Al final d’un passadís, en un espai reduït, en una botiga separada o sense existències. Aquesta és la realitat del que es considera “talles grans”. Però, ¿què són realment? Són talles que socialment han estat relacionades amb persones obeses i amb sobrepès i són considerades un estigma social. No hi ha un criteri general que estableixi quan una talla comença a considerar-se “gran”. Cada empresa tèxtil actua segons regulacions pròpies i decideixen fins a quin tallatge volen treballar.

“Talles grans” és un concepte que té una connotació negativa, ja que a l’afegir la paraula “grans” és remarca el fet que són talles que s’allunyen del que la societat considera “normal”. Per exemple, ens referim a les talles 32 i 34 com a “petites”? Segons la sociòloga i coordinadora del projecte Ella, Júlia Mas, “amb la paraula talla, ja s’haurien d’incloure totes, ja que posant un adjectiu s’està dient que hi ha certes talles que necessiten una explicació extra”.

La pressió estètica: un perill que afecta a tothom

La diversitat corporal no es reflecteix en la moda. La societat està envoltada de missatges que els encaminen a seguir uns certs cànons de bellesa com ser prim, alt, esvelt… El fet de portar una talla o una altra és una manera de discriminació i de rebuig. La sociòloga Júlia Mas pensa que la societat cau en prejudicis, etiquetant a les persones pel seu aspecte físic.

La talla mitjana europea està entre la 40 i la 48. Tanmateix, les talles partir de la 46 ja es comencen a considerar com a “grans” i algunes empreses importants tèxtils no fabriquen aquest tallatge o tenen poc estoc. Amb tot això, els clients de les plus size es veuen obligats a anar a botigues de barri, a botigues especialitzades o a comprar en línia. De fet, aquestes col·leccions solen ser molt limitades i pensades per un públic adult, excloent així, a la part més jove consumidora d’aquestes talles.

Tot això és un problema que sense la suficient seguretat i autoestima personal pot desencadenar en una relació tempestuosa amb el menjar i en altres trastorns mentals greus. Segons Alba García, la coordinadora de l’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia, “quan una persona no encaixa dins de les normes físiques imposades per la societat, el fet que hagi d’anar a una botiga separada és un càstig”.

La gordofòbia: discriminació subliminar

Les talles grans no estan socialment acceptades perquè es considera que aquests consumidors estan malalts i han d’aprimar-se, això és un exemple típic de gordofòbia. La societat ha estat educada per donar-li massa importància a l’aspecte físic i a criticar a aquells cossos que s’allunyen dels patrons tradicionals. De manera inconscient o conscient, es fan comentaris desinformats al·ludint l’estil de vida de les persones grosses, podent afectar així a la seva salut mental i física.

El fals empoderament de la moda curvy

Al llarg dels anys s’ha creat tota una infraestructura de negoci al voltant del concepte de moda plus size. De manera que moltes marques reconegudes han fundat botigues exclusives per aquest públic. Igualment, també s’ha vist un increment d’aquelles campanyes publicitàries que intenten ser més inclusives, mostrant diferents tipus de cossos i allunyant-se de l’estàndard de bellesa tradicional. Malgrat això, l’exmodel espanyola de talles grans Déborah López creu que la realitat segueix sent molt injusta, ja que el món de la moda continua basant-se en principis excloents. “Des de fora t’ho venen tot molt bonic, et diuen que les talles grans comencen a normalitzar-se… Però la realitat és que cap model pot viure d’això”, confessa.

Per a ella, un dels punts més greus d’aquesta qüestió és la discriminació que sofreixen les persones amb un pes fora del considerat comú. Assegura, per exemple, que “la majoria de fotògrafs no volen fer sessions amb models de talles grans”. A més, les exigències de les empreses tèxtils fan que es busqui un perfil determinat i estereotipat. Déborah explica que en els càstings curvy no es pretén trobar dones amb cossos voluminosos, sinó que sempre seleccionen a les models amb la talla més petita possible, tal com passa amb els maniquins: representacions irreals del cos perfecte.

Els consumidors pateixen les conseqüències de la forma en la qual s’ha estructurat aquest negoci. A part de ser més cara i estar apartada de la resta, la roba plus size no és representativa, ni suficient. Arrate Jenkins, dissenyadora gràfica i consumidora de “talles grans”, afirma que la seva manera de vestir s’ha vist molt limitada per la falta d’oferta i això també l’ha afectat en la seva vida personal. De fet, segons la psicòloga Sara Ibáñez, “la diferenciació tan clara entre el tipus de roba i els estils de les diferents botigues fa que s’agreugin els problemes sobre la imatge corporal”.

Una mirada més profunda: la indústria de la moda

Tal com s’ha vist, són moltes les conseqüències que es deriven de la pressió estètica i, en el pitjor dels casos, aquestes poden arribar a ser realment perilloses. Però, qui és el responsable que això sigui així? Podem rendir-li comptes a algú? El debat que s’ha creat al voltant del concepte de “talles grans” és extens. No hi ha dubte que la mateixa indústria de la moda exerceix un rol essencial en aquest sentit, perquè al final és aquesta qui marca les regles del joc.

Quan una empresa tèxtil decideix crear una botiga diferenciada de “talles grans”, realment ho fa per a facilitar les necessitats dels consumidors? Cristina Riutort, estudiant del grau de Màrqueting i Comunitats Digitals, considera que “el naixement de qualsevol botiga és fruit d’una necessitat a cobrir per a un públic específic. Com més definit sigui aquest públic objectiu, més possibilitats d’arribar-hi a través del màrqueting i la publicitat”. No obstant això, no podem oblidar que la moda, al final, és un negoci que té com a última finalitat aconseguir una retribució econòmica. Alguna cosa que, a simple vista, és completament lícit. El problema sorgeix quan aquest afany econòmic entra en conflicte amb el benestar de la societat, creant cànons ficticis i classificant a les persones segons les seves mesures corporals.

Les talles haurien de ser un concepte neutre, un instrument útil en la vida de les persones. No són una etiqueta, ni molt menys defineixen qui som. No existeixen les talles grans: són una construcció social. Quan es crea una categoria denominada “talla gran” i s’aparta de la resta, s’està enviant el missatge que aquesta no és socialment acceptable. Per a la indústria de la moda, la discriminació i la pressió estètica són danys col·laterals sense importància. No obstant això, la societat ja ha començat a parlar: Talles grans? Simplement talles.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb