09.07.2026 - 21:40
El moviment Sumar farà demà una assemblea extraordinària amb l’objectiu de rellançar el partit fundat per Yolanda Díaz, però la cita arriba en el moment més delicat del projecte. Després d’un any de crisi gairebé permanent i pocs dies després de la dimissió de la coordinadora general, Lara Hernández, l’organització afronta el relleu amb una sola candidatura, una direcció sortint escapçada, una militància dividida i unes expectatives electorals que qüestionen la continuïtat del projecte.
Els militants ratificaran, previsiblement sense competència interna, la candidatura única encapçalada per la portaveu del grup parlamentari al congrés espanyol, Verónica Martínez Barbero, i la secretària d’Estat de Drets Socials, Rosa Martínez. També hi figura el ministre de Cultura espanyol, Ernest Urtasun, un dels pocs dirigents amb projecció pública i una de les cares que la nova etapa vol preservar com a actiu institucional.
Però la llista única no és el resultat d’un consens, sinó el desenllaç d’una pugna interna que ha acabat amb la sortida de qui ha estat fins ara coordinadora general. Hernández va anunciar que deixava tots els càrrecs i també la militància la setmana passada, quan es va arxivar una investigació interna per presumpte assetjament laboral. La dirigent va defensar la seva innocència, va negar haver assetjat ningú i va denunciar que havia estat víctima d’una “campanya de desprestigi”. Segons el seu entorn, el procediment va ser instrumentalitzat per apartar-la de la direcció just abans de l’assemblea.
En canvi, el sector crític sosté que la renovació era imprescindible per a sortir de la paràlisi orgànica. Les diferències venien de lluny. Una part de la direcció retreia a Hernández una gestió tancada, sense deliberació interna i dificultats creixents per a articular el partit amb els càrrecs institucionals i territorials. Així, el torcebraç ha acabat amb una sola candidatura, però sense la integració del sector afí a Hernández.
La dimissió de la coordinadora general és el darrer episodi d’una successió de renúncies que ha anat erosionant el partit. Abans ja havien abandonat responsabilitats orgàniques Carlos Martín, Elizabeth Duval, David Comas i Laura Moreno, aquesta darrera, amb crítiques dures al funcionament intern de l’organització.
Una crisi que ve de lluny
La crisi de Sumar ve de lluny i té l’origen en el mateix procés de construcció de la formació. Quan Yolanda Díaz va impulsar el projecte el 2022, el va presentar com un front ampli capaç d’unir les diferents sensibilitats de l’esquerra alternativa al PSOE i superar les guerres internes que havien marcat la fi d’Unides Podem. Però aquell propòsit ha topat, d’ençà del començament, amb una dificultat estructural: convertir la plataforma electoral, amb un fort suport mediàtic en detriment de Podem, en un partit cohesionat ideològicament, amb estratègia i direcció pròpia.
Les tensions amb Podem ja van marcar les negociacions de les eleccions espanyoles del 2023. La coalició va aconseguir 31 escons i va ser decisiva per a la continuïtat del govern de Pedro Sánchez, però amb fortes desavinences. La ruptura amb Podem i els mals resultats de les eleccions europees del 2024 van precipitar la dimissió orgànica de Yolanda Díaz, que va deixar la direcció del partit i es va limitar al paper institucional com a vice-presidenta del govern espanyol i ministra de Treball.
D’ençà d’aleshores, Sumar no ha trobat un lideratge estable. El partit s’ha vist excessivament dirigit de Madrid estant, amb poca implantació territorial i amb tensions creixents amb els socis. La creació de Sumar País Valencià, per exemple, volia bastir una estructura pròpia allà on Compromís ja ocupa un espai polític similar. A més, alguns aliats inicials se n’han anat distanciant, com és el cas de la Chunta Aragonesista i Ara Més, i l’espai arriba a la nova etapa amb una arquitectura territorial més fràgil que no pas el 2023.
Tot plegat ha portat al fet que la formació arrossegui de fa temps uns mals resultats electorals, com s’ha vist a Andalusia –on va ser superada pels sobiranistes d’Endavant Andalusia– a Aragó i a Castella i Lleó. Ara, quan falta un any per a les eleccions espanyoles, municipals i a alguns parlaments, les enquestes li donen entre vuit escons i una dotzena al congrés espanyol; i una part important d’aquests escons, en realitat, provenen de marques ja consolidades, com Compromís, els Comuns i Més Madrid.
Aliances que trontollen
Així, aquesta davallada ha accelerat els dubtes sobre la capacitat de Sumar d’aglutinar i enfortir un espai polític a l’esquerra del PSOE. Esquerra Unida (EU), Més Madrid i els Comuns fa mesos que reclamen una refundació de la coalició, una nova marca electoral i un candidat definit abans que s’obri el cicle electoral.
Una de les crítiques que rep l’espai és que Sumar no ha sabut encaixar prou bé les reivindicacions sobiranistes dels aliats. El cas més evident ha estat Compromís: la decisió del grup de Sumar de no assumir el pla de treball proposat per Compromís a la comissió d’investigació sobre la gota freda al congrés espanyol, que incloïa la compareixença de Pedro Sánchez, va obrir una crisi interna que va acabar amb Àgueda Micó, diputada de Més-Compromís, passant al grup mixt.
A l’Aragó, la tensió amb la Chunta Aragonesista va fer que el diputat Jorge Pueyo trenqués la disciplina de vot de Sumar i votés contra el decret de mesures contra les apagades elèctriques del govern espanyol perquè considerava que el text afavoria un desplegament de renovables que convertia l’Aragó en un “territori de sacrifici”. I Ara Més, fins i tot, es va estimar més anar amb Ara Repúbliques, amb ERC, a les eleccions europees. Tot plegat ha reforçat la idea, entre alguns aliats, que una futura coalició no pot construir-se únicament de Madrid estant ni subordinar les agendes territorials a l’equilibri del govern espanyol.
Ara com ara, tampoc no hi ha un lideratge clar ni cares visibles amb projecció per a aquesta futura coalició. El ministre espanyol Pablo Bustinduy és un dels noms més valorats de l’espai, però ha descartat reiteradament de ser cap de llista, i tampoc no sembla que tingui una gran projecció pública. Urtasun apareix com una de les figures més conegudes però tampoc no seria una cara renovadora ni un revulsiu, atès que ja era una cara visible amb ICV i amb els Comuns. Yolanda Díaz, per la seva banda, continua essent la figura més coneguda de l’espai, però sense capacitat de trencar la tendència, i ja ha deixat clar que no vol repetir com a candidata.
Per això, l’assemblea de dissabte va molt més enllà d’un simple relleu de direcció. La nova executiva haurà de tancar ferides internes, recuperar la confiança dels socis i dels militants, marcar el rumb del partit i negociar amb la resta de forces una nova fórmula política capaç d’arribar amb opcions a les eleccions espanyoles.
Projectes alternatius
La recomposició de l’espai també implica saber si serà possible relligar la coalició amb Podem, amb el qual mantenen una relació molt deteriorada i que aquests darrers anys ha marcat perfil propi, especialment en la crítica al PSOE i en qüestions de política exterior, feminisme i habitatge.
Alhora, han aparegut propostes que proven d’esquivar la reconstrucció clàssica d’aquest espai. El portaveu d’ERC al congrés espanyol, Gabriel Rufián, ha defensat la necessitat d’un front ampli de l’esquerra alternativa que pugui agrupar Sumar, Podem, Esquerra Unida i partits sobiranistes. La seva proposta parteix de la idea que l’espai a l’esquerra del PSOE solament pot ser competitiu si supera la suma de sigles estatals i incorpora, entre més qüestions, el dret d’autodeterminació. De moment, Rufián ha optat per deixar marge perquè els partits ordenin primer els seus propis processos interns.
Un altre laboratori és València. Mónica Oltra ha estat ratificada com a candidata de Compromís a la batllia de la ciutat i pot esdevenir una figura capaç d’aglutinar bona part de l’espai a l’esquerra del PSOE. La seva candidatura és observada de Madrid estant com una prova de fins a quin punt una marca arrelada al País Valencià, amb una figura de forta projecció pública, pot funcionar més bé que una fórmula espanyola aplicada de dalt a baix.
Tot plegat passa quan falta menys d’un any per a les eleccions municipals i als parlaments del 2027, i amb les espanyoles previstes per al mateix cicle si no hi ha cap avançament. Tres anys després de la seva irrupció, la pregunta ja no és tan sols qui dirigirà Sumar. La incògnita és si la marca impulsada per Yolanda Díaz continuarà essent l’eix de l’esquerra alternativa al PSOE o si haurà de donar pas a noves fórmules.
