Susanna Pagès: “Les empreses haurien de ser més valentes i exigir el català”

Susanna Pagès es podria considerar un animal polític. Es va afiliar a les joventuts d’ERC amb només disset anys i d’ençà de llavors ha estat consellera nacional del partit, candidata a eleccions de tota mena, des del congrés fins al senat espanyols, passant pel Parlament de Catalunya i, evidentment, les eleccions municipals. Ha passat més de la meitat de la seva vida en política, malgrat la seva joventut, però ha fet moltes més coses: llicenciada en ciències polítiques, amb estudis en comunicació, té una part de premi Ondas perquè era guionista de El Búnquer. Fa un temps que treballa en la branca de l’orientació laboral a secundària. Els canvis de mig mandat d’Olot –van plegar l’ex-alcalde Pep Berga (Junts) i l’ex-regidora d’ERC Laila El Gamouchi– han provocat que d’ençà de fa tretze mesos sigui la regidora de llengua catalana de la ciutat, i més regidories a càrrec seu, com la d’Igualtat. Parlem amb ella, ara que fa poc va anunciar sancions a una vintena llarga de comerços de la ciutat per incomplir les normatives en matèria de llengua.

−Entreu fa un any i poc al govern d’Olot.
−Sí, fa exactament tretze mesos. Han passat moltes coses durant aquest temps, algunes que podia imaginar i d’algunes altres que no, perquè en aquesta regidoria no hem parat. El repte era molt gran. Jo havia estat regidora anteriorment durant molt poc temps i tenia ganes de continuar participant d’aquesta manera de la vida política del municipi. És per aquest motiu que et presentes en unes llistes, és clar. La decisió de la regidoria de llengua catalana es va prendre prèviament i poder-la entomar va ser quelcom que vaig agafar amb molta il·lusió i moltes ganes, perquè és una de les meves principals fixacions, tota la lluita per fer del català el que és. Aquesta reivindicació és potser la que sento més meva.

−La regidoria ha saltat una mica a la fama pel titular cridaner que sancionareu vint-i-sis comerços. La notícia no hauria de ser que el 96% restant dels comerços de la ciutat compleixen la normativa?
−I tant, per descomptat. Tenim el 96% dels comerços de la nostra ciutat amb tota la cartellera, la documentació, la informació del comerç… en català. Un 96% de comerços que garanteixen que la gent pot anar-hi i ser atesa en català. És aquí on m’agradaria posar l’accent. Però també he estudiat comunicació, sé on hi ha el titular llaminer i evidentment el titular és que multarem el qui no la compleixen, però representen menys d’un quatre per cent. Cal remarcar-ho.

−Per què no volen optar pel català aquests vint-i-sis comerços?
−Al final ha estat perquè no han volgut. A veure, hi ha alguns casos en què la gent que hi ha darrere no entén res, no entén cap idioma amb el qual ens puguem comunicar. Així i tot, ens hi hem esforçat, però ha estat impossible i alguns tampoc han tingut cap voluntat d’entendre-ho. Alguns establiments van pensant: “Aquests diuen molt, però ja poden anar dient que nosaltres anem fent i això no canviarà.” Quan canvia? Quan arribem a la sanció. No hi arribem per gust, a la sanció, sinó perquè és imprescindible que vegin que arribarem fins al final, que nosaltres això ho volem dur a terme. Hem dit que hi arribaríem i hi arribarem. Fa sis mesos que ho diem i han tingut totes les eines a l’abast per a evitar-ho.

−De fet, la campanya general de la vostra regidoria és “A Olot, en català amb tothom”. Qui són els més reticents a entendre-ho i a aplicar-ho?
−Evidentment, hi ha un perfil de persona concret, que no vol que es parli en català i que els agradaria que desaparegués i fos residual. És un tipus molt concret de persona a la qual, fem el que fem, és molt difícil que puguem arribar a convèncer-la, tot i que no ho deixarem d’intentar. Però després hi ha el gran problema del català… Hi ha molta gent que canvia d’idioma molt ràpidament sense ni preguntar-se per què ho fa. Creu que és per educació, perquè creu que és el més fàcil. El més fàcil és mantenir-te en la teva llengua. Una altra cosa és si la gent no t’entén, però si la gent t’entén tu t’has de mantenir en català. I, en canvi, moltíssima gent, de bona fe i sense fer-ho intencionadament, quan se’ls dirigeixen en castellà, que és el que passa més sovint, canvia. És la sort de ser bilingües i la desgràcia de ser-ho. Perquè ens és tan fàcil canviar que ens han dit tota la vida que per educació és millor canviar. Som en una situació en què no, el que és educat és mantenir-te en la teva llengua, en cas que t’entenguin.

−Un altre àmbit en què el català sempre ha trobat dificultats és el de l’esport…
−La realitat de la nostra ciutat és una mica més amable pel català, no diré que som en un oasi, ni en un lloc fantàstic, però és cert que no tenim la mateixa realitat que en uns altres llocs. Aquí la majoria dels nostres clubs esportius parla català. El que estem fent ara mateix és demanar-los quina és la situació i quines mesures podem emprendre. N’hi ha molts que ens diuen que el 99% dels seus usuaris parla català. Això és perfecte, i en aquests casos els demanem que ens ajudin a fer que l’exemple s’escampi i facin de taca d’oli en més àmbits. Hi ha uns altres clubs que tenen el català com a llengua, però que tenen alguns jugadors i alguns entrenadors als quals els costa una mica. L’esport té molts altres valors a banda del lingüístic i costa trobar entrenadors… Molts ho fan de forma voluntària i és aquí quan els clubs ens demanen ajuda i, juntament amb el Consorci per a la Normalització Lingüística, oferim xerrades de sensibilització per als mateixos entrenadors, perquè entenguin la importància de mantenir sempre el català en els diferents equips i esports. També hem fet pancartes per a tots els equipaments esportius recordant que aquí es juga i s’anima en català, dins i fora del camp. Llavors hi ha uns altres equips, com la Unió Esportiva Olot, que també ens ajuden a fer alguna acció més gran de visibilització gràcies a la seva capacitat mediàtica. Ells treballen molt a favor del català. Entre tots plegats mirem de fer aquesta taca d’oli perquè el català sigui molt present en tots els esports.

−Dieu que Olot no és un oasi, de fet la població ha augmentat un 12 % en només cinc anys i, en canvi, no han augmentat en la mateixa proporció els recursos ni el pressupost. Aquest augment poblacional també deu ser un bon repte per a la llengua…
−És clar que sí. Aquí tenim dos problemes. El primer és arribar a tota la gent que arriba a la ciutat. Però després tornem al mateix que deia al principi. Si un cop hi arriba, aquesta gent no veu que el català li és útil per a relacionar-se amb tota la resta i per a treballar, és complicat. D’aquí ve la nostra crida a les empreses; el català ha de ser també la llengua de l’empresa, perquè, si no és així, és molt difícil de fer entendre a algú que necessita una cosa que no li demanen enlloc. Crec que al final ha de ser una decisió col·lectiva de tothom d’apostar pel català i d’ajudar a reforçar aquesta necessitat que el català et dóna oportunitats laborals, que el català et facilita entrar al món econòmic. Si tots els sectors anem coordinats, és més fàcil que la gent nouvinguda vegi la importància de parlar català. Te l’han d’exigir. Si me’n vaig a viure a Anglaterra, hauré de saber anglès i, si no en sé, ja en trobaré, de feines, però em costarà més arribar a feines que em puguin interessar. És això, no? Si nosaltres no fem prevaldre la nostra llengua, no defensem el català, i, si quan vas a buscar feina i no saps català no passa res, ens falla una pota.

−I com reben les empreses privades la regidoria de la llengua catalana i les vostres propostes?
−Crec que bé. Totes les coses que fem de foment de la llengua les troben molt bé, perquè dins l’àmbit empresarial olotí es parla el català i es creu en el català, però crec que s’hi hauria d’apostar més. Ja es fan coses, però se’n fan poques. Haurien de fer un pas de valentia i exigir directament el català en moltes ofertes laborals, perquè això ens ajudaria d’una manera brutal… Tindríem els cursos plens.

−Des del vostre grup municipal s’incideix en la necessitat d’un canvi de model econòmic. Oriol Junqueras, president del vostre partit, també el va demanar l’altre dia en la seva conferència política a Girona, on clamava per menys turisme i menys porcs a les comarques gironines…
−És ben lògic, perquè al final acabes produint llocs de treball molt poc qualificats. Per exemple, en el cas de la Garrotxa, tenim molt poc atur, som de les comarques amb menys atur, però, és clar, si demanes quin tipus de feina majoritari hi ha… És un sector i un model que, si el fem créixer, no ens aporta res de positiu a la societat. El que produeix és l’enriquiment d’un sector concret i tot de llocs de treball molt precaris i poc qualificats. I aquestes empreses exploten els recursos i el territori per a produir la seva activitat. És un model econòmic que al final és finit perquè no pots anar creixent, és insostenible.

−Això em recorda una administració americana de fa uns anys que va prometre un milió de llocs de treball i va complir atorgant un milió de llicències per a vendre salsitxes als carrers…
−De vegades, quan parlem de números absoluts ens perdem, perquè les xifres poden ser molt enganyoses. Crear llocs de treball que al final acaben produint misèria, de què ens serveix? Necessitem un model econòmic molt més centrat en el territori, on la gent pugui tenir un desenvolupament personal i unes feines que puguin dignificar la persona.

−Sou d’una generació que valora la feina d’una manera diferent de la meva, la feina ja no és un dels centres cabdals…
−És que la gent vol viure amb una feina digna, que li permeti pagar les necessitats bàsiques. El primer pas és que les necessitats bàsiques estiguin cobertes, això és evident, i a partir d’aquí la gent el que vol és viure amb una certa qualitat de vida, no sobreviure amb una feina precària. El que volem és poder-nos enriquir de moltes altres maneres, no solament econòmicament. Disposar de temps lliure, disposar de temps per a poder dedicar-lo a les aficions, a la família, a la conciliació familiar. Potser sí que és veritat que la nostra generació ja considera tot això com uns mínims bàsics als quals no podem renunciar.

−Aquest és un altre àmbit clau, el de la gent jove, tot i que aquí a Olot hi ha models d’èxit com, per exemple, les noies de Can Putades…
−Sí. I n’hi ha més, de gent jove d’Olot, que està entrant en el món de les xarxes socials i fent-se coneguda. Fer contingut en català hauria de ser normal. Si ens expressem en català, el nostre contingut ha de ser en català. Quan el fem, creem referents. Les noies de Can Putades, que deies, han estat referents per a molta gent, que ha dit: “Si elles triomfen en català, per què nosaltres no?” Evidentment, en ser bilingües, quan ho fas en castellà l’abast és més important, perquè hi ha més persones a escala mundial que parlen castellà. Ara, tu realment pretens tenir un abast mundial? Fer el contingut en la teva llengua et produirà molts més beneficis perquè podràs fer una cosa molt més coherent amb tu mateix, amb el teu territori. El teu contingut anirà adreçat a gent que viu una realitat molt més semblant a la teva. Al final no ho hem de veure com un desavantatge, sinó com una oportunitat, precisament.

−I la resta de partits, com entoma la regidoria de la llengua catalana?
−Crec que pràcticament tots hi estan d’acord. En el cas de l’Ajuntament d’Olot, els nostres socis de govern de Junts, per descomptat. També és veritat que, depenent de quina sigui la formació política, cada una li donaria més o menys importància. És un model que es podria repetir en molts altres llocs i no hi hauria cap problema perquè l’emergència de la situació del català és quelcom que no se’ns escapa a ningú i, si estimem una mica la nostra llengua, creiem que és necessari fer accions perquè no es perdi.

−Produeix els mateixos consensos la vostra altra regidoria, la d’Igualtat?
−No, però tampoc hi ha tant problema. Amb la igualtat el que acaba passant és que tenim diferents maneres de veure la mateixa lluita, però la lluita i l’objectiu de la igualtat entre homes i dones són compartits entre tots o entre pràcticament tots, sempre hi ha algú qui no ho veu tan clar, però generalment és compartit. Sí que és veritat que els graus són diferents. Hi ha qui et dirà que fas molt poc i hi ha qui et dirà que fas massa, però l’objectiu és compartit i no m’he trobat cap problema de fons.

−Quins considereu que són els principals reptes que té la ciutat d’Olot?
−El gran repte, que és compartit a tot el país, és el de l’habitatge. N’hi ha poc de disponible, el mercat del lloguer està com està, i això acaba produint que la gent jove tingui dificultats per a emancipar-se i també la gent gran que busca canviar de lloc de residència i acostar-se més al centre de la ciutat. També trobem la problemàtica de la gent nova que vol venir a viure aquí. Aquest és un problema que tenim i que compartim amb la resta del país. També tenim el repte del model econòmic, del qual hem estat parlant i crec que s’ha d’acabar de definir de cara al futur, perquè necessitem una planificació per a veure per quin tipus de model optem i quin volem triar. I també tot el tema de la llengua catalana, que és un repte d’Olot i un repte de país. No podem perdre la nostra llengua perquè, perdent-la, perdem molts valors que hi van lligats i molt sentiment identitari com a país. I el que no podem permetre és que vagi retrocedint, es quedi amb menys parlants i que acabi essent –i aquest és el gran perill– una llengua acadèmica, una llengua que es parla a les aules, però que no es parla al carrer.

−No heu parlat pas de seguretat, que és un dels temes en els quals sí que fa molta incidència l’alcalde Agustí Arbós, de Junts, en els darrers temps…
−Cadascú té les seves fixacions i les seves preocupacions majoritàries. Jo crec que la seguretat és un tema que hem d’afrontar, evidentment, però per a mi no és el tema estrella com per anar-ne parlant constantment. Trobo legítim que algú altre ho faci. Si tots penséssim igual, hi hauria un partit únic i tots aniríem en la mateixa direcció. Cadascú ordena les prioritats d’una manera o d’una altra. Evidentment, crec que la seguretat és quelcom que hem de tenir en compte i s’ha d’abordar i se n’ha de parlar, però no crec que estiguem en una situació d’emergència de seguretat. Ara mateix és en una situació d’emergència molt més important la llengua catalana que no pas la seguretat. Al final vivim en una ciutat tranquil·la, amb uns índexs que no són alarmants i, per tant, per a mi la seguretat no és la prioritat.

−Hem acabat el curs i el vinent és any electoral: cap on va la vostra feina?
−Nosaltres continuarem fent tot el que fem. Tant de bo fent una sola acció, una gran campanya amb una cosa concreta, aconseguíssim revertir la situació, però no es tracta d’això, sinó de fer coses petites que al final vagin germinant aquestes llavors i que es vegi que en tots els àmbits el català hi és present, que en tots els àmbits el català és necessari i que s’ha de treballar. La meva feina serà continuar fent això, diversificar i impulsar en tots els àmbits el català i espero poder continuar fent-ho passades les eleccions, però això ja dependrà dels olotins i les olotines.