01.10.2026 - 21:40
Tinc un exemplar de Tanit de segona mà comprat al Dominical del Llibre de Sant Antoni fa un parell d’anys, perquè el que vaig llegir jo de petita no sé on para. N’és la desena edició, del juny del 1993, amb les il·lustracions d’Irene Bordoy. El llibre va ser d’una nena que es deia Roser L. i que el va llegir a 5è d’EGB, pel que diu a la primera pàgina de l’exemplar, escrit amb llapis vermell. La Roser, que a cinquè tenia deu o onze anys, com la Tanit del llibre de Núria Albó, va anar subratllant amb un retolador verd les paraules que no coneixia. Si faig càlculs, dedueixo que va néixer el 1983, un any abans que la novel·la, i que ara deu tenir 43 anys. Mentre rellegeixo la història de la Tanit i l’àvia Perona, em fixo en els mots en verd: malagradosa (és el primer que marca, a la pàgina 20), rebuf (p. 20), galzerans (p. 34), volia i dolia (p. 45), embull (p. 45), malcarada (p. 46), etcètera. En total, 32 paraules en 111 pàgines.
No fa gaire, fent allò de fer lliscar el dit per la pantalla, vaig topar amb unes instruccions ben curioses per decidir si un llibre era adequat per a la teva edat o no (s’adreçava al públic infantil), la cosa consistia en tot un reguitzell de tants per cent de paraules enteses del llibre durant les primeres cinc pàgines, a partir d’un percentatge determinat se’t recomanava no llegir aquell llibre perquè “no l’entendràs, no és per a tu”. Reduir la comprensió d’un llibre a tants per cent de paraules, reduir la comprensió d’un llibre a la quantitat de vocabulari que en coneixes, reduir la comprensió d’un llibre al bagatge lèxic personal és com reduir les possibilitats de tastar un plat d’alta cuina perquè no has menjat mai cap exquisidesa. Classificar així les lectures, per nivells, que és el que dissimuladament es pretén quan es classifiquen per edats, però per nivells no pas lectors sinó lexicogràfics (?), el que fa és barrar el pas al creixement del lector, estancar-lo en un nivell per sempre, amb les paraules que coneix i prou.
Que la Roser L. desconegués –o sabés que desconeixia– només 32 paraules de 111 pàgines, vol dir que va entendre el llibre? Vol dir que en va gaudir? Vol dir que li va agradar? Quines conclusions en podem treure, d’aquestes 32 paraules, relacionant-ho amb l’experiència lectora? Potser Tanit va ser un llibre que la va marcar, com se sol dir, però llavors no se n’hauria desfet, no? Potser no se l’ha venut ella. O se’n penedeix, d’haver-se’l venut. Potser la Roser L. ha anat al cinema a veure l’adaptació que n’ha fet Pep Garrido i que si tot va bé quan llegiu aquest article encara es podrà veure a l’Espai Texas i potser al Girona, en el cas de Barcelona.
Jo no sóc la Roser L., recordo que vaig llegir Tanit quan era nena però no va ser una de les lectures que més em van marcar, en aquell moment. Quan l’he rellegida ara, la novel·la, he entès que no em cridés l’atenció de petita, m’agradaven els llibres amb molts personatges, que passessin en llocs plens de gent, de famílies nombroses i grans aplecs, i Tanit és un llibre de personatges solitaris i silenciosos. Jo ja era solitària i silenciosa, no em calia un mirall, volia una finestra cap a altres mons possibles. M’atreviria a dir que a mi la Tanit no em devia caure gaire bé, en aquella primera lectura: “Quan la Tanit té un problema gros, se’n va a la cambra de bany, es tanca i es mira al mirall”, així comença el llibre amb què Núria Albó va guanyar el primer premi Vaixell de Vapor l’any 1984. Potser a la Roser L. tampoc no li va caure bé la Tanit, aquesta nena solitària, llançada i valenta que s’espavila sola. Si no ets valenta, els valents poden generar-te rebuig, pel que tenen d’inassolible i d’incomprensible. Tot això no se sap en funció de les paraules que entens.
La Tanit de la novel·la tampoc és la Tanit de la pel·lícula de Pep Garrido. La de la pantalla és Dolça Salvans Portell, una nena que s’estrena com a actriu en aquest film i que omple el personatge de la seva manera de ser i li dóna una dimensió diferent. Garrido en fa la seva lectura, sense deixar-se cap peça de la novel·la, però col·locant-les com ell les llegeix i les veu. El resultat té el ritme silenciós i pausat del llibre, i la profunditat i la reflexió del llibre també, i hi ha els paisatges del Montseny, hi ha la Dolça caminant, hi ha l’àvia Perona perfecta que fa la Isabel Rocatti, hi ha aquests pares de la Tanit, dolcíssima Sara Espígul i entenimentadíssim Sergio Caballero, que estimen i deixen espai, i hi ha una mica més explícita la presència de la mort, del misteri de la mort. En 108 minuts la pel·lícula ha de fer i fa l’efecte que la novel·la fa anys que provoca en els seus lectors i relectors.
Pep Garrido i equip recuperen i fan reviure el llibre de l’escriptora garriguenca Núria Albó (la Garriga, 1930), que ha pogut veure la pel·lícula al cinema del seu poble, l’Alhambra de la Garriga, envoltada i acollida per tots els seus veïns i veïnes. I per què han dut Tanit al cinema? Sembla que la parella de Garrido estava absolutament enamorada d’aquest llibre des de petita, fins al punt de posar-li aquest nom a la filla de tots dos. D’això és capaç una cosa tan poc útil com la literatura infantil quan no s’escriu per ser útil sinó per contar, quan no s’escriu pensant en comprensions lèxiques sinó en maneres d’entendre la vida ajudats per les paraules, les conegudes i les misterioses que encara no se’ns havien presentat. Girem-ho, doncs: Roser L. va aprendre 32 paraules noves llegint Tanit, i les va aprendre perquè abans no les coneixia, no perquè Albó les hi posés perquè les conegués, Albó només les va escriure per contar.
“—A mi m’agraden molt les àvies. La que tinc viva m’ensenya a fer mitja i la que es va morir m’estimava molt i m’explicava contes.
—Això està molt bé. Saber de comptes fa servei.
—No eren pas comptes de comptar. Vull dir històries.
—Ah ja! I de què t’ha servit escoltar històries?
—No ho sé. De res.
—Malaguanyada feina, doncs.”
(Pàgina 65 de Tanit, on la Roser L. va subratllar malaguanyada.)
