Putin
Detall del cartell del documental de Vitaly Mansky ‘Els testimonis de Putin’

Aquest dissabte es torna a projectar al cine Aribau Els testimonis de Putin (2018), del cineasta Vitaly Mansky, dins del festival Doc’s, a les 20.00. Molt ben programat: és un excel·lent company de la jornada, una bona reflexió sobre com va guanyar les eleccions aquest home l’any 2000 i des de llavors ha guanyat totes les posteriors. Es va presentar per primer cop com a successor elegit a dit per Boris Ieltsin anunciat per sorpresa a la població postsoviètica, 140 milions de persones, per televisió, durant les festes de Cap d’Any del 1999 que obrien el nou segle. El desconegut Vladímir Putin, president en funcions del seu últim govern gairebé anònim (ja hi havien passat uns quants, pel mateix càrrec), tindria uns mesos per a fer-se conèixer i després se celebrarien les eleccions, comunicava Ieltsin als votants enmig de les festasses als carrers.

El president de la república demanava perdó a la població per deixar el càrrec en un sentit missatge televisiu i se’n tornava a casa després de deu anys de substituir Mikhaïl Gorbatxov –el constructor de la perestroika, aquella temptativa fracassada de democratització després de la caiguda del comunisme soviètic–, a qui havia vetat del tot en la vida pública. Gorbatxov va desaparèixer de la tele i dels diaris, i només vam veure Ieltsin, nosaltres i totes les antigues repúbliques soviètiques. Quan el protegit Putin va guanyar les eleccions el 2000, el seu inventor Ieltsin, com així es veia ell mateix i en part va ser, també va desaparèixer de la tele i de qualsevol altre lloc de la memòria pública. I Putin va esdevenir un altre tsar, per no dir un altre Stalin.

El film de Mansky (Ucraïna, 1963) és excel·lent per moltes raons, entre les quals no és gens menor el caràcter de crònica en primera persona que no té res a veure amb la plaga narcisista que ha buidat de significació en la majoria de casos el sentit del relat personal. No, aquí es tracta d’una altra cosa. Vitaly Mansky era un documentalista de la televisió nacional que des d’aquell any del 1999 dirigia el departament de documentals. Volia fer-ne un sobre Gorbatxov quan va caure, però, com que no li ho van deixar fer, va documentar Ieltsin. Així va penetrar en els seus cercles més íntims, a casa i a l’estat. I d’aquí va passar a seguir Putin dia i nit.

Fins el dia de les eleccions, que se’n va anar a casa de Ieltsin, on va poder filmar que el vell dirigent –que vivia aquells comicis i els seus resultats com un triomf propi– trucava al fins llavors protegit, aquest no li agafava el telèfon i, finalment, no li tornava la trucada. Putin no seria el delfí que esperava Ieltsin.

Una altra raó encara més poderosa per a veure el film és que Mansky, premiat internacionalment per aquest i altres títols, fa a Els testimonis de Putin una cosa que no se sol veure gaire, examen de consciència del propi ofici. El film dialoga amb altres sobre el mateix Putin fets per Mansky al llarg dels anys.

No se’n penedeix, diu. Però li ha arribat el moment de dir prou. Dir prou tan fort com sigui possible si vols continuar vivint i treballant prop d’aquest home, Putin, que ha demostrat no tenir gaires manies amb qualsevol que li repliqui res, sigui periodista, sigui la comunitat txetxena o la ucraïnesa. El realitzador, fet i fet, viu ara a Letònia. Mansky diu prou quan Putin restaura l’himne de l’URSS. Les escenes sobre la nova versió, amb un petit gir en la lletra, que canta el cor, i la conversa en paral·lel entre Putin i Mansky són impressionants. Un himne que torna a sonar en un país que es nega a parlar d’aquella època…

És llavors quan el cineasta confessa allò que en boca seva esdevé al·legoria de tantes coses que vivim: pensava que amb la càmera era un testimoni i prou, però potser he estat un còmplice. Una reflexió cabdal que es podria aplicar a tantes de les imatges nostres, arreu, del periodisme i del documental polítics. I de retruc, als espectadors, al públic que les acceptem.

No estaria gens malament que l’equip que dirigeix Montse Armengou el comprés i l’emetés al ‘Sense ficció’, l’emissió de TV3 que ara celebra deu anys en antena, un èxit formidable que no pararem mai d’aplaudir i on hem vist documentals de categoria i provada eficiència. La reflexió final de Vitali Mansky ens interpel·la a tots i suplica respostes: quan som testimonis i quan som còmplices?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb