Tecnoferència: quan el mòbil de l’adult interromp la conversa amb els infants

Cada vegada som més conscients de la importància de reduir tant com puguem el temps de pantalla en la primera infància. Ens preocupa si els infants miren massa dibuixos, si agafen el mòbil massa aviat o si la tauleta es converteix en una companya habitual de les estones d’espera.

Però potser encara no som tan conscients d’una altra qüestió: quin efecte pot tenir-hi el temps que nosaltres passem amb les pantalles. Sobretot cal que pensem què deixa de passar quan estem pendents d’una notificació, quan responem a un correu “ràpid” amb el mòbil o quan tenim el televisor encès de fons.

Perquè durant els primers anys de vida els infants aprenen a parlar, a entendre el món i a regular-se gràcies a una cosa molt senzilla però decisiva: que hi hagi un adult disponible que els miri, els escolti, els respongui i hi conversi. Si tot això s’interromp sovint, el desenvolupament se’n pot ressentir.

Aquest fenomen s’anomena tecnoferència: la interferència de la tecnologia en les relacions cara a cara. I en la primera infància és especialment important, perquè els tres primers anys són una etapa molt delicada per al desenvolupament del llenguatge.

No és tan sols aprendre paraules. El llenguatge és la base per a expressar necessitats, regular emocions, entendre els altres i construir els aprenentatges que més endavant seran pilars de la vida escolar.

Ambient sonor a casa: sentir paraules i notificacions

Un dels estudis més clars sobre aquesta qüestió es va fer a Austràlia amb 220 famílies amb infants que tenien entre 12 mesos i 36. Els investigadors van enregistrar l’ambient sonor de casa durant tot un dia i van analitzar quantes paraules sentien els infants, quants sons o vocalitzacions feien ells mateixos i quants torns de conversa hi havia entre adults i criatures.

El resultat va ser molt directe: com més pantalla, menys conversa. A 36 mesos, cada minut extra de pantalla es relacionava amb 6,6 paraules menys dites pels adults, 4,9 vocalitzacions menys de l’infant i 1,1 intercanvis de conversa menys. És a dir, la pantalla no ocupa tan sols temps: també pot robar moments de llenguatge.

Això importa perquè la conversa és molt més que no pas “parlar”. Quan un adult respon a un balboteig, amplia una paraula o comenta allò que mira l’infant, ajuda el cervell a construir llenguatge. Per això els investigadors insisteixen tant que no compten tan sols els minuts de pantalla, sinó també els torns de conversa i la qualitat d’aquesta interacció quotidiana.

Estar mig pendent d’una altra cosa

A més, no cal passar una llarga estona enganxat al mòbil perquè hi hagi interferència. De vegades n’hi ha prou amb petites interrupcions repetides. En un estudi amb infants d’uns 20 mesos es va observar que si els adults rebien més notificacions audibles mentre eren amb la criatura, els infants tendien a tenir menys vocabulari. El fet més interessant és que l’efecte no depenia tan sols de mirar activament la pantalla: també comptaven les interrupcions, la temptació de mirar i aquella sensació de ser-hi mig present i mig pendent d’una altra cosa.

Hi ha un altre element molt habitual i sovint molt normalitzat: el televisor encès de fons. Encara que ningú no el miri atentament, el televisor pot actuar com un distractor constant. Fa que l’adult respongui més malament o més tard i que l’infant faci menys intents de comunicar-se. Això és especialment important durant els àpats, perquè són moments molt valuosos per a parlar, comentar el dia, repetir paraules, explicar què agrada i què no, o simplement compartir experiències. Quan el televisor hi és de fons, tot això es fragmenta.

Verbalitzar els sentiments

Quan hom parla de pantalles i primera infància, sovint pensa tan sols en llenguatge. Però hi ha en joc una cosa més àmplia. Si no hi ha tanta conversa, ni tanta atenció compartida ni tanta resposta adulta, tampoc no hi ha tantes oportunitats perquè l’infant aprengui a entendre què li passa, a expressar què sent i a relacionar-se millor amb els altres.

Les revisions publicades fins ara mostren que, quan la tecnologia interfereix massa en la relació amb els adults, els infants poden tenir més dificultats per a estar tranquils, per a esperar i per a gestionar millor algunes situacions quotidianes. No és que una notificació “causi” tota sola un problema, però sí que la qualitat de la presència adulta importa molt més que no pensem.

Ara, això no vol dir que calgui culpabilitzar les famílies. Criar és exigent, i els dispositius formen part de la vida quotidiana. Serveixen per a treballar, organitzar-se, cercar informació o simplement desconnectar uns quants minuts.

La ciència també adverteix que no té sentit convertir aquesta qüestió en una nova font de culpa dels pares. Però una cosa és entendre aquest context i una altra és menystenir un risc que com més va més bé coneixem: quan la pantalla de l’adult s’interposa massa sovint en la relació amb l’infant, es poden perdre oportunitats molt valuoses de desenvolupament.

Una alternativa amb evidència científica

Però estem de sort: també hi ha hàbits i activitats que protegeixen clarament el desenvolupament del llenguatge. I aquí la recerca assenyala una eina especialment poderosa: la lectura compartida i l’hàbit d’explicar contes ja de ben petits.

Els infants que comparteixen contes amb els adults acostumen a tenir més vocabulari, més bona comprensió i més interès pel llenguatge. A més, aquest entorn ric en paraules i conversa s’associa amb una preparació millor per a l’escola i amb trajectòries educatives favorables més endavant. Llegir o explicar contes no és solament “entretenir”: és regalar una estona de mirada compartida, de preguntes, de repeticions i de vincle.

Després, sí, també hi ha més gests útils: reservar alguns moments sense pantalles, evitar el televisor de fons, silenciar notificacions quan compartim estona amb els infants o deixar el mòbil fora de la vista durant els àpats. Però si haguéssim de destacar una mesura concreta, senzilla i amb molt potencial protector, seria aquesta: explicar i mirar contes junts, i parlar molt amb els infants, fins i tot abans que puguin respondre amb paraules.

Comptat i debatut, potser l’objectiu no és solament reduir pantalles, sinó protegir la conversa. Perquè abans que qualsevol aplicació, qualsevol vídeo o qualsevol contingut “educatiu”, allò que més ajuda un infant a parlar, a pensar i a créixer continua essent una cosa molt simple: un adult disponible que el miri, l’escolti i li expliqui el món amb paraules.