Avui hi haurà la primera reunió de la taula de diàleg que el govern de Pedro Sánchez va acceptar a conseqüència de la negociació per a la investidura i la necessitat que tenia de l’abstenció d’ERC per a governar.

A Pedro Sánchez, la taula li proporcionarà una fotografia amb què podrà alleugerir una part de la pressió que rep de fora perquè faça alguna cosa respecte d’aquest ‘problema inacabable’ en què s’ha convertit la qüestió de la independència de Catalunya. I permetrà a Esquerra Republicana de fer valer els vots dels ciutadans que li van donar la victòria a les eleccions espanyoles, les dues darreres convocatòries. Però no en podem esperar gran cosa més que això. Simplement perquè no hi ha les condicions necessàries perquè funcione cap mena de diàleg polític, i encara menys una negociació.

La banda catalana està preparada i, malgrat la divisió partidista, té una proposta clara i articulada que pot posar sobre la taula en qualsevol moment: amnistia i exercici del dret d’autodeterminació. El problema rau a l’altra banda, on no hi ha res. Cap proposta ni, em fa l’efecte, cap voluntat real. Perquè ja no hi ha incentius, una volta Sánchez té els vots que li serveixen per a viure a la Moncloa.

Tothom qui sàpiga mínimament com es fan unes negociacions polítiques ha de convenir amb mi que en aquesta convocatòria no hi ha cap element dels que en qualsevol altre país i circumstància han permès de bastir un diàleg. Les famoses ‘clàusules bàsiques’, acreditades aquestes darreres dècades en tota classe de negociacions i entre tota mena d’actors, en aquest cas simplement no existeixen. I açò és una realitat que no es pot amagar.

En primer lloc, els participants, especialment de la banda espanyola, no accepten la visió dels fets que té l’altre ni es posaran d’acord en cap mètode per a avaluar-los. La mirada que puga haver-hi a banda i banda de la taula sobre què va significar el Primer d’Octubre, per exemple, no té absolutament cap element compartit. En podríem trobar, certament, entre la part catalana i els comuns, asseguts a la part espanyola, però les declaracions del ministre Castells són ben clares: això no serà així perquè posaran per damunt de tot la fidelitat al govern del qual formen part.

En segon lloc, no hi ha condicions per al diàleg perquè les conseqüències de la inacció són nul·les, no són temudes pel govern espanyol. Sànchez viu instal·lat còmodament en la repressió sense qüestionar-la en cap moment i està convençut que ja té dominat l’independentisme. Per tant, no troba cap al·licient per a fer cap pas en cap direcció: no té por de les conseqüències de no fer res. I és ben sabut que perquè un diàleg siga d’igual a igual i fructífer totes dues parts han de pensar o bé que hi guanyen totes dues –la teoria anomenada win-win o ‘ampliació del pastís’–, o bé que totes dues hi perdran si no es posen d’acord, com passava en el cas de la dissuasió nuclear. Acudir a una taula pensant que menystenir l’altre no tindrà conseqüències és una garantia d’acord impossible.

Finalment, aquesta taula no té les condicions per a funcionar perquè, si més no això hem vist fins ara, no hi ha cap voluntat de respectar la privadesa i la discreció, ni tan sols de respectar les formes. Novament, per la part espanyola. Quan hi va haver la primera reunió a Barcelona el govern espanyol va fer públiques les seues condicions mentre el president i el primer ministre es reunien. I aquesta deslleialtat ha estat la tònica, com es va veure més endavant, quan Sánchez va voler fixar data de la reunió sense ni comunicar-ho al govern català.

Desenganyem-nos: en aquestes condicions el pretès diàleg sobre Catalunya, entès com una discussió política i a fons per a resoldre el conflicte, no hi serà. No és creïble. I, ací sí, les lamentables desavinences entre els partits catalans encara ho compliquen tot més. La renúncia a exigir un mediador és suïcida, especialment tenint en compte l’absència de relats comprensibles entre tots dos actors. Però hi ha un fet encara pitjor, que es pot il·lustrar amb una història anecdòtica, la del tren que va afavorir la fortuna de Rockefeller.

El magnat nord-americà, quan va engegar el seu primer gran negoci del petroli, va prendre una decisió contraintuïtiva però clau per al seu futur. Els camps de petroli de Rockefeller tenien com a eixida natural Pittsburgh. En canvi, ell va instal·lar la refineria a Cleveland, més lluny. Per què? Perquè es va adonar que a Pittsburgh hi havia solament una companyia ferroviària i a Cleveland n’hi havia tres. I va pensar, molt encertadament, que a Pittsburgh els amos del tren acabarien condicionant el seu negoci i fixant-li els preus perquè ell no tenia cap alternativa per a transportar el petroli. En canvi, a Cleveland podia jugar entre les tres companyies ferroviàries, enfrontant-les entre si i aconseguint, doncs, un preu tan bo que compensaria de sobres la distància geogràfica.

Penseu amb llibertat, siguem crítics

El poder prova d'amagar la gravetat de la crisi amb crides a no apartar-se de la línia oficial, a no parlar 'd'allò que ara no toca'. VilaWeb no ho farà. No renunciarem ni un segon al pensament lliure, a parlar amb plena llibertat i a continuar essent crítics.

Ajudeu-nos a continuar essent la veu que el país necessita. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb