Thimphu, una capital que lluita contra la globalització

El regne del drac de l’Himàlaia, Bhutan, és situat entre muntanyes. Ni la seva capital s’escapa d’aquesta orografia agresta, que no sols configura l’urbanisme i l’arquitectura, sinó que també ajuda a conservar gairebé intacta la cultura. Thimphu és una de les poques capitals del planeta on es respira calma i no pas estrès.

L’única manera d’arribar-hi és amb cotxe d’alguna de les ciutats que hi ha en unes altres valls, perquè Thimphu ni tan sols disposa d’aeroport. Les entrades i sortides internacionals es fan, doncs, de l’aeroport que hi ha a Paro, a més d’una hora per carretera. La vall on es troba la capital és tan profunda que fer-hi aterrar avions seria una temeritat. De fet, el de Paro es considera un dels aterratges més perillosos del món. El descens implica virar a mitja baixada per canviar de vall, just quan per les finestres apareixen cases i temples a l’altura dels ulls que s’enfilen per les carenes de les muntanyes. El capità fins i tot ha d’alertar per megafonia d’allò que veuran els passatgers, perquè més d’una vegada s’han endut un bon ensurt pensant que s’estavellaven. Com que els sistemes automàtics que solen tenir els avions per a fer els aterratges no funcionen en aquestes circumstàncies, els pilots han de fer totes les maniobres manualment, amb l’ajut dels copilots, que necessiten molt bona visibilitat per a alertar en tot moment de la posició de l’aparell. Només una vintena de persones tenen permís per a fer aquest aterratge.

Entrant a la ciutat amb cotxe, una de les coses que ràpidament sorprenen és que no hi ha semàfors a tot el país, un fet únic al món. Ara, no es tracta d’una qüestió econòmica. De fet, ja es va provar d’introduir-ne. Però els habitants es van oposar a perdre el contacte amb els policies que s’encarregaven de regular el trànsit. Creien que els semàfors eren massa impersonals, de manera que es van retirar i es van tornar a posar els joves que controlen la circulació amb aquelles coreografies tan particulars.

De totes maneres, la capital és tan petita (es calcula que hi viuen vora 140.000 persones) que es pot recórrer fàcilment a peu. Una de les millors maneres de començar una bona passejada és caminant en cercles. Concretament, fent voltes, com la resta de visitants, entorn del Memorial Chorten. Es tracta d’una gran stupa blanca coronada amb una agulla daurada, seguint l’estil característic del budisme tibetà, la religió majoritària de Bhutan, considerada “patrimoni espiritual del país” a la constitució.

En aquest indret, hom pot experimentar com en aquesta nació no existeixen monuments que siguin únicament d’ús turístic, sinó que també solen tenir una funció pràctica per als ciutadans. En aquest cas, es tracta sobretot d’un centre de devoció quotidiana i de vida comunitària. La cosa més habitual és veure-hi gent fent la kora, aquesta pràctica budista que consisteix a caminar en cercles entorn d’un lloc sagrat, en el sentit de les agulles del rellotge, sovint fent girar rodes d’oració.

D’ací estant, és fàcil d’arribar a Doeboom Lam, un dels carrers principals, per trobar-hi una intersecció peculiar. És on hi ha una de les casetes ornamentades d’on els agents de policia dirigeixen el trànsit. És un exemple perfecte d’allò que és Bhutan: un país que no renega ni dels orígens ni dels beneficis del progrés.

Aquest paral·lelisme es pot copsar també observant les persones. Molts porten encara els vestits tradicionals: el gho, la túnica masculina; i la kira, la femenina. En el cas dels homes, és habitual de veure’ls combinar aquesta peça amb sabatilles esportives modernes. Algunes de les dones, en canvi, solen combinar-ho amb bosses de disseny.

Tampoc no se’n salven els edificis. A primera vista, semblen antics. Tenen cornises de fusta pintada, finestres emmarcades amb motius geomètrics, dracs, flors de lotus i franges de colors. Però molts són blocs de ciment acabats d’aixecar fa pocs anys. De fet, Thimphu és una capital molt nova. Abans del 1961, la capital era Punakha. Ací només hi havia petits nuclis dispersos, camps i granges. Però el tercer rei de Bhutan va decidir de traslladar-hi oficialment la capital del regne.

D’aleshores ençà s’hi ha construït molt i, de fet, encara es veuen moltes obres i projeccions de nous edificis. Ara, les normes urbanístiques obliguen a conservar elements de l’arquitectura tradicional, de manera que Thimphu és una ciutat moderna que s’ha de vestir com si no ho fos.

Aquest equilibri resulta especialment visible a la plaça de la Torre del Rellotge. La construcció central és decorada amb dracs daurats, rodes d’oració i motius bhutanesos, però al voltant hi ha cafeteries, restaurants, hotels i botigues pensades per a una població cada vegada més urbana. La plaça funciona com una sala d’estar pública: s’hi fan concerts, actes, mercats i aplecs, i és habitual de veure-hi grups de joves passant l’estona.

Aquesta obsessió per a conservar la cultura i les tradicions intactes no és fútil. Es tracta d’una prioritat nacional, que es valora periòdicament amb l’índex de felicitat nacional bruta, un dels trets distintius de Bhutan, el país de la felicitat. Amb aquest indicador, l’estat analitza la felicitat dels ciutadans, cosa suposadament més important fins i tot que no pas el PIB o el progrés econòmic.

De la Torre del Rellotge surt Norzin Lam, el principal nucli comercial de la ciutat, un carrer amb multitud de comerços a banda i banda. A les botigues, s’hi pot trobar de tot: roba tradicional, cadenes multinacionals, l’últim crit en tecnologia o encens i decoracions budistes. Agafant qualsevol dels trencalls que van cap a l’est s’arriba al Wang Chu, el riu que vertebra la vall i entorn del qual s’ha instal·lat la capital. A prop de la riba s’estén la zona del mercat de pagesos, un dels millors llocs per a entendre la relació entre la ciutat i el Bhutan rural.

Les parades s’omplen de productes com ara pomes, arròs vermell, bolets, formatge, mantega de iac, mel, encens i muntanyes de bitxo verd i vermell, tot plegat exemples de cultius de diferents altituds. El bitxo, de fet, és pràcticament una institució a Bhutan. Lluny d’utilitzar-se com a espècie, sol ser protagonista dels plats. El millor exemple és l’ema datshi, una barreja de bitxos cuinats amb formatge que es considera el menjar nacional. També hi ha el kewa datshi, amb patata i formatge; els momos, els farcellets cuits al vapor; carn de porc amb bitxo, i arròs vermell de les valls occidentals.

Després de menjar, enfilem cap a Changangkha Lhakhang, el temple més antic de la zona. Construït al segle XIII, aquest espectacular santuari és un recordatori del passat del país, de la importància de la religió en la cultural local i de l’extrema orografia de Thimphu, perquè per a arribar-hi s’ha de fer una bona pujada. A més, aquesta visita també permet d’obtenir una nova vista de la vall, més panoràmica.

De fet, d’ací estant es pot començar una petita excursió d’unes dues horetes cap a Druk Wangditse Lhakhang, un altre temple, aquest del segle XVIII. Però la cosa veritablement interessant és què hi ha entre aquests dos santuaris. D’una banda, la ruta s’endinsa cap a la muntanya, passant per boscs i agafant altura, tot observant les vistes de la vall i la ciutat. D’una altra, el camí permet una visita a la reserva reial de tàquins, l’animal emblemàtic i gairebé mitològic de Bhutan, que sembla una barreja de cabra, vaca i antílop. Originalment, a Thimphu hi havia un petit zoològic on mantenien alguns d’aquests animals. No obstant això, asseguren que un rei de Bhutan va considerar que, en un país budista, no era adequat de tenir animals engabiats només perquè la gent els pogués veure i en va ordenar tant l’alliberament com el tancament del zoològic.

El problema era que els tàquins ja s’havien acostumat als humans i a rebre aliments. En compte d’endinsar-se als boscs i tornar a les muntanyes, es van quedar per la rodalia i van passar setmanes rondant pels carrers de Thimphu a la recerca de menjar. Finalment, les autoritats van crear per a ells un recinte forestal tancat al barri de Motithang: la reserva actual consta d’unes 3,4 hectàrees.

De Druk Wangditse Lhakhang estant, les vistes són eclipsades per un gran edifici: el dzong de Thimphu. Els dzongs són uns edificis característics de Bhutan que es van construir al segle XVII com a centres administratius i religiosos dels districtes del país, però també com a fortaleses i nuclis militars. Amb el temps, s’han convertit en icones inequívoques del país que recorden el procés d’unificació de la nació. I continuen complint majoritàriament les mateixes funcions originals.

El dzong de Thimphu, construït el 1641, és un dels més importants del país. Rep el nom de Tashichho Dzong, que vol dir “fortalesa de la religió gloriosa”. Actualment, aplega la sala del tron i les oficines del rei, dependències governamentals i una part del cos monàstic central, encapçalat pel Je Khenpo, la màxima autoritat religiosa de Bhutan. De fet, és la seu d’aquest òrgan religiós durant l’estiu. A l’hivern, el cos monàstic central es desplaça al dzong de Punakha, l’antiga capital del país, segurament el més bonic de Bhutan.

Acostar-se a Tashichho Dzong és una meravella, perquè permet d’observar de prop la increïble arquitectura d’aquest edifici, construït sense utilitzar claus metàl·lics ni plànols escrits. A més, a diferència dels altres, els blocs de granit que formen el mur exterior estan molt treballats i col·locats amb molta precisió.

El dzong és el punt final perfecte per a aquesta passejada per la capital de Bhutan, una ciutat que no sols mostra una identitat pròpia molt forta, sinó que també serveix per a entendre la realitat d’un país que lluita per no sucumbir a la globalització, mantenir les tradicions intactes i no desconnectar-se de les innovacions tecnològiques ni quedar del tot aïllat.