pedro sánchez

Finalment, l’estratègia de Pedro Sánchez sembla que podria funcionar, cosa que he de reconèixer que m’ha sorprès. Després d’unes setmanes de guerra oberta entre el PSOE i Podem, és possible que Sánchez aconseguesca els vots necessaris per a proclamar-se president del govern espanyol gràcies a un pacte amb els de Pablo Iglesias i amb el regal de les abstencions necessàries de l’independentisme català, o com a mínim d’una part. Si la cosa acaba reeixint, caldrà reconèixer al nou president espanyol una capacitat política insòlita, que el converteix, alhora, en un adversari temible. Perquè haurà aconseguit ni més ni menys que un govern de submissió, on l’esquerra i l’independentisme s’hauran doblegat a totes les seues condicions, sense cap garantia de res ni cap cessió per la seua banda, bé siga per la por d’un govern de la dreta, bé siga per la por d’uns resultats electorals dolents en unes eleccions avançades o bé siga pel xantatge amagat rere el somni d’un indult als presos polítics. Una molt mala notícia, en qualsevol cas.

Pel que fa a Podem, sense ni tan sols entrar al debat programàtic, és evident que hi ha un tram enorme entre la coalició de govern que ells proposaven amb Pablo Iglesias de vice-president i aquest govern espanyol que s’insinua, on Pablo Iglesias resta vetat i fora de joc, on hi haurà alguns ministres de Podem, però triats personalment per Pedro Sánchez i, per tant, lligats per la fidelitat a ell, i on hi haurà àrees senceres, les àrees més sensibles, de fet, sobre les quals l’esquerra no podrà ni tan sols opinar. Això és molt menys fins i tot que el famós ‘govern de cooperació’ que Sánchez mateix havia arribat a proposar en el seu moment de manera abstracta i com a primera hipòtesi.

Una configuració com aquesta, diguen el que diguen ara, no serà gaire estable i en qualsevol moment podran aparèixer crisis que posaran en qüestió la continuïtat de l’executiu espanyol. Però una volta format el govern i instal·lada una part de Podem en el poder, ni que siga subsidiari, ja no serà tan senzill de desfer un acord que encara divendres passat, després de tant d’insult, vexació i desqualificació entre els uns i els altres, semblava impossible.

Ara bé, si la cessió de Podem és estranya, la de l’independentisme encara ho és més. Fixeu-vos en un detall: PSOE i Podem no tenen prou vots per a investir Sánchez, però en canvi ningú no té cap dubte que si aquests dos partits es posen d’acord, hi haurà govern a Espanya. Per què? Perquè l’independentisme català no compta, és un zero a l’esquerra. La submissió es dóna per segura, més en el cas d’ERC que en el de JxCat, però en qualsevol cas de manera suficient. Fins aquest punt, tan lamentable, hem arribat. Si fa uns mesos, en la votació del pressupost, ERC i JxCat encara van ser capaços de provocar la caiguda del primer govern Sánchez, ara, en canvi, no entra al cap de ningú, a Madrid, que es comporten com ho van fer aleshores. Ni les seues declaracions van en aquesta línia. I la cosa més greu de totes és que al PSOE no li caldrà ni negociar ni parlar ni res de res. Probablement, o això sembla que es dedueix dels comentaris de Gabriel Rufián, els quinze diputats d’ERC s’abstindran i amb això el PSOE ja en tindrà prou. I no s’ha descartat encara que els de JxCat ho facen també. Amb això, la inestabilitat espanyola, una de les principals armes que tenia l’independentisme català, romandrà enterrada gràcies a la nul·litat política de l’independentisme mateix. De l’independentisme polític. Dels partits.

A hores d’ara, l’única explicació possible d’això és, com apuntava ahir Andreu Barnils en un article excepcional, l’esquer de l’indult. De l’indult, que no pas de l’amnistia –que és molt diferent, perquè l’indult implicarà acceptar que el Primer d’Octubre tots nosaltres vam cometre un delicte, cosa que em sembla que acabaran acceptant, tal com va tot plegat.

Sembla evident, per tant, que el xantatge funciona. Perquè l’esperança vaga i inconcreta d’un indult que pose alguns dels presos al carrer és l’única explicació possible de la posició que sembla que adoptaran finalment els diputats independentistes, o alguns d’ells. Ho faran passat el judici i vist que no va servir absolutament per a res, perquè ells mateixos no el van voler convertir mai en un conflicte polític ni es van voler plantar davant les trampes i les arbitrarietats. Ho faran a l’espera d’unes condemnes duríssimes que el mateix Sánchez a qui ara volen fer president no ha fet res per disminuir. I ho faran enmig de la desmobilització creixent d’una població que no entén un borrall què fan els seus representants polítics –una desmobilització, però, incentivada pels presos i pels seus partits, amb ordres i reclams que sempre han anat en la línia de no fer créixer la tensió.

Però arribats on som, ningú no hauria d’oblidar que els ciutadans van donar a l’independentisme la seua victòria més gran en unes eleccions espanyoles precisament com a premi per haver tombat Sánchez en el debat del pressupost espanyol. Els votants no van expressar cap disconformitat amb aquella posició de fermesa, ans al contrari, van acudir en massa, com mai abans, a votar per premiar-la. Si ara alguns volen fer servir aquests vots en una direcció oposada a l’original, potser que comencen a pensar també en les conseqüències del seu gest. Que n’hi haurà.

 

PS. En la versió d’aquest editorial que arriba als subscriptors a les deu de la nit hi havia un recompte detallat de les possibilitats de vot que després vaig veure que era molt confús. He preferit retirar-lo però alguns dels comentaris dels subscriptors que poden llegir ací a sota, a causa que l’editorial el reben directament al seu correu, encara hi fan referència.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb