Els agents que van matar Younes: “Només esperava que deixés anar el detonador i ens moríssim”

  • Declaren a l'Audiència espanyola en el judici del 17-A els dos mossos d'esquadra que van matar a Subirats l'autor de l'atemptat de la Rambla

VilaWeb
Redacció
19.11.2020 - 13:45
Actualització: 19.11.2020 - 18:19

Avui han declarat públicament per primera vegada els dos agents dels Mossos d’Esquadra que el 21 d’agost de 2017 van matar l’autor de l’atemptat de la Rambla, Younes Abouyaaqoub, després d’una cerca que va durar quatre dies, unes cent hores. Ha estat en el judici que es fa l’Audiència espanyola sobre els atemptats del 17-A.

Fou passades les tres de la tarda d’aquell dia, en un camí rural del municipi de Subirats, a l’Alt Penedès. Tots dos agents eren d’una patrulla de seguretat ciutadana de Vilafranca del Penedès que s’havien activat dins el dispositiu Cronos dels Mossos arran dels atemptats. Els van avisar, a ells i a moltes altres patrulles, que havien vist Younes Abouyaaqoub a la zona, i van fer la cerca en una carretera que anava de Sant Sadurní d’Anoia a Gelida. Van aturar el cotxe arran d’un camí rural, per on van començar a baixar, fins que van veure Younes.

El primer agent a declarar ha fet el relat amb dificultat, afectat encara pel xoc que li va causar. Ell i el seu company van disparar-li quan van veure que se’ls atansava cridant “Al·là és gran” i exhibint un suposat cinturó d’explosius.

Heus ací l’explicació del primer agent: “Patrullàvem i vam rebre un avís de la nostra central informant que algú havia trucat dient que havia vist una persona que podia ser un dels terroristes buscats, el possible conductor de la Rambla, Younes. Vam anar a la zona, que era de polígons, a Sant Sadurní d’Anoia, hi havia més companys fent la cerca. I nosaltres vam fer la cerca per una carretera que anava a la població de Gelida. I passat un pont, hi havia una depuradora, en un revolt hi havia un camí on vam aparcar el vehicle i continuar la cerca a peu. Era un camí d’uns tres o quatre metres d’amplada i feia baixada. Fets uns cinc passos, des del fons del camí, a uns trenta metres, va sortir una persona que vestia una camisa blau clar de màniga llarga i un pantaló vermellós i unes ulleres de sol grosses. Vaig agafar l’emissora per informar que havíem trobat una persona i demanar que em facilitessin la descripció per si s’hi corresponia. I no hi va haver temps de tenir la resposta, perquè aquesta persona, des d’on era, es va aixecar la camisa i a la part abdominal va mostrar un cinturó explosiu. Vaig veure tres o quatre tubs cilíndrics metàl·lics, algun cable, i aquesta persona va començar a córrer cap a nosaltres cridant ‘Al·là és gran’. Vaig llançar l’emissora a terra i el meu company i jo vam treure l’arma reglamentària apuntant cap on venia aquesta persona i vam cridar-li alto, quiet, a terra, repetidament, però no ens feia cas. Corria amb el braç esquerre com si fes pantalla per a protegir-se fent un escut imaginari, i l’altra mà la duia tancada pressionant alguna cosa, no sé si era un detonador o un ganivet. Va continuar avançant, feia ziga-zaga, li vam continuar dient que s’aturés i veient que no ens feia cas, el meu company i jo vam començar a disparar. Continuava corrent i hi va haver un moment que, a deu o dotze metres de nosaltres, va caure a terra. En aquell moment vaig canviar el carregador perquè no sabia la quantitat de bales que havia disparat, em vaig quedar apuntant-lo, es va reincorporar, va tornar a córrer cap a nosaltres, sé que vaig disparar dues o tres vegades més, va caure de bocaterrosa a pocs metres. Em vaig adonar que jo estava amb els dos genolls a terra, continuava apuntant per si es tornava a alçar i es va fer un silenci [se li trenca la veu], un silenci immens i només… només esperava que deixés anar el detonador i que explotés i que ens moríssim. Però tanmateix no em podia alçar, estava paralitzat, em costava aixecar-me, van passar segons, minuts, no ho sé, i vaig sentir que arribaven companys, que cridaven, però no sentia què deien, fins que un company em va posar la mà a l’espatlla i em va dir fora, fora, enrere, em va ajudar a alçar-me, a enfundar l’arma, i ens vam enretirar a una zona més protegida i allà em vaig ensorrar, vaig quedar en xoc. I res més.”

Després ha explicat les seqüeles psicològiques que va patir arran dels fets. “He estat diagnosticat amb estrès posttraumàtic, visitat recentment per un forense aquí a l’Audiència i vaig fer una baixa de 74 dies […] Allò que més recordo són els malsons. Insomni, repetir no centenars sinó milers de vegades l’escena, molta dificultat per a dormir, por, ansietat, i sobretot quan se’n parla molt, com aquests dies.”

L’agent que l’acompanyava també ha testificat en el judici: “Vam anar a la localitat de Subirats perquè havien vist una persona que podia ser l’autor de l’atemptat de la Rambla. Ens van donar unes indicacions que podia dur una camisa blau clar i uns pantalons carabassa. Vam anar allà, vam aparcar el cotxe al costat de la carretera que va a Gelida. És una zona pròxima a unes vinyes i allà vam baixar del cotxe i vam baixar per un camí força ample. Allà vaig veure una persona que s’incorporava, em va mirar fixament, el company va comunicar per ràdio. Jo mirava aquesta persona, es va alçar les ulleres mirant-me fixament i al cap d’un segon va desaparèixer rere uns matolls que hi havia prop seu. Vaig fer un pas endavant i vaig cridar ‘quiet, quiet’. Va sortir dels matolls venint cap a nosaltres cridant ‘Al·là és gran’, es va aixecar la camisa, ens va mostrar un cinturó platejat, metàl·lic, amb uns cilindres al centre i al lateral, continuava avançant ràpidament cap a nosaltres, fent ziga-zaga i cridant. Li vaig dir quiet, a terra, a terra, i ja era a una distància força pròxima quan vaig haver de fer ús de l’arma reglamentària, que en el meu cas era una arma curta. La vaig haver d’utilitzar per repel·lir l’agressió. És a uns pocs metres quan cau per primer cop a terra. Torno a carregar la pistola i intento comunicar per ràdio, però no em dóna temps, i s’incorpora mirant-nos i cridant ‘Al·là és gran’, fa dos o tres passos més, li crido ‘a terra, a terra’, no en fa cas i disparem fins que cau a terra. I en aquell moment la imatge que em ve al cap de manera contínua és la d’una explosió imminent, i a aquella distància sabia que no hi havia cap escapatòria. Em vaig veure mutilat, em vaig veure horroritzat pel lloc on érem en el moment que érem fins que van arribar els companys després i em van ajudar. Jo apuntava la persona que hi havia a terra i no em podia moure. No vaig poder fer res més que apuntar-lo i sense retirar la mirada. Van venir els companys i em van ajudar a desar l’arma i em van fer sortir d’allà. Em vaig parapetar en un vehicle policíac que hi havia allà i em vaig enfonsar emocionalment, vaig plorar, em vaig abraçar a una companya, i van venir més unitats d’ordre públic, els Tedax… i vam marxar d’allà, fins a la comissaria, on em va atendre una psicòloga del Departament d’Interior i em vaig tornar a enfonsar.”

En el seu cas també ha descrit les seqüeles psicològiques que va patir: “Em van diagnosticar un trastorn d’estrès posttraumàtic i vaig estar en tractament 180 dies en una mútua. I he tingut problemes de concentració, de son, imatges contínues dels fets. He tingut malsons continus, i el crit d’aquesta persona em va quedar a la ment durant moltíssim temps i vaig haver de prendre medicació.”

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any