Tamara Carrasco, com a exemple

Certament el cas de la Tamara és l’exemple de la utilització de la por i el càstig , per intentar apagar el què no poden amb arguments o política.
L’han utilitzat tirant per terra els concrptes de justícia i coherència, com fan amb tot, inclús en un judici on les acusacions encara no s’havien ni après el nom dels acusats i ni tansols s’havien mirat els vídeos que aporttaven com a proves acusatòries.
No ens tenen cap respecte, però no veuen que la seva manca ens fa créixer més i més el nostre, i això els tornarà amb escreix.

Gràcies Tamara, i surt, viu, riu, que la teva alegria és la nostra i la seva misèria

Tamara Carrasco com exemple de farsa judicial. Però n’hi han d’altres: Altsasu i la repressió al País Basc. Els judicis i l’acció judicial del Suprem i del 13, on treballa aquella secretaria que mira i no veu. De fet, l’Estat espanyol encomana els seus sainets al Parlament Europeu en funcions: i avui els representants espanyols tindran una fórmula pròpia d’acreditar els seus diputats europeus. No hi ha res com l’originalitat que posa de manifest allò que “Spain is different”. I, atenció, amb tota l’aparença de normalitat possible!

T’he seguit des del principi i sempre buscava notícies teves. Per fi, aquets malnascuts t’han deixat en pau.
No se’n sortiràn, i t’ho dic així. No, no creguis que són simples paraules. Tard o d’hora l’independentisme s’adonarà que hem de fer un pas més. I creu-me, quan piquem, picarem.
N’estic fart de tant portar-me be i que tothom es foti a casa seva el vespre sense pensar amb gent com tu i tants i tants d’altres. Hem d’actuar, hem de fer mal i no, no parlo de violència, parlo de fer mal de moltes altres maneres i sembla estrany que no ens moguem veiem i patim les coses que fan, que et fan i que encara es pensen que ens poden fer.

El cas de la Tamara i l’ Adri hauria d’ escandiltzar a qualsevol demòcrata, però a aquestes alçades ja hauriem d’ haver après que els majordoms de les èlits, com PP, Ciudadanos, PSOE, PSC, Podemos i Comuns, no están per molestar-les, no fós cas que deixéssin de robar. Les tradicions s’ han de cuidar. Altra cosa és la ciutadania, molta d’ ella no està al cas del día a día de la política, i no sap ben bé què passa. I pensen:” no sé de què va, però si els van imputar alguna cosa han fet”. Aquí és ón hem de reflexionar i treballar. Ja hem vist que els nostres polítics están massa enfeinats, uns lluitant per l’ hegemonía, i els altres lluitant perquè no els facin desaparèixer amb tota aquesta operació mediática d’ aixemplament de base, o aixemplent de la rendició, diga-li com vulguis.
Hem d’ aprendre a fer servir les xarxes. Quan ens organitzem sóm capaços de fer coses més increíbles. Doncs com que la repressió no s’ aturarà, fem grups de suport. Repartim-nos, i que cada grup publiqui el cas d’ un represaliat a diari als perfils dels polítics, de tots, els catalans i els espanyols. Que cap represaliat no estigui silenciat ni un sol dia.

Aquest canvi a l’ Estat Espanyol de votar al PSOE, no és pas gràcies als seus mitjants, no. Les xarxes es fan un forat, i molta gent ja dubte del relat espanyol. Si perden suport dels seus en l’ estratègia, la nostra oportunitat de sortir-nos-en es multiplicaría per 100.

Pensem-hi.

Felicitats Tamara.

Gràcies Tamara pel teu exemple. Llegint el que t’han fet, pensava que ser espanyol, en aquests anys que estem vivint deu ser tristíssim per les persones que tinguin el cap mitjanament moblat. Si per un moment t’imaginessis tenir un govern a Catalunya que maltractes i robés d’aquesta manera tan roïna a uns veïns nostres, et moriries de vergonya. No ho acceptaries ni per un moment i només podries fer-ho si et fessin tanta por, que no poguessis fer altra cosa que acceptar-ho. Però així és com Castella ha pogut tenir tot els pobles que ha anat sotmetent quiets i callats, a còpia de comprar voluntats febles, de robar i de mal educar als seus guardians fins a transformar-los en sicaris. Per això és tan important per nosaltres veure la valentia amb què has suportat el teu segrest i com et mantens fidel després d’un càstig tan dolorós, sobretot per ser estúpid i irracional. I això és el que ens manté dempeus i a punt, perquè nosaltres som un poble noble i ja no admetem per més temps ser tractats com a una colònia. Allà por, i aquí més por. Però tenim ben clar que aquí, tot aquell que no està d’acord amb la independència, és perquè està traient prou suc de la dependència d’un Estat corrupte i opressor. I així és com enfronten sempre una part del poble contra l’altre mentre ells controlen la situació. Però nosaltres, com tu, no ens deixarem comprar ni espantar. A nosaltres ja ens han perdut per sempre.

ENS SOBREN EXEMPLES…

Tamara n’és un cas de repressió per acovardir i avortar el moviment, la revolta, com ho eren els centenars de ferits en les càrregues policials de l’ 1-O que es van mantenir ferms.

La farsa de l’acusació com les que veiem en el judici en què les víctimes són ara agressors només es pot entendre com una perversió ideològica que busca reprimir la dissidència sortint, si cal de la realitat dels fets.

I per fer-ho s’ha de viure en una autarquia mental, mentint i silenciant fets. Crear una realitat oficial paral·lela perquè govern, policia, poder judicial puguin justificar la brutal repressió. Europa comencen a veure’n les conseqüències, però encara resten estupefactes amb les actuacions esperpèntiques de l’Estat. Altra cosa és la justícia i els tribunals europeus. Això ha de tenir final.

Benvolguda Tamara Carrasco, ets un exemple de paciència, persistència i perspectiva col.lectiva feta per en una persona individual.

Tenim futur col.lectiu perquè estem aprenent a controlar el nostre present individual amb un comportament democràtic exemplar que s’expandeix i il.lumina el col.lectiu nostre i d’altres contrades.

No ens poden retenir, perquè cada dia, hora o minut que passa la seva credibilitat baixa mentre la nostra llibertat individual és més forta i la llibertat col.lectiva més a prop.

Perquè la societat catalana està formada majoritàriament per persones lliures que no tenen por a la llibertat dels altres; per això, som ciutadans que han votat democràticament de nou per la llibertat de la Nació Catalana.

El meu agraïment pel teu comportament exemplar!

Discrepo del editorial, entenc que Tamara ha estat exemple de submissió al poder judicial i no s’hi ha jugat res. Certament es una víctima de l’injustícia, peró ja voldrien els que estan tencats a Soto i Meco disposar d’una cel·la de 20 km2. No ha estat a la presó, ha estat confinada, amb total llibertat de moviments en un espai delimitat. Podia haver trencat com l’Adri i marxar a l’exili i no ho ha fet, podia desobeïr i no ho ha fet. Si aquest es l’exemple de lluita per la independència, val mes plegar

Tamara ha estat un clar boc expiatori que l’estat espanyol, repressor i franquista, ha volgut utilitzar per aixafar el moviment independentista. I no n’és pas l’únic cas; segurament tampoc en serà la darrera mostra de la brutal i inhumana repressió feixista.
Ara bé, casos com els de Tamara, la recent resolució de l’ONU sobre es presos polítics, les sentències que el TEDH va dictaminant i els recursos pendents de sentència no fan més que minar la credibilitat judicial de l’estat espanyol.
Cal resistir i aguantar l’embat per posar nerviós tots els poders de l’estat; actuant al marge de la legalitat com el cas de la Tamara faran errors que encara els debilitaran més.
Molt content Tamara que puguis recuperar la teva vida i puguis abandonar la injusta presó a que t’han sotmès els poders judicials espanyols darrera els quals s’amaga el clan del 155.
I si els ànims t’ho permeten, denuncia aquesta injusta condemna a que t’han sotmès. A Europa i al món; a tothom.
Gràcies Tamara pel teu seny i força.
Seguim.

A Josep SELVA

L’objectiu de la lluita per la llibertat de Catalunya no és jugars’hi res sinó guanyar. Els heoris són els que s’hi juguen amb mesura calculant que poden guanyar. Els que s’hi jugen sense mesura normalment acaben sent màrtirs. La Tamara se la va jugar participant en les activitats del CDR dins dels límits de la legalitat espanyola amb el risc de que el poder jucicial espanyol no compleixi les seves propies lleis i perdre la llibertat. Ha jugat bé les cartes i de moment està guanyant. La actitud de la Tamara es mereix el qualificatiu de heroic.

Pot ser que a algú li hauria agradat que hagués jugat més fort però ningú té cap dret a retreure-li res. Menys encara amb la poca organització que tenim. Qui estava monitoritzant els moviements de les forces d’ocupació el dia que la varen detenir? Qui la va avisar per tal que no la trobessin quan la varen anar a buscar? Qui li va facilitar un camí protegit per sortir de les urpes de les forces d’ocupació? Qui li va oferir la logística i l’economia per esablir-se en un país civilitzat i seguir amb la seva vida? Quan tinguem la organització i la potència econòmica per assegurar tot això a tothom que vulgui enfrontar-se a les forces d’ocupació, segur que sorgiran herois com a bolets que aniran molt més lluny. Però de moment el que ha fet la Tamara és molt més de que haurien fet molts altres.

A més de ser un exemple de les dues coses que diu l’editorial, a mi em sembla que aquest cas és també un exemple del que està fent l’independentisme: legitimar un sistema judicial podrit i arbitrari, acatant les seves ordres. I al meu entendre no hauria de fer: desobeint-lo.

El mateix que passa amb els represaliats de jutjat 15, pagant les fiances, el mateix que els alcaldes retirant les pancartes, el mateix que els advocats dels presos assumint les manipulacions dels jutges i fiscals, el mateix que fem nosaltres acceptant la censura a TV3, per què no ens la tanquin, però deixant-la de mirar o tolerar-ho, molt indignats.

En cada una de les accions que fa l’estat repressor contra nosaltres hi ha una possible reacció, que ens pot convertir en víctimes o ens pot enfortir. En cada cas ha una lliçó a aprendre, i hauríem de ser conscients dels nostres possibles errors, per no donar-los més arguments per seguir amb la repressió, que ara per ara els ha estat molt efectiva.