions occidentals, l’impuls religiós hi continua tan fort com ho era en les civilitzacions ‘primitives’ d’antany.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.