Alcarràs temporer Lleida pandèmia Amadou Tidjane

Amadou Tidjane m’espera assegut en un banc d’un senzill parc infantil, completament buit. És un dia especialment ventós a Alcarràs, una vila envoltada d’oceans de plantacions, al Segrià. No fa pas gaires anys, era locutor i redactor en dues ràdios de Guinea Bissau, el seu país, i ara es guanya la vida recollint fruita a Catalunya.

Quan va arribar a Europa no sabia ni un borrall d’agricultura ni de ramaderia. S’havia format com a periodista a la Universitat Amílcar Cabral, a Bissau. Quan va veure que no es podia pagar l’últim any de la carrera, va decidir d’anar a cercar oportunitats a Europa. Va deixar la seva dona i la seva filla pre-adolescent. Ara riu quan recorda la imatge que tenia de l’estat espanyol. ‘Ha estat molt més dur viure ací que no pas a Guinea Bissau.’

Alcarràs temporer Lleida pandèmia
Alcarràs és un municipi eminentment agrari.

La seva primera parada va ser Portugal, on va estar un temps cercant la manera de continuar la formació. Quan ho va veure impossible, se’n va anar al País Basc i va començar a estudiar basc i castellà. Però els diners s’acabaven i en necessitava no tan sols per a ell, sinó també per a la família. Quan un amic li va proposar d’anar a treballar en un camp a Valladolid, no s’ho va fer dir dues vegades. D’aleshores ençà, Tidjane ha passat per desenes de plantacions diferents i ha après a la força l’ofici de recol·lector.

No és una feina fàcil, diu. I sovint sent que hi ha qui vol treure partit de la seva situació irregular. Explica, entre rialles, que una vegada, en un camp d’alls a la vora de Valladolid, un pagès es va voler aprofitar de la seva inexperiència i li va oferir unes condicions abusives: un euro i mig per cada caixa omplerta amb alls. Com que l’Amadou i els seus companys no sabien quant s’hi tardava, van acceptar-ho, pensant que era un preu just. Al final de la jornada, en set hores de feina havien omplert set caixes cadascun. És a dir, es van embutxacar sols deu euros i mig per cap. Aquell mateix dia, indignat per aquesta experiència, va agafar la motxilla i va pujar al primer tren que anava cap a Lleida. Ja fa més de tres anys.

No ha transitat pas per un camí de roses. Ara té estalvis i lloga un llit en un pis compartit, però ha hagut de passar moltes nits al ras. Quan va arribar a Alcarràs va dormir en una àrea encatifada de gespa a pocs metres d’on avui hem quedat. Bé, això fins que es va despertar a mitjanit, espantat per l’aigua que li queia a sobre. I no era pas pluja, sinó els aspersors del parc, programats per regar en aquella hora. Va agafar els cartons que li feien de llit i es va col·locar a sota de la instal·lació de joc infantil del costat. A la segona nit el seu jaç va ser el banc on xerrem en aquests moments.

Alcarràs temporer Lleida pandèmia Amadou Tidjane
Tidjane hi ha trobat una segona casa, a Alcarràs.

Després de tres anys empadronat a Alcarràs, l’únic requisit que li falta Tidjane per a obtenir el permís de residència és un contracte d’un mínim d’un any de durada. “La primera prioritat és tornar a casa”, diu, per veure la seva família. “Però després d’haver patit tant per arribar fins aquí, ara vull aconseguir el permís de residència.” Quan el tingui, podrà entrar i sortir de l’estat espanyol sense dificultats. D’aquesta manera, podrà visitar la dona i la filla, que ara començarà la universitat, i alhora temps aconseguirà un salari que li serveixi per a subsistir, a ell i als qui l’esperen a Guinea Bissau. “Necessito que la meva filla pugui estudiar.”

Aquest contracte d’un any ja el tenia emparaulat amb un granger de la zona, que li havia ensenyat com havia de munyir les vaques i tenir cura del bestiar, però ara ha canviat tot. Arran de la pandèmia, el pagès li ha dit que aquesta feina haurà d’esperar, com també, de retruc, el permís de residència i la visita al seu país. “Fa cinc anys que no les veig, i com a mínim hauré d’esperar un any més que no em pensava per veure-les, per culpa de la pandèmia.”

De periodista a temporer

L’Amadou considera que té una vida tranquil·la i còmoda a Alcarràs. Després dels problemes inicials, va aprendre català i castellà gràcies a les classes que es fan a Càritas. També va poder estar un any sense pagar lloguer en un dels pisos de l’entitat. Amb els estalvis d’aquells mesos, ara ha pogut llogar un llit per 120 euros en un apartament, on, fins fa poc, ha compartit habitació amb un altre temporer.

Els mesos d’estiu, quan hi ha feina, se’n va quasi cada matí al camp de futbol, on s’acumulen els recol·lectors. Hi acudeixen els pagesos que necessiten mà d’obra i els ofereixen feines temporals, sovint per a un dia o per a pocs. Tenir papers no acostuma a ser un requisit, però a vegades és un avantatge important.

Alcarràs temporer Lleida pandèmia Amadou Tidjane
La principal prioritat de Tidjane és tornar a Guinea Bissau.

Quan no treballa ni fa classes de llengua, va la biblioteca per endur-se qualsevol llibre que trobi interessant, “normalment d’història”, diu. A vegades també col·labora amb Càritas per fer d’intèrpret amb els nouvinguts. Parla cinc idiomes europeus, a més d’uns quants dialectes africans, de manera que és molt útil per a ajudar els qui arriben sense saber català ni castellà. Alhora, té una rica vida social. Passeges amb ell pels carrers d’Alcarràs i sents cada pocs minuts com algú el saluda o li demana com està. És fàcil de veure que entre els temporers fan molta pinya.

Un dels punts de trobada és el Racó de la Vero, una botiga que la comunitat africana anomena “el bar dels negres”. La propietària, coneguda també per Mama Àfrica, ofereix als temporers preus adients als seus salaris, com ara un plat de pollastre per un euro. Tanmateix, també és un lloc per a gent local, com ens recorda l’Amadou, qui ha fet un bon grup d’amics catalans fent el toc en aquesta terrassa.

Alcarràs temporer Lleida pandèmia
Camps de blat de moro a Alcarràs.

“Al cap només hi tinc Guinea Bissau”, admet l’Amadou. “La meva vida ha canviat amb la pandèmia. Al camp quasi no s’ha notat, però per a mi vol dir no aconseguir el contracte d’un any que m’havia d’ajudar amb el permís de residència.” Tot i això, Tidjane no sembla abatut ni resignat, més aviat accepta la situació tal com ve i es veu pacient. Mentre no pugui tenir el contracte, salta d’una feina a una altra. Ara recull olives a Alcarràs, i després no descarta passar una temporada a Andalusia. De totes maneres, a Catalunya hi ha trobat una segona casa, tot i les adversitats, i de segur que tornarà la temporada vinent. “Sóc optimista –assegura–. Fa quinze anys la situació dels temporers era molt pitjor que ara, de segur que en el futur les coses van millor.”

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.