Stepan Grigoryan: ‘Poden intimidar un petit grup de manifestants, però no pas milers i milers’

  • Entrevista al politòleg armeni que ha analitzat les claus de l'èxit de les protestes de la revolució armènia

VilaWeb
Seda Hakobyan i Alexandre Solano
19.10.2019 - 21:50
Actualització: 19.10.2019 - 22:19

Stepan Grigoryan (Tbilisi, 1953) és el cap del Centre Analític de Globalització i Cooperació Regional i membre del Comitè Karabakh, entitat que va impulsar la independència d’aquest territori. L’any passat va participar activament en la revolució armènia que va fer caure pacíficament el sistema que havia imperat d’ençà de la independència.

Blocatge a les carreteres, aturada a la universitat, conductors que feien vaga… Després d’haver publicat un llibre sobre la qüestió, ens explica per què les protestes han tingut tant d’èxit. La paralització del país durant tres setmanes i la presència en massa de la gent al carrer van obligar el primer ministre a dimitir i fou nomenat Nikol Paixinian, el cap del moviment.

Quins mètodes es van fer servir per assolir els objectius de la protesta?
—La població va fer servir molts mètodes diferents. Els més habituals van ser les manifestacions pacífiques, les marxes i els piquets, però la gran novetat és que van anar més enllà. El país es va aturar. La gent blocava en massa les principals carreteres del país, es van aturar les universitats i les escoles, es van paralitzar les institucions públiques i van tancar petites i grans empreses. Per exemple, es va tallar la carretera que comunica l’aeroport amb Erevan, la capital del país. Això va fer que fins i tot els turistes, un sector clau per a l’economia, haguessin de caminar quilòmetres per agafar el vol. A més, taxistes i conductors de transports públics van deixar de treballar o feien veure, de manera multitudinària, que tenien avaries per paralitzar les carreteres.

En aquest moviment va ser molt important, la resistència pacífica?
—La gent estava d’acord a fer una resistència d’aquesta mena. Va ser un mètode dur, perquè es va blocar el país, amb pèrdues econòmiques i una part de la població en contra, però sobretot va ser pacífic i no va haver-hi ferits. Que les protestes fossin multitudinàries va fer que les autoritats tinguessin por d’atacar o disparar contra la gent pacífica, perquè la reacció hauria pogut ser molt forta contra ells.

La població no tenia por de represàlies?
—La gent tenia por. L’actual primer ministre, Nikol Paixinian, i més dirigents, com jo mateix, vam ser empresonats. També van empresonar activistes, mestres, funcionaris. Potser aquest va ser un dels pocs intents de reacció dels governants, però no van tenir gaires recursos per a fer-nos mal més enllà d’atacar i empresonar-nos. Alhora, finalment hi va haver policies que no van voler agredir ni empresonar la gent i es van unir a les marxes. Tot això va fer que la gent no tingués tanta por.

Per què creieu que aquesta vegada les protestes van ser reeixides i altres vegades no?
—És una bona pregunta. Moltes de les demandes eren compartides en protestes anteriors, i també va sortir molta gent al carrer, però a les protestes del 2008 no hi havia xarxes socials ni emissions en directe com ara. La informació no circulava. A tall d’exemple, el 2008 nombrosos manifestants érem davant l’ambaixada francesa i no sabíem que només a tres-cents metres disparaven contra la població [va haver-hi deu morts]. No circulava la informació. La comunicació ho és tot i aquesta vegada ha estat total, entre els dirigents i la gent. Les noves tecnologies, per tant, han marcat la diferència i han tingut un paper clau en l’èxit del procés.

Protestes del 19 d’abril de 2018 a la plaça de la República d’Erevan. Una de les claus va ser l’ús de les noves tecnologies.

No us va fer poc que la situació desemboqués en violència?
—No, gens, no hi era pas, aquest temor. Hi havia molta gent al carrer i la provocació no servia de res. Pots intimidar un grup petit de manifestants, o provocar-los, però no pas milers i milers. La gent havia sortit amb tota la família, inclosos els fills petits. Era impossible que hi hagués violència.

Quines demandes feia la població?
—Els lemes que van anar sorgint en les manifestacions. El primer va ser ‘Rebutja Serj’, en referència al primer ministre d’aquell moment, Serj Sargsian. La gent no acceptava el sistema creat per ell i l’ex-president Robert Kotxarian, amb què es reprimien manifestacions i mítings i empresonaven els qui denunciaven la situació. El segon era la lluita contra la corrupció, i el tercer, per mi el més important, té a veure amb els canvis constitucionals que el govern havia fet els darrers anys. El 2015 es va modificar la constitució de manera important, però la gent mai no arribar a estar-hi d’acord. Les queixes eren en tots els àmbits, de funcionaris, metges, estudiants, etc. Nikol Paixinian va ser un dirigent capaç d’agafar aquestes queixes, agrupar-les i portar la gent als carrers pacíficament.

Quines lliçons pot donar la revolució armènia al món?
—Crec que moltes i, de fet, ja les ha donades. Concretament a Rússia, s’ha activat la resistència contra el govern corrupte i dictatorial de Putin. De fet, a les manifestacions i als mítings, un dels eslògans és: ‘Volem això que ha passat a Armènia.’ La gent veu que es pot lluitar contra les injustícies de manera pacífica. Aquest darrer any, han crescut les manifestacions a Rússia; indirectament, hem influït en la gent d’una manera positiva. Els governs autocràtics han d’aprendre que, per a ells i per a tothom, val més deixar el poder de manera voluntària i pacífica per començar un sistema democràtic de zero que no pas portar el país a una revolució que no sempre pot acabar bé. Els dirigents i polítics autoritaris han de saber que la gent no és estúpida i si s’enfaden serà la seva fi.

El desenllaç a Armènia era previsible?
—Al començament de les protestes, la revolució no era previsible i la gent no creia que es pogués forçar un canvi de govern ni amb eleccions. Tampoc no creia que la lluita tingués cap resultat, però alguns experts sí que hi crèiem i prevèiem canvis. Aquests darrers vint anys, s’han falsificat els resultats de les eleccions de manera sistemàtica, i any rere any augmentava la corrupció en tots els àmbits de la vida pública i privada, amb els drets humans constantment vulnerats. Aquests darrers temps hi havia hagut més mobilitzacions, com ‘l’Electric Erevan‘ o la crisi dels ostatges de 2016, i totes aquestes raons es van anar acumulant fins a les protestes de l’any passat.

Manifestants de totes les edats tallen carreteres amb bancs públics el 16 d’abril de 2018 a Erevan.

Quin paper hi van tenir les minories del país, com ara els iazidites?
—La cosa més lògica és pensar que hi van participar activament. No van fer cap acte pel seu compte pel fet de ser iazidites i la veritat és que no es diferencien de qualsevol altre ciutadà d’Armènia; per tant, fa de mal dir qui és, o no, d’una minoria en les protestes.

S’hi poden relacionar les protestes que hi ha arreu del món, com ara a Hong Kong?
—Tot i que pot haver-hi algun punt en comú, com és la llibertat, crec que cada país té un context i unes mancances diferents pels quals la gent lluita i protesta. Cada estat té una relació de forces diferent que el fa un cas únic.

Actualment, hi ha diversos processos d’independència com el de Catalunya i Escòcia. La revolució armènia pot ser un mirall per als qui cerquen la independència?
—Els processos són diferents i no pot ser simplement una guia. Més aviat, ho compararia amb el Karabakh. Cal tenir en compte que Armènia ja és un estat independent i la demanda anava vinculada a la voluntat de tenir més democràcia. Amb tot, vull remarcar que cada poble és lliure i té dret d’autodeterminació, el dret de fer un referèndum per saber què vol la gent. Quin en serà el resultat i com es resoldrà ja és una altra qüestió, però és bàsic i essencial que la gent pugui votar. El poble català té dret de lluitar per la seva llibertat. No estic segur que sigui correcte comparar Catalunya amb Karabakh, perquè forma part d’una Espanya en democràcia, mentre que l’Azerbaitjan fa tant com pot per assassinar la població de manera sistemàtica i no pots fer res més sinó defensar-te. Són casos diferents, però els uneix la mateixa lluita, que és la independència.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any