‘Vaig respirar fondo i vaig escoltar el vell clam del meu cor: soc, soc, soc’, diu Sylvia Plath (Boston 1932 – Londres 1963) a La campana de vidre. Escriptora única a l’hora d’expressar el paisatge intern amb imatges inèdites. Poeta, narradora, dona, mare i moltes altres coses. Perquè ella volia ser-ho tot.

Just abans de començar el 2020, es van publicar en català La campana de vidre (Periscopi), traduïda per Marta Pera Cucurell, l’única novel·la que va escriure durant tota la seva vida, i una mica abans, El colós –traduït per Núria Busquet Molist, que ha rebut el XVè premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia, l’únic poemari que l’autora va veure publicat en vida. Dues edicions que, per aquesta excepcionalitat, són representatives en la trajectòria de l’escriptora nord-americana.

S’ha escrit molt sobre Plath, aquí i arreu. Montserrat Abelló, qui va traduir bona part de la seva obra al català, la definia com una dona ‘de vida rica, però turmentada, en una lluita constant contra els seus fantasmes: la figura del pare d’origen germànic, i la seva mort prematura, la guerra, la destrucció’. No és fàcil fugir de la fantasia al voltant d’una figura literària de la potència simbòlica de Plath i potser precisament per això, perquè ens ha arribat en forma de mite, volem incorporar-la a la nostra experiència lectora, i trobar-hi tot allò que ja ens han dit sobre ella. Descobrir de primera mà com anticipa la mort en l’escriptura i trobar tots els rastres de la seva vida –i del seu compromís polític com a dona– en cada fragment. Per això, potser no és sobrer que el crític literari D. Sam Abrams, al pròleg d’El colós, alerti de ‘la dèria biografista i l’obsessió feminista’ que sovint marca les persones que parlen sobre Plath. A mi m’ha estat impossible d’evitar-ho, perquè precisament aquestes dues lectures publicades en només tres anys de diferència, el poemari el 1960 i la novel·la el 1963, posen a prova i confirmen el vincle entre la Plath poeta i el seu alter ego a la novel·la, Esther Greenwood.

La dissociació i les atmosferes fredes

La campana de vidre, aquella en què Plath se sentia engabiada i que va publicar amb el pseudònim de Victoria Lucas, aporta estructura narrativa –una aspirant a escriptora que s’encamina al món literari i que a poc a poc es veu engolida fins a acabar ingressada en un psiquiàtric– a l’imaginari de la seva poesia. Atmosferes fredes, textures granítiques, la presència constant del blau –el color associat a la depressió–, les llengües i els cranis d’animals, les làpides. Una gelor humida que va trencant per dins. Ja en els poemes d’El colós, publicat quan tenia 27 anys, són recurrents els éssers que han estat esquarterats, que mostren una discontinuïtat sobtada, entre la bellesa i la descomposició, com si fossin dues cares de la mateixa moneda. ‘Ja mai més no podré tornar a ajuntar-te els trossos, encolar-te i deixar-te sencer. Brams d’ase, grunys de porc i riures obscens surten dels teus llavis immensos. És pitjor que un corral’, diu el primer vers del poema ‘El colós. Un fil obert que continua a La campana de vidre, sempre entre allò sublim i allò pestilent de budell. La presència de la mort a la novel·la es va fent cada vegada més explícita, com si fos una ombra com més va més allargada que confirma part del joc d’una ment, la de Plath, que potser precisament és en el trastorn on troba la lucidesa extrema. ‘Hi havia ombra als calaixos de les calaixeres, als armaris i a les maletes, i hi havia ombra sota les cases, sota els arbres i sota les pedres, i hi havia ombra al fons dels ulls i del somriure de la gent, i hi havia ombra, milles i milles i milles d’ombra, a la cara nocturna de la terra’, escriu. També en El colós apareix el blau de manera recurrent, per exemple, al poema ‘Un vaixell d’hivern: ‘Fins i tot les nostres ombres són blaves de fred.’ I ja el suïcidi de manera explícita al poema ‘Suïcidi a Egg Rock.

‘Una filla en un manicomi! Jo li havia fet allò’

La mort del seu pare, quan tenia vuit anys, li marca la vida. De fet, és conegut el poema que va dedicar-li, escrit un any abans de morir. ‘Ja no em serveixes, no em serveixes més, sabata negra dins on he viscut com un peu trenta anys seguits, mísera i blanca, gosant a penes respirar o esternudar’. Un poema que acabava dient: ‘Papa, papa, malparit, ja en tinc prou.’ La seva mare, el seu únic punt de referència durant tota la vida, representa al mateix temps suport i aquesta desconnexió primigènia amb el seu entorn. Diu a La campana de vidre: ‘La meva mare no em servia de gaire. La meva mare havia donat classes de taquigrafia i de mecanografia per mantenir la família des que el pare havia mort, però en el fons ho detestava, i detestava el pare per haver-se mort deixant-nos sense diners.’ Possiblement, aquesta mare encarnava la seva principal autoritat, després de si mateixa. ‘Una filla en un manicomi! Jo li havia fet allò’, diu Esther Greenwood cap al final de la novel·la.

La vida de Sylvia Plath sembla una contínua tensió entre allò que és i allò que voldria ser. Una recerca infructuosa de l’ideal –d’escriptora, de dona, de mare– que podem anar resseguint a través de l’evolució de la jove aspirant a escriptora Esther Greenwood. ‘En teoria, m’ho hauria d’estar passant la mar de bé. En teoria, hauria de ser l’enveja de milers d’altres universitàries com jo de tot Amèrica que no desitjaven res més que caminar amb pas lleuger amb aquelles sabates de xarol del trenta-vuit que m’havia comprat a Bloomingdale’s durant l’hora per dinar, amb un cinturó de xarol negre i un bolset de xarol negre de conjunt.’ La vida somniada a Nova York, també autobiogràfica, revela imatges de festes sumptuoses que contenen alguna mena de verí tòxic a dins, com l’episodi de l’alvocat amb la salsa de cranc amb maionesa, una aparent delícia que porta implícit el vòmit. Una altra vegada, les dues cares de la moneda.

Era crítica amb tot allò que escrivia. De fet, algunes vegades va renegar del que havia escrit, com en una entrevista a la BBC en què va dir que el poemari El colós l’avorria. També entre els crítics El colós ha estat qualificat de poemari d’aprenentatge, sobretot després de la publicació del poemari Ariel, que retrata de manera més crua la desesperació de la poeta. Aquesta mateixa exigència la va portar a ser una alumna brillant que va estudiar sempre amb beques. L’obsessió per escriure una novel·la i convertir-se, d’aquesta manera, en una escriptora total, tal com diu Pessarrodona a l’epíleg de la novel·la editada per Periscopi, va ser una exigència més de les que va poder complir.

La Plath que trenca les convencions

La seva relació amb l’escriptor Ted Hughes, a qui va conèixer a Cambridge i amb qui es va casar quatre mesos després, la confronta també amb l’ideal de dona. Un ideal que ja es deixa entreveure en alguns episodis de La campana de vidre, en què la protagonista mostra el deure social del casament al mateix temps que renega de tots els homes que van apareixent a la seva vida. És en els últims anys de la seva vida, ja casada i mare de dues criatures, quan es fa més explícit el seu posicionament polític en tot allò que escriu. ‘Una de les meves majors desgràcies ha estat haver nascut dona’, diu al seu diari. Representant de l’anomenada literatura confessional, Plath va ser prolífica també amb les cartes, que van estar amagades durant molt temps. Hughes en va eliminar una bona part després de la seva mort adduint que farien un mal irreparable als seus fills, però és on, en realitat, es revelen els maltractaments que va patir per part del seu marit.

Trobem la Plath més compromesa a ‘Tres dones, el poema a tres veus que recità a la BBC el 1962. Tres maneres de viure la maternitat, però també un poema que reivindica la dona, el pacifisme i el respecte pel medi i la natura. Parlant del planeta terra, però també fent aquesta identificació de la terra amb el cos d’una dona, diu: ‘Els homes l’han batejat miserablement, però ella se’ls menjarà a tots.’

Un 11 de febrer de 1963, Plath, que havia vist com el seu marit la deixava per una altra poeta, va decidir de posar fi a la seva vida, en un hivern fred i blau igual que els que descrivia en els versos. Com si la vida de l’artista no pogués escapar de la seva pròpia estètica. Potser la cosa que a hores d’ara ja sap tothom i s’ha convertit en una anècdota fatal de la seva vida (o de la seva mort) és la manera com va decidir suïcidar-se. Una mort aparentment neta i indolora, com diria ella, transparent com un esperit.

Podeu comprar La campana de vidre a la Botiga de VilaWeb

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb