Els carrers de Barcelona, durant el confinament nocturn.

Malgrat ser d’una família catòlica, vaig créixer en un ambient protestant. Però no ho vaig saber ben bé fins que no vaig arribar a terres ibèriques, fa quatre dècades, on els amics i molts coneguts em van ensenyar, tant amb els seus actes com amb les seves disquisicions tertulianes, les diferències essencials entre una societat de substrat purità com la meva i una societat de substrat catòlic com la seva. I no exagero pas si dic que aquestes lliçons van tenir un efecte molt profund, i molt positiu, en la meva manera d’entendre el món, i a mi mateix.

Abans de la Reforma, tots els cristians occidentals érem, si més no en teoria, éssers “caiguts”, és a dir, persones tacades irremeiablement pel pecat i, per això, subjectes a una enorme fal·libilitat a tots els àmbits de la vida.

Segons Weber, la irrupció del calvinisme en la cultura europea al segle XVI, amb la seva doctrina de la predestinació, va alterar bruscament aquest equilibri social. Saber o pensar que hi havia entre nosaltres un nombre petit i sense identificar de persones electes que gaudien d’un suport diví especial –identificables possiblement pel seu prestigi reconegut o la seva prosperitat personal– introduïa en el cos social, per una banda, l’ombra de la perfectibilitat de l’home en la terra, i per una altra, el terror de formar part de la majoria que mai no obtindria aquest favor de Déu.

Per al sociòleg alemany, viure mentalment així entre l’Escil·la de la perfecció terrenal i el Caribdis de l’abisme perpetu va dur a l’home modern una gran ansietat que intentà pal·liar amb la dedicació a la feina i la cerca de la riquesa, amb què establí les bases del capitalisme modern i donà un impuls molt fort als valors socials que més semblaven propiciar la seva expansió: l’ordre, la seguretat i la previsibilitat dels riscs.

Mentre els meus interlocutors ibèrics no menyspreaven mai –i de vegades fins i tot envejaven de manera molt poc dissimulada– els avantatges obvis de créixer en una societat d’arrel puritana com la meva, sempre em recordaven que hi havia també beneficis molt concrets de viure fora d’aquell espai cultural, beneficis orientats a la proposició que l’ésser humà té una capacitat gairebé infinita de controlar grans parcel·les de la realitat social i material del seu voltant.

Entre els beneficis d’aquest costum “catòlic” de continuar admetent i abraçant el fet de la nostra condició de caiguts i el paper enorme de la contingència a les nostres vides hi havia l’espontaneïtat social, l’humor irònic, una suspicàcia general envers els òrgans del poder i l’acceptació del plaer sensual sense complexos de culpabilitat i els riscs vitals inevitables sense gens de por paralitzadora. Un altre benefici era la capacitat de conceptualitzar el fet de passar el temps d’una manera molt més flexible i distesa, és a dir, sense l’enorme neuroticisme que sol acompanyar les societats que es van desenvolupar sota la influència del calvinisme. Però, segons els mateixos interlocutors, el benefici potser més gran de viure en una cultura no protestant és l’absència relativa del moralisme barat i autoreferent tan característic del món on vaig créixer.

Mirant la reacció de la meva societat d’origen davant la covid, al costat de la de les cultures ibèriques, en general, i la catalana, en particular, em demano si no presenciem una inversió substancial del paradigma esbossat més amunt.

Mentre hi ha encara molts nord-americans que, seguint les directrius filoautoritàries tradicionals de la nostra cultura de base calvinista, han acceptat plenament que el virus provingui d’un poder mortal de dimensions cataclísmiques, i per això mereixedor de totes i cadascuna de les mesures preses per a combatre’l –per molt antidemocràtiques que siguin–, hi ha un sector molt considerable, que resideix sobretot a les zones més evangèliques del país, que rebutja aquesta versió dels fets i els presumptes remeis del govern.

El recurs explicatiu principal de la premsa corporativista és presentar tots aquells com a ignorants supersticiosos, això sí, malgrat l’existència d’estudis que indiquen que les seves estimacions de la mortalitat real del virus tendeixen a ser estatísticament més encertades que no pas les de les persones “progressistes”, amb més por, que són favorables a les restriccions socials més draconianes. Però els mestres de la premsa no diuen ni suggereixen mai que la dicotomia podria ser simplement el resultat d’una diferència filosòfica fonamental sobre la millor manera d’actuar en situacions de contingència que originen la por.

A Catalunya, en contrast, sembla que aquest sector social escèptic o, si ho voleu, estoic gairebé no existeixi o fins i tot sigui més censurat que no als EUA. Però encara és més sorprenent i francament pertorbadora l’enorme proliferació de moralisme barat que ha emanat de tots els racons del sistema mediàtic català durant tota la crisi i, d’una manera especialment forta, arran de l’anomenada cinquena onada del virus aquestes últimes setmanes. “Aquests nois que s’agrupen de nit són irresponsables”, “S’han de frenar les festes”, “Revocar l’obligatorietat de les màscares és un error que s’ha de rectificar”, “Aquests nois han d’entendre que posen la vida dels altres en joc”… I un llarg etcètera.

Tant se val que no s’hagi establert cap relació estatística fiable entre l’augment del nombre de casos entre els joves i els morts totals pel virus a la societat, ni cap evidència científica sòlida que avali l’efectivitat de màscares, confinaments i quedes, o que els joves siguin susceptibles de conseqüències greus en infectar-se o que siguin vectors importants en el contagi dels més vulnerables. Tant se val que Suècia, Bielorússia, l’estat de Florida i molts més llocs dels EUA i de l’Europa de l’est hagin prescindit ja fa temps de les mesures esmentades més amunt i hagin obtingut resultats iguals o més bons que Catalunya en la lluita contra el virus, alhora que han deixat que la gent tornés a gaudir de la vida.

No. No. Allò que compta en un fenomen que clarament no té res a veure estatísticament amb les grans plagues del passat ni, fins i tot, amb l’impacte social concret de les grans festes de mortalitat recents causades per la maquinària de guerra occidental que tots paguem (el Iemen, Síria, Líbia, Afganistan), però que sí que resisteix els esforços humans d’eradicar-lo totalment, és, sembla, recórrer al moralisme. És provar de mostrar, en la línia típicament calvinista, que ets dels electes que posseeixen una clarividència moral, una disciplina ètica i unes ganes de netejar el món que no tenen els altres.

Això, en comptes d’admetre, en la línia més típicament ibèrica i sàvia, que hi ha coses que no es poden controlar totalment i que els intents obsessius de fer-ho poden acabar, ben sovint, amb una tragèdia més intensa i més duradora.

Us sembla derrotista o pre-modern el meu èmfasi en la importància d’admetre els límits de les intervencions humanes en certs casos, o ingènua la insistència a perseguir la plenitud vital enmig de les múltiples contingències de la vida? És una filosofia que vosaltres em vau ensenyar i que em vau modelar durant anys, mentre enriquíeu enormement la meva vida en el procés. És una actitud vital que he trobat en lletres majúscules als múltiples testimonis de l’exili català (i en moltes altres pàgines de la vostra història) que jo he tingut l’honor de sentir i d’estudiar.

Escric en la distància i espero que, a causa d’això, m’equivoqui. Però sembla que molts de vosaltres, els meus mestres en tantes coses de la vida, heu perdut els apunts que fèieu servir per a proferir-me tantes lliçons vitals i vitalistes durant aquestes últimes dècades.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.