Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Al mig del desert de Thar, al nord-oest de l’Índia, hi ha un temple que no s’assembla a cap altre. L’animal segurament més odiat del món és ací objecte de veneració. Hi viuen 25.000 rates, adorades per milers de creients, els quals les consideren reencarnacions dels seus avantpassats. De fet, hi ha la creença que menjar algun aliment rosegat per una d’aquestes bestioles és sinònim de bona fortuna. Definitivament, aquest lloc pot ser un autèntic malson per als qui els tenen fòbia, però és una experiència que fa obrir els ulls als qui visiten el santuari amb la ment oberta.

El temple de Karni Mata, a la petita localitat de Deshnok, al Rajasthan.

El temple de Karni Mata és a vint minuts de la ciutat de Bikaner, una de les llavors que va fer florir l’antic estat de Rajputana, l’actual Rajasthan. A primer cop d’ull, no és gaire diferent de qualsevol altre temple hindú de la regió, però una vegada dins, l’escena sembla extreta d’un film de sang i fetge. Ni al rebost més descuidat del món hi deu haver un espectacle com aquest. Les rates són les ames i senyores del santuari. Es passegen per tot arreu immerses en una recerca compulsiva de menjar. Formen grups de centenars, corren d’un costat a un altre, escalen portes i n’hi ha que entaforen els morros punxeguts en estàtues religioses elevades on albiren algun mos.

Un parell de rates recorren unes estàtues.

En realitat, trobar aliments no és cap problema. Les dotzenes de creients que cada dia recorren descalços el terra de pedra del temple porten ofrenes per a les rates en forma d’arròs, pa o qualsevol mena de menjar. Les comensals no són gaire llepafils, o sigui que tota contribució és agraïda.

En un ambient tan propici com aquest, les rates s’han reproduït a plaer, i cada dia són més les que consideren Karni Mata casa seva. Ho fan sense cap depredador natural ni amenaça per a la supervivència, un paper que fora d’aquestes parets representa normalment l’home. Però ací els rosegadors són atrevits i s’acosten sense miraments als convidats. És d’allò més normal que, durant la visita, algun d’aquests animalons passi per sobre els peus de creients i turistes. De fet, això és un símbol de bon auguri.

Les rates tenen accés a l’aigua i el menjar que els donen els fidels.

Un dels requisits per a entrar a l’edifici, com passa a tots els temples hindús, és que s’ha d’anar descalç. No obstant això, amb l’increment de visitants estrangers, més renuents a entrar en contacte directe amb les bèsties, ara s’hi pot accedir amb unes fundes protectores per als peus.

Dotzenes de creients s’acosten cada dia al temple per venerar les rates.

Els fills de Karni Mata

Segons la mitologia hindú, Karni Mata era una gran lluitadora, reencarnació de la deessa de la guerra Durga. La llegenda diu que el seu fill, Laxman, es va ofegar en un estanyol quan intentava de beure aigua. Després dels plors i les súpliques de la desesperada mare, el déu de la mort, Yama, va decidir que Laxman i els seus germans es reencarnessin en una rata.

Un home resa davant un grup de rates.

Seguint aquesta creença, al segle XV, els habitants de Deshnok van començar a construir un temple on adorar aquests animals, els quals consideraven descendents reencarnats. Pares, avis i amics que havien mort ara tenien un lloc on viure plàcidament durant la seva nova vida com a rates. L’arquitectura del santuari recorda l’època de l’imperi mogol, que va acostar l’islam en aquesta part del subcontinent indi. Finalment, la construcció es va completar al segle XX.

El temple de Karni Mata acumula, any rere any, més visitants.

D’aleshores ençà, el temple ha acollit milers de rates i n’ha tingut cura. N’hi ha algunes que són especialment venerades pels seguidors de Karni Mata. Les albines, amb el seu pelatge blanc, reben una atenció destacada. Veure’n una implica ser beneït amb la millor de les sorts. En tot el temple només n’hi ha un grapat. Això, afegit al fet que deuen viure espantades per l’enrenou de càmeres i reverències que es genera sempre que surten de l’amagatall, les fa especialment difícils de clissar.

Les rates són les ames i senyores del santuari.

Blanques o negres, les rates viuen en aquest temple de Deshnok amb tota mena de luxes. Els sacerdots, fins i tot, tenen una cuina on preparen menjar per als venerats rosegadors. També és habitual veure grans bols de llet amb desenes de rates negres fent-ne glops abundants i, fins i tot, refrescant-s’hi amb un bon bany.

Els bols de llet acostumen a ser els que reben més atenció.

Observar com alguns creients beuen d’aquesta mateixa llet i comparteixen el menjar amb els animals, accions que se suposa que porten bona fortuna, són unes de les imatges més impressionants que es poden veure al temple. També ho és observar com hi ha persones que s’estiren o s’asseuen a terra, sobre els excrements, i deixen que les rates se’ls passegin lliurement per damunt, flairant i rosegant els dits de mans i peus i entortolligant-se amb els cabells.

Una dona s’estira a terra per oferir els seus respectes als seus avantpassats.

Un poble lliure de plagues

En principi, sembla que pràctiques com aquestes, o el simple fet de tenir una concentració tan alta de rosegadors en un sol lloc, no són precisament els millors exemples de salubritat i higiene. Les rates han estat les protagonistes desafortunades d’algunes de les pitjors epidèmies de la humanitat. De fet, segons l’agència americana de control i prevenció de malalties, el CDC, les rates transmeten directament prop d’una dotzena de malalties, i n’hi ha una quinzena més que les transmeten de manera indirecta.

Dins el temple hi ha aixetes per a netejar-se mans i peus, i per oferir aigua a les rates.

Però els vilatans de Deshnok asseguren que no han tingut mai cap problema com aquest. Diuen que ells són feliços i sans, i que les rates també. Fins i tot, assenyalen amb un somriure que, tot i que les bèsties són completament lliures d’anar i venir com vulguin, no n’hi ha cap que abandoni el recinte de Karni Mata. De tota manera, costa d’imaginar una rata que vulgui anar-se’n de l’únic lloc de la terra on sap que pot endrapar tant com vulgui sense preocupar-se que li caigui un cop d’escombra al damunt.

Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’

(1): Un nou margaix a Mongòlia
(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
(3): Comprant cavalls a Mongòlia
(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem
(9): Lorquestra simfònica dels trens xinesos
(10): Lautèntica religió dHong Kong
(11): Els paradisos naturals dHong Kong
(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers dHong Kong
(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
(15): Un Nadal a la Cotxinxina
(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
(18): Emboscada entre cocoters
(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola
(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin
(23): Shauria dabolir una festa com Nadal si això fos millor per a leconomia?
(24): El Vietnam: lúltima supervivent de la secta del coco
(25): Viatjar només caminant és una bogeria
(26): Xocs culturals i anècdotes de la Cambotja rural
(27): Worldschooling: com és educar els fills gràcies als viatges i lluny de les escoles convencionals?
(28): Checkpoint 17
(29): El testimoni del nen que va sobreviure al camp de concentració més letal del genocidi cambotjà
(30): Disparar a policies (amb pistoles daigua) per celebrar larribada de lany 2563
(31): Dormir en temples, un allotjament místic, alternatiu i gratuït
(32): 971.400 passes: travessant Cambotja a peu
(33): Per què els tailandesos estimen tant la seva monarquia?
(34): Loasi urbà més important de lÀsia, en perill
(35): El turisme de motxilla conquereix Pai
(36): El sopar il·legal i el tercer ull
(37): Quaranta-tres pitons i catorze monjos en harmonia
(38): Naypyidaw, lestrafolària capital fantasma creada del no-res
(39): Quan un rei indi et convida al seu palau
(40): Els encants de la regió més plujosa del món
(41): Com dormir a laire lliure sense gastar-nos ni un ral quan viatgem?
(42): El Nepal, més enllà de lHimàlaia
(43): El preu de ser una deessa vivent amb sis anys
(44): Maleint sangoneres al sostre del món
(45): Guia per a fer senderisme per l’Himàlaia al Nepal
(46): Els trens de l’Índia: somni o malson?
(47): ‘Enlloc del món no es protegeixen tant els ciutadans d’un país com ho fa la Fundació Vicent Ferrer’
(48): L’aventura extrema que han completat menys d’un centenar de persones: el Gran Camí de l’Himàlaia
(49): Coses que passen a més de cinc mil metres d’altitud
(50): El racó més bonic del planeta
(51): El punt de no-retorn
(52): Sang sobre gel
(53): Sobreviure a l’infern al cel
(54): Congelacions i abismes
(55): El remot poble de l’Himàlaia que viu congelat en el temps
(56): Hem conquerit el cel
(57): ‘Vaig salvar la vida als meus clients i no m’ho van agrair mai’

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.