Temps de crònica negra: per què?

El director de cinema austríac Michael Haneke a The white ribbon (“La cinta blanca”), del 2009, parla de l’estat mental previ a l’auge de l’extrema dreta durant els anys trenta a Alemanya. Ambientada en un poblet alemany el 1913, just abans de la Primera Guerra Mundial, la història mostra l’origen psicològic del nazisme, gairebé vint anys abans de l’eclosió. La cinta blanca és l’element que utilitza el pastor protestant per a castigar infants, fer-los sentir la repressió, la culpa i l’autoritarisme, que són els valors amb què eduquen els infants del poble. El director, hàbil a narrar com les violències petites desemboquen en unes de més grans, fa la feina tan delicada de fixar-se en la manera com els detalls aparentment anecdòtics van preparant el terreny. Tot allò una mica secundari adoba l’espai perquè certes idees acabin semblant lògiques o fins i tot inevitables. Haneke explica en aquest film com la rigidesa emocional i l’abús van establir les bases ideològiques d’una generació que després abraçaria el nazisme.

Fa dies que penso que la moda d’aquests darrers anys del true crime tampoc no deu ser una casualitat. Qui diu true crime, versió sofisticada i cinematogràfica, diu crònica negra als mitjans de comunicació, en general. El subgènere periodístic que explica detingudament un crim real amb tots els elements i personatges necessaris s’imposa com a contingut. No parlo només de Carles Porta i el seu Crims al capdamunt de les audiències, sinó també com aquesta manera de narrar s’estén més enllà dels successos i les pàgines de tribunals dels diaris. Aquests dies presenciem la transmissió de la desgràcia dels Andic, els propietaris de Mango. Les petjades, les geolocalitzacions del mòbil, les trucades desesperades al 112, les visites prèvies al lloc dels fets, la complexitat d’uns vincles familiars entorn de la principal fortuna del Principat. Assistim, sense adonar-nos-en, a una familiarització preocupant amb les dades del sumari i les nomenclatures de criminalística. La sospita de l’assassinat de l’home més ric a mans del seu fill s’ha convertit en un afer de domini públic que té els millors elements de novel·la negra. Els mitjans van transmetent i descrivint els indicis de criminalitat o les justificacions de la defensa, com si es tractés d’un thriller per capítols, que converteix els espectadors en col·laboradors de les diverses investigacions.

Hi ha una lectura subterrània de la crònica negra. Aquestes històries formaten la nostra percepció. En primer lloc, creen una atmosfera de por. Si alguna emoció activen aquestes històries de terror és la por de l’altre, la por de la inseguretat de l’espai públic, la por de fer coses. Paralitzen. L’aparició del personatge de l’assassí ens dibuixa un monstre que ens alleuja, ens ajuda a pensar que nosaltres no som com ells. En aquestes històries, normalment hi apareix també la figura dels herois, moltes voltes encarnats amb l’autoritat, els agents de policia o certes imatges molt concretes que sovint són de mascle salvador.

Recordo el cas del llibre de Nerea Barjola sobre les xiquetes d’Alcàsser i com ella va interpretar aquell auge de la crònica nega televisiva entorn de la desaparició i tortura de les noies com una batalla cultural reaccionària per a frenar la llibertat assolida per les dones després del franquisme. Les notícies i les tertúlies d’aquells anys noranta van tornar a instaurar una sensació de perill en molts pobles de les nostres contrades. Ja no era segur sortir de nit, ni sola, ni fer autostop ni anar amb faldilles massa curtes, ni ballar ni passar-ho bé de manera despreocupada. L’assaig de Barjola mostra el mecanisme esmunyedís amb el qual es construeixen les notícies que van creant addicció. Perquè, en la crònica negra, la història mai no acaba resolta del tot i el misteri s’estén en una sèrie infinita de lliuraments. Volem assistir a un capítol i a un altre, i després a un altre, generant una dependència amb la història d’efectes clarament narcòtics.

Què ens passa? Què vol dir que just ara tornin a proliferar aquesta mena de notícies? És ben cert que no han desaparegut mai, però ara especialment és clar que no és sols un format d’entreteniment. La batalla cultural per l’estat mental no és un afer innocu si pensem en l’escalada de l’extrema dreta. En la setmana que hem vist cridar tot un plenari “send them back” (“retorneu-los”), comprovem que els discursos d’odi arrelen en una atmosfera concreta. I la crònica negra seria la versió periodística que la promou. Als periodistes, se’ns hauria d’encendre un llumet d’alerta quan comencem a percebre que aquestes notícies no expliquen només la realitat, sinó que activen el mecanisme de la nostra por i la nostra sospita. Ens fan dubtar, ens situen amb la complicitat de les víctimes indefenses davant l’abstracció del mal. El creixement del feixisme contemporani no es produeix en el buit: creix en un món on hi ha persones que senten l’amenaça de prop. Ho diu Jordi Borràs, periodista que ha cobert durant anys les múltiples expressions de l’extrema dreta i que viu amagat perquè està amenaçat de mort: els camps d’Auschwitz no van aparèixer d’un dia per l’altre, abans no fossin una realitat es van consolidar els discursos d’odi, van aparèixer dins una lògica, gairebé com si fossin inevitables.