europa tajani

Uns polítics que ningú no ha triat a les urnes decideixen a Brussel·les sobre la vida de tots nosaltres. Mentre fan la pantomima de deixar-nos escollir als nostres països uns polítics nacionals, que una volta elegits no podran fer res perquè els ho impediran, fent servir la Unió Europea. La frase, encertada i punyent –terrible, de fet–, és del politòleg búlgar Ivan Krastev, una de les veus més directes i originals que té avui el nostre continent. I, lamentablement, dibuixa un feixisme postmodern i institucionalitzat que cada dia preocupa més i més europeus.

En aquest context, ahir els presidents Puigdemont i Torra es van trobar obligats a anar a un hotel de Brussel·les per fer una conferència que havia estat anunciada al Parlament Europeu. El president de la cambra, Antonio Tajani, la va prohibir amb una excusa peregrina al mateix temps que es feia públic que l’extrema dreta polonesa, contra la qual el Parlament Europeu s’ha pronunciat de manera clara, havia programat una conferència sobre Catalunya, a la mateixa cambra però a càrrec de Vox.

De tot plegat, n’emergeix una imatge del parlament i de l’actuació de Tajani molt lamentable. Terrible. Fa temps que més i més gent adverteix de la desafecció que causa aquesta Europa. Una desafecció que, de manera dramàtica, ja ha dut el país més democràtic del continent, el Regne Unit, a voler abandonar la UE. La privatització galopant de les institucions europees al servei d’uns interessos polítics concrets no pot sinó complicar les coses més encara. En diversos terrenys.

Tajani, per centrar-nos en el seu exemple, aquests darrers dies ha encès aquesta polèmica per Catalunya, però també una crisi molt més greu amb Eslovènia i Croàcia, que fa que tots dos estats en demanen la dimissió. El president del parlament, que en funció del seu càrrec hauria de representar tots els ciutadans europeus, va desfermar fa dies un escàndol monumental reivindicant per a Itàlia una part del territori d’Eslovènia i Croàcia, membres tots dos de la Unió Europea.

Aquesta manera de fer les coses, d’oblidar el rol institucional, no passa perquè sí. Si poses de president del parlament Tajani ja saps què passarà. Com saps què passarà si un home tan inquietant com Juncker el col·loques al capdavant de la Comissió. Un polític fracassat luxemburguès, assetjat per la corrupció i els problemes personals i un monàrquic italià, mà dreta de Berlusconi i investigat pel seu passat com a comissari. La Unió Europea és això ara mateix. Té aquesta mena de gent al capdavant. I funciona amb aquest nivell d’immoralitat i d’incompetència.

Aquests darrers deu anys la Unió Europea ha perdut el compàs moral, aquell que l’havia convertit precisament en una esperança per a tots. L’asfíxia econòmica en nom de l’austeritat, la disminució del valor de la política, la usurpació del dret de vot a les institucions europees, el tancament de les fronteres als refugiats, el creixement consentit de l’extrema dreta i l’ofec militant de la dissidència han deixat el projecte tocat de mort. La prohibició de la conferència al Parlament Europeu tan sols confirma que és ben quotidià el segrest de la idea continental. Tant, que no cal ni tan sols guardar les formes.

Però que ningú no es confonga: Europa no és, per sort de tots nosaltres, la Unió Europea i prou. Europa és també cada estat i Europa és, mitjançant aquests estats, un espai de llibertat indiscutible i imprescindible per als catalans. En la majoria dels estats.

Perquè Europa són també els tribunals federals alemanys i la seua sentència exemplar sobre Carles Puigdemont. Europa és també Flandes i Bèlgica, amb el seu suport admirable a tots els exiliats, no únicament els polítics, i amb l’enfrontament dur amb la corrupta justícia espanyola. I és Eslovènia, on quan el govern espanyol intenta impedir una visita oficial, el president de la república rep al palau, amb tots els honors, el president Torra. I és Irlanda, on el president Puigdemont fa pocs dies va ser rebut al senat i a l’ajuntament de la capital, edifici on va onejar de manera oficial la senyera en solidaritat amb el nostre país. I és Suïssa, que acull dues exiliades i ni tan sols accepta de parlar-ne amb Espanya. I Escòcia i el Regne Unit en general, que té cura de la consellera Ponsatí que fins i tot en diuen ‘our Clara’. I Europa són els observadors internacionals del judici. I Peter Gabriel regalant la seua cançó més emblemàtica a l’ANC. I és Varufakis, Hunko i Andersson reclamant en nom de l’esquerra europea la llibertat dels presos polítics. I tots els diputats de l’estat francès, fins i tot del partit de Macron, que han alçat la veu, indignats. I tanta i tanta gent de tants països que cada dia es demana com és possible que a la Unió Europea hi haja presos polítics i exiliats.

Amb el seu gest, Tajani vol posar i posa en perill aquest espai europeu de llibertat. I per això mateix no sols ho fa contra Catalunya, encara que Catalunya en siga l’excusa. Ho fa contra tots els europeus. Ho fa contra aquella Europa que era una esperança enfront de l’opressió de tants pobles, d’aquella Europa que volem que ho torne a ser.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb