La gran derrota de la doctrina de Marchena a Europa

El Tribunal Europeu de Drets Humans ha desmuntat una de les doctrines més perilloses per a l’exercici dels drets fonamentals que han sortit aquestes darreres dècades del Tribunal Suprem espanyol i, més concretament, del magistrat Manuel Marchena. El TEDH ha donat la raó a quatre manifestants condemnats a tres anys de presó per la protesta d’Aturem el Parlament, que el juny del 2011, i en el context del 15-M, va dificultar el començament del ple del parlament que havia d’aprovar un pressupost que incloïa retallades. El Suprem va revocar l’absolució inicial de l’Audiència espanyola i els va condemnar per un delicte contra les institucions de l’estat. Per justificar la condemna, Marchena es va empescar la doctrina de la violència ambiental, és a dir, que, tot i que els acusats no havien comès cap agressió física, amenaça ni desperfecte que exigeix el tipus penal, els podien condemnar igualment perquè la seva protesta (mans alçades, barrar el pas als diputats, proferir crits i cantar lemes) alimentava un “clima coactiu”, una “atmosfera intimidatòria”. I el Tribunal d’Estrasburg ha trobat que això era inacceptable, en una sentència que pot establir un precedent important.

Per entendre la magnitud del revés judicial europeu i la transcendència que té, convé recordar els arguments amb què el tribunal presidit per Marchena –que era el ponent de la sentència– va condemnar vuit acusats que inicialment havien estat absolts. Tant el Parlament de Catalunya, com la Generalitat (governada per CiU i presidida per Artur Mas), la fiscalia i l’organització ultra Manos Limpias, hi van presentar recursos. Però com s’ho va fer per condemnar-los a penes de presó si cap no havia comès cap agressió ni cap acte de violència contra els diputats?

La decisió que va prendre Marchena era molt important, perquè el Suprem és l’alt tribunal que fixa jurisprudència a l’estat espanyol i es trobava amb l’exercici de dos drets que entraven en conflicte: la llibertat d’expressió i de manifestació, per una banda, i la de participació política, per una altra. I perquè va fixar un barem molt restrictiu de limitació dels dos primers: va signar una sentència que va tenir un enorme efecte dissuasiu, perquè criminalitzava la protesta no violenta, barrava el pas a tota mena de desobediència civil pacífica. Ho va fer atribuint a uns manifestants no violents les suposades accions violentes d’uns altres individus que no van ser mai identificats; a parer d’ell, van contribuir, amb la seva protesta, a alimentar “el clima coactiu”, i amb això n’hi havia prou per a condemnar algú a penes de presó.

La sentència, del març del 2015, era un avís per a navegants en plena època d’eclosió del procés independentista i de les mobilitzacions socials que comportava. I aquella sentència carregada d’amenaça va tenir una certa continuïtat en la sentència del Suprem amb què Marchena i companyia condemnaven a més de cent anys de presó per sedició i malversació els dirigents independentistes. Perquè, per a justificar una condemna per un tipus penal com la sedició, que requeria violència, el tribunal va recórrer a les actituds intimidatòries, les mirades d’odi i els “murs humans” que tant van anar repetint la fiscalia i els policies i guàrdies civils durant el judici.

De fet, en la condemna als manifestants d’Aturem el Parlament, Marchena parla d’un “entorn tumultuari” (el concepte clau en el delicte, ja derogat, de sedició), que, segons ell, els acusats van contribuir a crear quan es van plantar amb els braços plegats davant un diputat, quan el va seguir amb les mans enlaire, “tot cridant les consignes de la reunió”. L’article 498 del codi penal castiga el fet d’impedir que funcionin correctament institucions com el parlament, però cal que sigui amb “força, violència, intimidació o amenaça greu”.

Cap de les actituds dels manifestants acusats no hi encaixaven, però Marchena va rebregar el codi penal i va trepitjar una línia vermella: “Malgrat la declarada manca de proves sobre qui van ser els autors dels incidents violents, l’episodi descrit és una bona mostra del clima coactiu creat per dur a bon port el lema de la convocatòria, que incloïa una crida a aturar el parlament i impedir l’aprovació de mesures pressupostàries de caràcter restrictiu.” I més: “És en aquest clima coactiu, en aquesta atmosfera intimidatòria […], en què les accions protagonitzades per alguns dels acusats adquireixen significació penal.”

Per a Marchena, mereixia un càstig penal el fet de “interposar-se en el camí de dos diputats que només volien accedir a l’òrgan en què havien de desplegar la seva funció representativa, fer-ho amb els braços plegats”, i “tot aprofitant l’escenari que li brinda l’actuació concertada de cent persones que s’havien proposat d’entrebancar la tasca legislativa”.

La resposta del TEDH

Doncs bé, aquests arguments són inacceptables, diu el TEDH, que no justifica ni aprova pas l’actitud dels manifestants, perquè, segons que diu en la sentència d’avui, troba reprovable que s’impedeixi el funcionament correcte d’institucions democràtiques d’un estat de dret com un parlament. Però deixa clar quin és el límit de sanció o de reprovació, quan hi ha en joc l’exercici de drets fonamentals, com el de la llibertat d’expressió i el de reunió i manifestació: no es pot atribuir a una persona que protestava pacíficament la suposada violència d’uns altres individus no identificats, per més que hi hagués una percepció “d’atmosfera intimidatòria”, i no poden ser condemnats a la presó, no els pot ser aplicat el codi penal.

Segons el TEDH, “amb independència de si les exigències de l’ordre públic podien justificar la imposició de sancions per les actuacions dels demandants, les llargues penes de presó imposades no eren proporcionades als objectius legítims de protegir la seguretat pública i els drets i les llibertats d’altri, ni al de prevenir desordres”. Una desproporció en les penes que, tot i que no van arribar a entrar a la presó per la prescripció del delicte, “van tenir un efecte de descoratjament tant sobre ells com sobre el conjunt de la ciutadania a l’hora d’assistir a manifestacions i, més en general, de participar en el debat polític obert”. Per tant, conclou, la condemna no era “necessària en una societat democràtica”.

Ara resta per saber si el Tribunal d’Estrasburg mantindrà la coherència d’aquests arguments a l’hora de resoldre les demandes contra les condemnes pel Primer d’Octubre que va imposar, també, un tribunal presidit per Marchena.