Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

“L’actual vertebració d’Espanya no seria com ha estat fins ara […] sense el Campionat Nacional de Lliga de futbol, que en aquest sentit ha fet més per la unitat d’Espanya que gairebé ningú; especialment, mitjançant la rivalitat i els enfrontaments directes entre el Barça i el Reial Madrid.” La frase pertany a Manuel Vázquez Montalbán, un dels pocs intel·lectuals d’esquerres a qui durant el franquisme no li feia oix el futbol.

Vázquez Montalbán, comunista sòlid i intel·lectual refinat, va definir el Barça com “l’exèrcit simbòlic i desarmat de Catalunya” i en un número extraordinari de la revista Triunfo del 1969 va arribar a dir que cridar “Barça! Barça! Barça!” era una manera de mostrar “distanciament” i de posar en relleu “la falta de comprensió pel que passa a la perifèria d’Espanya”. M’encantaria saber què pensaria avui, aquest pioner distingit en l’anàlisi sociològica i política del futbol, de la Superlliga, l’anunci de l’inici de la qual ha causat aquesta mateixa nit el cisma més gran en el futbol europeu des de la seua fundació. Una Superlliga que posarà el Barça –però entre els nostres equips, només el Barça– en una altra òrbita esportiva, econòmica i política.

La decisió de sis equips de la lliga anglesa, tres de la italiana i tres de l’espanyola de trencar l’estructura futbolística actual per crear un campionat a l’americana, estil NBA, té conseqüències que van molt més enllà de l’àmbit esportiu. Aquests equips volen continuar jugant les lligues respectives, però la reacció de la UEFA i la FIFA, de moment, ha estat amenaçar-los de quedar-ne fora, no deixar-los jugar. I prohibir que els seus jugadors prenguen part en les seleccions esportives i, per tant, en competicions com la Copa del Món i els Jocs Olímpics.

Superlliga europea: què és i quins equips hi jugarien?

Ja veurem com acaba tot plegat. A mi em sembla que la UEFA i la FIFA acabaran cedint, perquè, els agrade o no, els equips que han decidit de formar part d’aquesta Superlliga –Manchester United, Liverpool, Manchester City, Arsenal, Chelsea, Tottenham, FC Barcelona, Reial Madrid, Atlètic de Madrid, Milà, Inter i Juventus– són, amb uns pocs més com el Bayern i el PSG, els equips més competitius del futbol europeu i les seues marques més consolidades. I no és clar, doncs, qui necessita més qui.

Però si es complís l’amenaça de les federacions, això significaria que el Barça, i molt probablement també el Barça femení i els equips inferiors, deixarien de jugar la lliga espanyola i la Champions i els seus jugadors no podrien formar part de les seleccions. Novament: no és clar qui necessita més qui. Quin seria el futur, per exemple, d’una lliga espanyola de futbol sense el Barça ni el Madrid? Les lligues “nacionals” i les seleccions “nacionals” quedaran molt tocades si trenquen amb els equips de la Superlliga.

Des del punt de vista nacional, aquell que enfocava tan bé Vázquez Montalbán, l’impacte sembla molt i molt positiu, perquè deixaria tocada de mort una de les grans referències nacionalitzadores d’Espanya –tot i que tem que l’invent aquest del “clásico”, també tan nacionalitzador i inventat fa quatre dies, el seguiríem aguantant encara en una altra escala. Des de la resta de punts de vista, ja no tinc tan clar que aquest siga un moviment positiu.

És fora de tota discussió que avui el futbol ja no és aquella eina socialitzadora i comunitària que fou. Queden clubs, com el Barça, que més o menys pivoten sobre una massa social cohesionada que encara reté drets de gestió, com l’elecció del president, el més important de tots. Però al costat d’això, és evident que hi ha hagut una degradació social del futbol que ha derivat en espectacles tan lamentables com el que protagonitza el València CF amb els seus capritxosos amos asiàtics.

L’autoritarisme global ha trobat en el futbol un terreny d’expansió. I la diversificació econòmica de l’economia petroliera o criminal s’hi ha agafat amb ganes. La Premier League té amos russos, iranians, egipcis, xinesos, dels Emirats Àrabs, tailandesos i de l’Aràbia Saudita, amb només dos clubs encara en mans completament de propietaris anglesos, el Tottenham Hotspur i el Newcastle United. En el cas italià, l’Inter té un propietari d’Indonèsia i el Milan és en mans d’un home de negocis xinès. I en les “nostres” lligues, l’espanyola i la francesa, la situació és semblant. El Lió és en mans xineses, el Mònaco en mans russes i el Paris Saint Germain en mans catarianes. El València no se sap gaire bé si encara és del singapurès Peter Lim, l’Espanyol és en mans xineses i el Girona, indirectament pel Manchester City, és en mans del xeic Mansour dels Emirats Àrabs.

El problema, òbviament, no és que els clubs siguen en mans d’estrangers, sinó en les mans de quins estrangers. Que un personatge com Carlos Slim s’haja comprat l’Oviedo, que no és precisament un dels clubs del moment, i que tot de milionaris asiàtics compren clubs de segona i tercera divisió indica per on van les coses. El futbol passa una crisi monumental d’identitat i el seu component popular i ciutadà sembla cada dia més lluny de la realitat percebuda. Com en la vida de tots nosaltres, cada dia els més rics són més rics i tots els altres, més pobres.

I aquesta serà, clarament, una de les conseqüències de la decisió de llançar una Superlliga. El rerefons de la jugada solament és econòmic –per quins set sous el Reial Madrid trencaria la sacrosanta lliga espanyola, si no! Avui, dotze clubs, que n’acabaran essent vint, volen acaparar molts més diners dels que ja acaparen sense importar-los la situació en què quedaran els altres clubs. I sobre això, reconec que també m’agradaria saber què en pensaria Manuel Vázquez Montalbán…

PS1. Per cert, el Barça va guanyar la Copa dissabte davant Felipe de Borbó, Pedro Sánchez i un parell de militarots d’uniforme. La Copa del Rei, que era la Copa del Generalísimo i que, com tantes altres coses, només va canviar de nom. Comparem-ho, per allò de Montalbán, amb les altres lligues. Bèlgica juga la Copa de Bèlgica. Croàcia, la Copa del Futbol Croat. Dinamarca, la Copa Copenhaguen. Anglaterra té un munt de copes, cap amb nom polític. França juga la Copa de França. Alemanya, la copa de la Federació de Futbol DFB. Itàlia, la Coppa. Els Països Baixos, la KNVB Cup. Portugal, la Copa de Portugal. Rússia, la Copa de Rússia… Només Espanya posa nom i intenció política a la seua copa, és l’únic cas. Per prendre’n nota…

PS2. I per cert també: dit tot això que he dit, tampoc no és que la UEFA, la FIFA i tots aquests siguen sants, precisament. No ens confonguem pas. Que no ho són gens i, a més, no ho podien haver fet pitjor.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.