Teresa Álvarez Aub: “A casa sempre deien ‘enguany tornem’, fins que van veure que era impossible”

Entrevista a la néta de l'escriptor Max Aub, presidenta de la fundació que vetlla pel seu llegat, l'estudi i la difusió de la seua obra, ara que es compleixen cinquanta anys de la seua mort

VilaWeb
Esperança Camps Barber
05.07.2022 - 21:40
Actualització: 06.07.2022 - 06:59

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ara farà cinquanta anys que Max Aub es va morir a l’exili mexicà. Havia nascut a París l’any 1903, fill de pare alemany i mare francesa, comerciants, jueus. L’any 1914, quan va esclatar la guerra a Europa, la família s’establí a València. Parlava francès i alemany i va aprendre català i castellà.

Max Aub va treballar per al govern de la República d’agregat cultural de l’ambaixada espanyola a París l’any 1936, i de secretari del Consell Central de Teatre, l’any 1937, a Barcelona. Va escriure en diversos diaris, va col·laborar amb André Marlaux en algun rodatge, entre més activitats, fins que el 1939 va fugir a París, on mantenia una casa. Allà és on començà a redactar l’obra monumental El laberinto màgico, coneguda també per Els camps. Són sis volums dedicats a episodis de la guerra de 1936-1939.

El detingueren i passà per diversos camps de concentració, primer a París i després a Algèria. L’any 1942 aconseguí d’embarcar cap a Mèxic, on es va establir definitivament.

Max Aub, amb Esther Tusquets, Magda Oliver i Carme Balcells (fotografia: Colita).

Va ser un escriptor molt prolífic, amb desenes de títols que abracen tots els gèneres. Amb La gallina ciega va blasmar el desencís que va tenir en veure com la societat espanyola vivia adotzenada i doblegada al règim de Franco; i amb Jusep Torres Campalans va fer un joc literari, la biografia inventada d’un pintor que no era més que un parany per a aquells que presumien de conèixer el món de l’art. Alguns dels que es van empassar l’ham, no li ho van perdonar. Són dos exemples d’una bibliografia vastíssima.

A Sogorb (Alt Palància) hi ha de fa vint-i-cinc anys una fundació encarregada de preservar el llegat de Max Aub i de promoure’n el coneixement i l’estudi. Hi participen l’ajuntament, la Generalitat i les diputacions de Castelló i de València, entre més patrons. S’hi custodia la biblioteca personal de l’autor, de més de deu mil llibres en diversos idiomes, l’hemeroteca personal i més de deu mil cartes que va bescanviar amb amics, polítics, escriptors, artistes i intel·lectuals.

De la part més humana de Max Aub, en parlem en aquesta entrevista amb Teresa Álvarez Aub (Ciutat de Mèxic, 1957), néta de l’escriptor i presidenta de la Fundació Max Aub. Recorda l’avi com una persona amorosa i simpàtica, lluny de la imatge d’amargat que se n’ha volgut donar a voltes. Ara continua la tasca de sa mare al capdavant de la fundació i es felicita perquè, després d’uns quants mesos molt complicats, la institució torna a la normalitat.

Qui era Max Aub?
—Era una persona preparada per a dur una vida molt còmoda i interessant, però les guerres el van fer madurar abans d’hora. Va haver de canviar de país de residència unes quantes vegades. Va arribar a València quan era un xiquet i s’hi va sentir bé. Va fer bons amics, com els Gaos, Dicenta o Zapater. Va estudiar a l’institut Lluís Vives. I va dir allò que una persona és d’allà on fa el batxillerat. A pesar del seu origen es va sentir valencià. Ací es va enamorar de la meua àvia i va crear la família. Es guanyava molt bé la vida treballant en el negoci familiar. Son pare era representant de joies de bijuteria. Però ell de seguida es va involucrar molt en tots els afers socials. Aquella activitat laboral li permetia de treballar en els projectes socials en què creia.

De quina manera va marcar la seua vida el fet de canviar tantes voltes de país, veure que no era d’enlloc?
—No pot ser igual la vida d’una persona que no es mou d’allà on ha nascut, que algú que ha hagut de canviar tres voltes, en edats crítiques i de manera tan dramàtica; siga per la guerra, per la presó o per la falta de seguretat de la família. És molt menut quan s’adona, per exemple, que les famílies del pare i de la mare lluitaven enfrontats en una guerra. Eren els seus oncles! Això el fa madurar abans d’hora. El fet d’anar d’un país a un altre li facilita parlar diverses llengües fins al punt de fer-les seues. Haver de començar de zero cada volta, en entorns diferents i després d’experiències tan dolentes, li va donar aquesta visió de la vida i del món tan característica i tan diferent.

Es coneix el Max Aub personatge públic, gestor, escriptor, activista, però vós en sou la néta. Com era la relació que teníeu amb l’avi?
—Era un avi, és clar. El vaig tractar molt. Vam tenir una relació molt propera pràcticament fins a la seua mort. Quan vaig ser més major, ja no tant com quan era una xiqueta, però sempre vam tenir contacte. Passàvem les vacances junts, i també moltes temporades. El record que en tinc és el d’un avi proper, el d’una persona que ens estimava molt. Era molt amorós, molt culte i intel·ligent, alegre, vital. Era molt generós i la gent se l’estimava. La casa sempre era plena de gent que el visitava. Joves, que ajudava. A Mèxic encara el recorden amb molt d’afecte, li estan agraïts i el recorden molt. Era un avi fantàstic!

Parleu de Mèxic perquè és allà on finalment es va establir amb les filles i és on vàreu nàixer. La vivència i els motius d’aquell exili feien part de la vida quotidiana a casa? Es parlava dels motius pels quals vivíeu a Mèxic i no a València, per exemple?
—No recorde que ens feren xarrades específiques del tema, però formava part de la nostra vida, sens dubte. Tots sabíem què havia passat. Al despatx de l’avi hi havia una bandera republicana molt grossa, per exemple. La gent de l’exili es reunia, tenien relació entre ells i ho vivíem. Ho sabíem, sí. Això no obstant, ho vivíem com una cosa que era així i ja està. El meu germà em contava coses que l’avi li havia contat sobre la guerra a València. La meua àvia em contava que de petita jugava a la plaça de la Mercè, a la plaça Redona, feia menjars d’ací. Tot era molt natural.

Us contava coses de València?
—Sí que ens en contava coses. Quan era menuda em contava històries, a l’hora de la migdiada. Mentre ell treballava, nosaltres érem per allà. Amb la meua àvia de tant en tant deien alguna cosa en valencià, frases fetes i expressions, perquè ella era d’ací i a vegades li parlava valencià a l’avi.

Els primers anys d’exili, com van ser?
—Tenia un grup afí de gent que el respectava, però fer-se un espai allí li va costar molt. Es va posar a fer feina i a construir una vida nova que li permetera de portar la seua dona i les tres filles. Va tardar a poder-ho fer. Hi havia molta gent, s’ajudaven els uns als altres, però hi ha gent que no va aconseguir de refer mai la seua vida. Max Aub era molt treballador i va tenir la sort de rebre molt suport. Ell també va ajudar. La seua idea de la col·lectivitat, d’ajudar, de la solidaritat, el va acompanyar sempre i ens ho va transmetre a nosaltres. Va tardar anys a poder portar la família i a tenir una estabilitat.

On eren, mentrestant, la dona i les filles?
—Es van quedar una temporada a París. Esperant que les coses canviaren, però quan van veure com anava tot, van venir a València. Els havien confiscat la casa, però la mare de la meua àvia les va acollir i s’hi van quedar fins que van poder marxar.

En aquells anys va mantenir l’esperança de poder tornar perquè algú derrocàs Franco o les coses canviassen?
—Ho esperaven tots! Tot l’exili tenia aquelles esperances. Primer quan es va acabar la guerra, però no entrant Espanya en la guerra d’Europa i acabant així, ja van veure que la possibilitat s’allunyava. Sempre es deia aquella frase: “Enguany tornem! Enguany tornem!” Però va haver-hi un moment que ja van veure que seria impossible.

VilaWeb
VilaWeb

Amb tot, l’any 1969 sí que fa un viatge a l’estat espanyol que resulta fonamental i desolador alhora.
—Sí. Ell estava en contacte amb molta gent i estava al cas de tot, però és molt diferent saber les coses per la premsa o per les cartes que rebia, que tocar-ho amb les mans. No és igual passejar pels carrers i veure què és el dia a dia. I quan va veure que la realitat era tan diferent d’allò que ell havia viscut, va tenir una decepció molt grossa.


—Ell havia treballat perquè hi haguera un progrés, que la societat avançara en el sentit pel qual havia lluitat. I veure que a l’Espanya de Franco ja no hi havia progrés i que no en quedava res, de tot allò, que tot anava per un altre camí… Ell pensava en totes les vides que havia costat, la presó, la mort, l’exili. Tot això li va fer molt de mal i el va entristir moltíssim. Algú va comentar que tota aquesta frustració era deguda al fet que ell havia envellit, que ja no era un jove.

D’aquell viatge sorgeix La gallina ciega, un llibre que no era el que ell havia planejat.
—Aquest viatge el va fer gràcies a una editorial, que li va aconseguir un permís perquè tenia l’encàrrec de fer un llibre sobre el surrealisme, sobre Luis Buñuel. Però el llibre que va fer va ser el de les impressions que va tenir en veure Espanya d’aquella manera. Llegint-lo, hi ha persones que pensen erròniament que tenia un caràcter molt tancat. I no era així. Com t’he dit, era una persona molt dolça, molt generosa.

Va morir a l’exili.
—Sí. Quan va venir el 1969 per allò del llibre la gent li deia: “Has tornat, has tornat”, i ell responia. “No, no, he vingut però no he tornat”… Veia clar que no podia ser. L’any 1972, quan amb els meus pares sí que vam venir per a quedar-nos, ell ens va visitar. Va ser el darrer viatge, perquè dos mesos després es morí a Mèxic.

Una de les coses que li atribueixen quan treballava per a la República és que va ser ell qui va encarregar a Picasso el Guernica per a l’exposició de París.
—L’art era fonamental per a Max Aub. Li interessava tot. La música, la literatura. Tot era passió. Quan érem petits ens duia a visitar galeries d’art, museus. Era molt treballador, per escriure es documentava moltíssim. I això que dius del Guernica, sí. A més, es va encabotar que Picasso cobrara el quadre, que no el donara, que hi haguera un paper on constara que el quadre l’havia pagat el govern de la República. I aquesta carta és al museu Reina Sofia.

I Josep Renau?
—Se’n parlava molt a casa. Eren molt amics. Ma mare fins i tot va treballar per a ell. Hi ha un fotomuntatge en què Renau va usar una fotografia de ma mare vestida de fallera…

Quin paper va tenir la vostra mare en la preservació de tot el llegat de Max Aub?
—Ella va ser qui, quan va tornar a Espanya, es va encabotar que això tirara endavant i hi va dedicar la seua vida. Va ser molt intel·ligent i molt treballadora. Va recórrer a molta gent per a dinamitzar el llegat. Va treballar moltíssim. Va tenir grans satisfaccions, però també molts pesars. Ella és part importantíssima.

En va ser la primera presidenta.
—Abans que es constituïra com a fundació, ella ja hi anava al darrere. Tenia cura de tot. Es va encabotar que la catalogació es fes ràpidament. Es va preocupar de buscar jurats que donaren prestigi al premi. S’ho va prendre com la tasca de la seua vida.

En tot el periple vital de Max Aub, París, València, Mèxic, on es troba Sogorb? Com és que hi ha la fundació?
—Quan el meu avi es va morir, la biblioteca s’havia de vendre a una universitat nord-americana. Em sembla que va haver-hi una proposta de València, però no va prosperar. Miguel Ángel González, que llavors era el batlle de Sogorb, havia llegit la sèrie dels Camps, on citava la comarca del Palància, i el va emocionar. A més, admirava la figura de Max Aub i tot el que representava. Va fer una proposta per a comprar la biblioteca. Com que la meua àvia encara era viva, i era valenciana, li va encantar la idea de fer la fundació a Sogorb en compte de vendre-ho a la universitat nord-americana. I per això la fundació és allí.

Ara es commemoren els cinquanta anys del traspàs i els vint-i-cinc de la creació de la fundació. Ja és al lloc que toca, Max Aub? Ja és reconegut?
—Ara quan dic els meus cognoms en algun lloc, ja em diuen, ah, com Max Aub. Fa uns anys això era impensable. Només el coneixien amics que s’hi acostaven amb admiració. Ara la gent ja s’hi acosta amb una admiració nova. No hi estava acostumada, a això. Amb tot, trobe que encara hauria de ser més conegut. Ell es va encabotar a fer una tasca que havia de fer i que molts pensem que tanta sort que la va fer. L’hauríem de recuperar. Conèixer la seua obra ens pot ajudar a superar els temps que vivim. Per justícia i per necessitat, perquè necessitem exemples com els de la seua persona. Per la seua honestedat, lleialtat, generositat i compromís.

Com celebra la fundació aquests aniversaris?
—Després de les males temporades que hem passat, podem continuar difonent la seua obra sense parar. Enguany les jornades seran a Sogorb. Es vol que siga més especial. Són les coses que fèiem quan no hi havia crisi. Ara ho fem millor, amb més tranquil·litat i amb més participants.

Com a lectora, quines són les obres de Max Aub que més us impressionen?
—Em costa molt de dir-ho. En té tantes que vas llegint en el curs de la vida i t’acompanyen de manera diferent. A ell li agradava molt el seu teatre. El laberint màgic és l’obra més important, la que li va costar més temps de bastir, i ho va fer per complir un deure, sentia que tenia l’obligació de fer-ho. Havia de contar què havia passat perquè no quedara només la versió dels guanyadors. És molt crucial que encara ara es llegesquen els Camps. El que més m’impressiona a mi és Campo de Almendros. Aquest fet, que escrivira aquestes obres, reflecteix la seua personalitat, la seua generositat. Tenia un gran compromís d’honestedat amb els valors i els ideals republicans. El sentit de la col·lectivitat, l’honestedat, el socialisme. Eren les seues idees.

El van expulsar del Partit Socialista.
—Sí ell donava suport a Negrín en la baralla de les diverses branques i van guanyar els altres. El van fer fora, a ell i més gent. Però no va deixar mai de ser socialista. I ho deia, i deia que ho era al marge de tenir el carnet o no. Les idees polítiques que tenia eren les que eren i no les va canviar mai.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €