Teresa Forcades, la setmana passada al monestir de Sant Benet de Montserrat (fotografia: Albert Salamé)

La germana Teresa Forcades (1966) torna a ser una de la trentena de monges que viu al monestir de Sant Benet de Montserrat. Hi és des de final d’agost. D’aquesta manera, ha tancat un període d’exclaustració de tres anys (2015-2018) que va aprofitar per involucrar-se fins al fons en política organitzada i muntar Procés Constituent. En aquells tres anys, la senyora Forcades, llicenciada en Medicina per la UB, i màster en Teologia per Harvard, va escriure el seu primer llibre en anglès, i el seu moviment va ser notícia al diari The Guardian i a la BBC. Paradoxalment, Procés Constituent no va acabar de quallar. VilaWeb ha anat fins al monestir per parlar amb Forcades i es troba una dona que en cap cas viu d’esquena al món. Al contrari: fa classes molts dissabtes, surt i participa en conferències quan cal i segueix, òbviament, l’actualitat. En aquesta entrevista, Forcades parla del seu pas per la política organitzada, recorda i valora els fets d’octubre de l’any passat, i fins i tot proposa un debat científic al Col·legi de Metges (‘el meu col·legi’) sobre l’MMS.

Veig que feu un curs sobre cos, desig i identitat. Què hi expliqueu?
—La carta als Gàlates diu: ‘Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist.’ Al curs analitzem què significa això. Parlem de la teoria queer, de la cultura trans, de la insuficiència de totes les etiquetes i de la necessitat que cada persona sigui valorada com a ‘peça única’. I de la importància del cos.

Per què en aquest monestir ha de venir un home a fer missa cada dia?
—Si les dones volguéssim, s’acabarien els entrebancs de la dona a l’església. Podríem fer una vaga d’anar a missa, per exemple. Això ho dic perquè crec, tal com va concloure la Comissió Bíblica consultada pel papa Pau VI l’any 1976, que no hi ha cap impediment teològic per a ordenar les dones. De fet, actualment, hi ha un moviment de catòliques ordenades que ja té més de dues-centes membres. Han estat excomunicades, però van fent el seu camí i crec que, si tinguessin el suport majoritari de les dones catòliques, seria un moviment que no es podria aturar. Però no totes les dones ho veuen clar. Algunes germanes del monestir prefereixen que baixi un monjo de Montserrat a fer la missa que no pas que ho fem nosaltres mateixes. Per allò de la varietat. En qualsevol cas, si la majoria de les dones catòliques ho volguéssim, l’ordenació de les dones no es podria aturar.

Vist així, els catalans no som independents perquè no volem.
—La majoria no ho volem o no en volem assumir els costos.

Perdó?
—El repte que tenim davant ens el prenem a vida o mort o no? Sembla que no valgui la pena morir per canviar una línia de frontera. I per la justícia social? Doncs potser sí, perquè aquesta és una batalla a vida o mort. N’hi ha molta, de gent, que mor o malviu per culpa d’una distribució aberrant i injusta dels recursos. I això com s’arregla? A Catalunya n’hi ha uns quants que ens sembla que la construcció d’un nou país seria una oportunitat per a millorar la justícia social. No seria cap garantia de millora, però seria una oportunitat. L’oportunitat de repensar el pacte social i el funcionament de la nostra vida comuna. És clar que un sol país no pot arreglar el món, però pot fer un primer pas.

Si ho volem fer sense violència, us toca a les dones. Fa segles que heu de pensar solucions sense l’ús de la violència.
—Ja veig per on aneu. Quan van mal dades, les dones han de salvar el món. Els homes feu malbé les coses i les dones posem ordre. I no ho podem fer millor? Jo crec que sí. Crec que ens és possible a homes i dones d’anar més enllà de certs rols i que només quan ho fem esdevenim lliures o autèntics. No crec que els rols de gènere siguin únicament culturals, però tampoc crec que siguin un punt d’arribada. Són un trampolí des del qual els uns i els altres estem quotidianament convidats a fer un salt vers l’originalitat pròpia. És allò de creure’ns que som ‘peces úniques’ que deia al principi.

Com ho faríeu, ara?
—Voleu dir per desencallar el país? Doncs, com a govern, activaria un procés constituent en tota regla a tot el país. I això ho faria perquè crec que el país, com tots els països democràtics de la nostra òrbita, té en aquest moment uns grans consensos sobre qüestions de la màxima urgència que cal permetre que emergeixin. La més urgent té a veure amb el fet que grans corporacions econòmiques tinguin més poder avui que la majoria de governs elegits democràticament del món. Amazon, Google, Microsoft, Apple i Facebook són cinc empreses a les quals els països més rics avui envien ‘ambaixadors’, diplomàtics encarregats únicament de negociar-hi. Si aquesta és la situació, on queda la democràcia? Ja ho deia el 15-M: en diuen democràcia i no ho és. Quan això s’explica amb exemples concrets i es debat, la majoria de gent s’indigna i vol que ‘la sobirania real’ els sigui retornada.

En el debat obert sobre desobediència civil, com es posiciona Teresa Forcades? Què en pensa?
—Que és l’única manera d’avançar. No crec en l’exercici de la violència, però sí en la resistència a la violència. Si cal, com deia abans, fins a donar la vida.

S’ha fet molta crítica als partits polítics. Però on era la societat civil l’octubre de l’any passat? Potser vam fallar més nosaltres que no pas ells.
—Jo, el 28 d’octubre, vaig aterrar a Barcelona disposada a defensar la República acabada de proclamar. Vaig anar a la plaça Sant Jaume i allà hi havia turistes i barcelonins passejant, però no hi havia barricades. Ui. Potser hem punxat. La idea que els polítics fan la seva i la societat civil va a banda, no la comparteixo. El poder dels polítics i de les forces de seguretat que els deuen obediència és ben real, com veiem ara amb les darreres actuacions dels Mossos i com saben tots els ‘alternatius’ o heterodoxos de la història, siguin de la nacionalitat que siguin. Els de baix no pot ser que votem cada quatre anys i prou. Hem de poder saber què se’n fa, del poder que hem delegat. I aquell octubre, els governants no ens van explicar tota la veritat. Crec que després de l’1 i el 3 d’octubre vam tenir cartes guanyadores que no vam jugar. Perquè la gent hi era. Si els governants ens arriben a dir, mireu, la cosa va de debò, però no podem controlar tots els esdeveniments, no hi ha garanties, però, si ho fem, potser ens en sortirem. Si arriben a fer això, en n’hauríem pogut sortir, la gent hi era. Però la cosa no va anar així. Karl Marx, en el famós passatge que diu que la religió és l’opi del poble, explica que la religió posa flors damunt les cadenes. Per tapar-les. Suavitzar-les. Que no es vegin. I així adorm el poble. Marx volia fer caure les falses flors i que es veiessin les cadenes. Per quedar-nos amb cadenes a la vista? No. Per desfer-nos-en i per collir, ara sí, les flors autèntiques que creixen lliures. Les flors. Va haver-hi un moment que vam tenir les flors a l’abast.

Ara que fa un any que ha passat l’1-O, com el recordeu?
—Vam anar a votar a Marganell, nosaltres. Les monges representem una part molt important del cens electoral de Marganell. I, de fet, quan hi ha eleccions municipals, els candidats vénen a fer campanya aquí dalt! Aquell dia vam baixar nosaltres. Som una trentena de monges. I recordo que va trucar l’alcalde de Fonollosa, que és ben a prop, explicant les brutals càrregues policials que acabaven de patir i que ens preparéssim, que aviat els tindríem al poble. Davant el risc, jo ràpidament em vaig posar a organitzar la resistència passiva contra tot policia que vingués, agafant-me de les mans amb les meves germanes, plantades allà al mig. I arriba l’abadessa i ens diu: potser que amaguem l’urna, no creieu? Ah, és clar. Potser era millor idea, sí. I aleshores ens vam posar a jugar a ping-pong.

Perdó?
—La taula de ping-pong la vam col·locar estratègicament per dificultar l’accés al lloc per on havia de sortir l’urna en cas de perill. Això vaig fer el primer d’octubre.

Heu vist el president Puigdemont?
—Vaig veure’l a Berlín, on vaig viure tot l’any passat. El vaig saludar el dia de la primera conferència de premsa amb el president Torra, i també a la sortida del concert que va fer el quartet Casals a la Filharmònica de Berlín. Vam parlar una estona. Em va dir: ‘Guanyarem perquè tenim raó.’ Jo li vaig dir que en sabia d’un que en tenia molta, de raó, i que no va acabar gaire bé. Em referia a Jesús de Natzaret. No sé si és qüestió de tenir raó i prou.

—Heu visitat els presos?
—Vaig demanar-ho. Però aleshores hi havia molta cua, em van dir. Era el moment que anar-hi implicava treure el lloc d’algú altre i vaig pensar que millor anar-hi més endavant. M’agradaria anar-hi. Amb Jordi Cuixart, Carme Forcadell i Raül Romeva hi he coincidit més. Amb Oriol Junqueras ens havíem vist en una reunió.

—Què diu la Bíblia sobre els presos?
—La Bíblia diu que hem d’alliberar els presos. Això diu l’evangeli de Lluc. I de la profunda relació entre cristianisme i presos, els catalans en som precursors. Tenim els mercedaris, aquí. L’orde dels mercedaris es funda a Barcelona al segle XIII per a donar servei als presos, als captius dels musulmans. Els mercedaris deien que ells s’oferien voluntaris per deixar-se agafar, i a canvi un captiu quedava lliure. S’oferien d’intercanvi. A veure, els mercedaris també deien que si es podia pagar rescat, es pagava. I ells s’encarregaven de fer la col·lecta i negociar amb els musulmans. Ja eren catalans, eh, els mercedaris! Però atenció, si no es podia pagar, ells s’oferien a deixar-se agafar per alliberar un captiu a canvi. Els mercedaris donen nom a la patrona de Barcelona, la Mercè.

Vau estar exclaustrada del 2015 al 2018. I vau provar de muntar un partit polític. No va sortir. Quina conclusió en traieu?
—En el moment de màxima força del moviment Procés Constituent, després que s’hi apuntessin 47.000 persones i es creessin gairebé cent assemblees per tot el país, crec que no vaig veure la força que vam arribar a tenir. Era un potencial molt més gran que no vaig saber veure. L’altra és que tampoc no sabia el terreny que trepitjava, ni la gent que hi havia en el projecte. No és com la medicina o la teologia, en què tinc una llarga formació amb molts anys d’estudi. Vaig ser massa ingènua, fins i tot superficial, perquè una cosa tan grossa i potent com podia ser aquella, havia d’haver previst com manejar-la. Potser hauríem d’haver vist que podíem tenir molta obertura, molts ponts amb molta gent i ens vam focalitzar massa en un sector concret de la població.

En l‘extrema esquerra. Que va acabar dient: M‘agrada la Forcades, però és una monja. I no la puc votar. I us vau acabar traient el vel.
—Però no per això. Me’l vaig treure perquè m’ho van demanar les meves germanes de comunitat. Volien evitar que les coses que feia a títol personal s’entengués que les feia en representació de l’església.

Potser va ser un error? No és igual una monja anticapitalista que una intel·lectual anticapitalista. La monja té més força.
—La icona del vel és molt potent. Crec que a vegades, en segons quins grups, no es veu que la maquinària no pot substituir el factor humà. I el factor humà hi és. Les persones som peces úniques. És fonamental comptar amb el factor humà, personal i lliure, que no desapareix mai darrere el funcionament de grup.

No als personalismes!
—Sí, això també va ser-hi.

Canviant de tema. A Josep Pàmies, el Departament de Salut li ha imposat una multa de 600.000 euros. Acusat de fer apologia de lMMS (clorit de sodi), un producte prohibit.
—En Josep Pàmies és un pagès que conec de fa molt temps. I a qui he vist fa poc, assegut en aquesta mateixa taula, on li vaig demanar com podia ajudar-lo. A Pàmies el conec des del 2006, quan Marina Geli va enviar els Mossos d’Esquadra a cremar-li els camps d’estèvia. L’estèvia és un edulcorant natural que ajuda a regular la pressió arterial i el nivell del sucre a la sang. En Pàmies tenia plantació d’estèvia. Doncs, a cremar-li els camps o a requisar-li les plantes. I tot, perquè la Coca-Cola no tenia encara patentada l’estèvia. No sé quina és la situació exacta de l’estèvia en aquest moment, però sé que hi ha més problemes per a comercialitzar-la aquí que no pas a Alemanya. I la campanya en contra de l’homeopatia, per exemple, a Alemanya o a França seria impensable.

—Però ara a Pàmies li demanen 600.000 euros per dir que amb l’MMS es pot curar l’autisme. Cura l’autisme? L’MMS és nociu?
—L’MMS és clorit sòdic. No s’ha de confondre amb l’hipoclorit sòdic (que és el lleixiu) ni tampoc amb el clorur sòdic (que és la sal de taula). La Universitat d’Ohio va publicar l’any 1982 un estudi sobre la toxicitat en humans del diòxid de clor, els clorits i els clorats i l’OMS va publicar-ne un informe l’any 2007. En ambdós casos es va constatar que la toxicitat del clorit sòdic o del diòxid de clor és molt inferior a la de l’aspirina o el paracetamol. De fet, són tan poc tòxics que es va decidir de fer servir el clorit sòdic per potabilitzar l’aigua de les principals capitals del món. Als EUA s’ha completat fa poc un estudi mèdic de l’eficàcia del clorit sòdic en l’esclerosi lateral amiotròfica. En aquest estudi, el clorit sòdic no es donava per via oral, sinó que s’injectava a la vena en dosis que són de 200 a 2.000 vegades superiors a les que recomana en Josep Pàmies. Com pot ser que la Generalitat el persegueixi i sigui vilipendiat als mitjans de comunicació? Qui orquestra aquesta campanya? En funció de quins interessos? No ho hem de permetre. Aquesta campanya de desprestigi no té res a veure amb la salut pública. Demano des d’aquí al Col·legi de Metges de Barcelona, que és el meu Col·legi, que organitzi un debat sobre l’estat de la qüestió de la recerca científica pel que fa a l’aplicació en humans del clorit de sodi i m’ofereixo a participar-hi.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb