De quan la icona feminista Gloria Steinem es va introduir en un club Playboy

The Washington Post · Monica Hesse

“Noies –deia un anunci publicat pel Club Playboy l’any 1963–, és cert que les conilletes del Club Playboy tenen feines glamuroses, coneixen famosos i guanyen molts diners?”

Qualsevol persona amb dos dits de front us podria dir que la resposta probablement era que no, però que l’objectiu de Playboy era que pensessis que sí. Gloria Steinem, tanmateix, decidí d’esbrinar-ho directament i es presentà al càsting amb un mallot acabat de comprar i una història personal molt elaborada i totalment inventada: que si havia estat cambrera, que si havia estat secretària, que si havia cursat aquests estudis universitaris, que si havia viatjat tant… La rebé una recepcionista cansada, que li demanà que anotés les mides del pit mentre una altra aspirant li demanava si era permès de donar-les sense sostenidor. “Així en tinc més”, digué.

L’assaig, escrit a partir de l’experiència de Steinem al càsting de Playboy, es publicà a la revista Show amb el títol “El conte d’un conillet” (“A Bunny’s Tale”) i el subtítol “una investigació per a gent intel·ligent”. Era el moment de màxima esplendor dels clubs Playboy, els locals nocturns que Hugh Hefner havia muntat per a envoltar clients –bàsicament homes– de noies ben plantades, abillades sempre amb llenceria molt suggeridora, i convèncer-los que se subscriguessin a la seva revista mentre els servien begudes.

La revista va explicar que per a l’encàrrec havia triat “una escriptora que, a més de ser ex-ballarina i participant de concursos de belleses, reuneix les qualitats d’una intel·lectual de primer nivell”, una descripció que copsa a la perfecció la figura de Steinem en el vaivé feminista de la dècada dels seixanta. Una intel·ligència agudíssima amb el do de la bellesa, una combinació letal que no dubtà mai a utilitzar per despullar les vergonyes del sistema.

Steinem, probablement la feminista més famosa del segle XX, morí ahir a noranta-dos anys. Durant la seva carrera féu un miler de coses per les quals és molt més recordada, com ara fundar grups polítics i revistes o bé escriure assaigs cèlebres, i molt mordaços, sobre Bill Clinton, l’apartheid o bé l’avortament. No es casà fins que no tingué seixanta anys, quan s’aparellà amb l’activista ambiental David Bale, també conegut com a pare de l’actor Gareth Bale.

Però per a molta gent de la seva generació –o de les següents–, el primer contacte amb Gloria Steinem fou precisament aquest assaig, que escrigué quan no tenia sinó vint-i-nou anys.

A l’assaig, Steinem explica que, després de passar la prova, Playboy li assignà un vestidet asfixiant –que l’encarregada de vestuari li va explicar que “tampoc no està tan malament”– abans d’embotir-li una bossa de plàstic de tintoreria sencera als pits per a realçar-los tant com fos possible. Més endavant, Steinem s’assabenta que Playboy espera que es presenti a la sessió d’estudi bíblic de les “conilletes”, i que serà examinada físicament i ginecològica a càrrec d’un metge de l’empresa. També s’assabenta que haurà de memoritzar tretze pàgines de begudes, que haurà d’estar “alegre i animada” en tot moment i –alhora– no deixar mai que un client se li llanci a sobre, i que les “conilletes” són esbroncades si duen la cua bruta i esfilagarsada, però que costa de mantenir-la neta perquè els clients del club no paren d’estirar-la.

“Vaig dir a un client que les nostres cues eren d’amiant”, es queixa una “conilleta” a Steinem. “I va provar de cremar-la per veure si era cert.”

A l’assaig, els homes la grapegen, se’n burlen i proven d’impressionar-la, però Steinem no cau mai en la caricaturització. “El conte d’un conillet” no és, en el fons, un text fet amb malícia. És irònic, perspicaç i profundament antropològic: un estudi divertit i lúcid sobre les dinàmiques de poder entre homes i dones d’aquells temps, escrit en una època en què els homes tenien tot el poder institucional i econòmic, i en què les dones havien d’obrir-se camí amb astúcia i subversió.

A la sala de descans del personal, les “conilletes” intercanvien consells sobre com tractar les butllofes dels peus adolorits, o com dir que no als clients de mans llargues sense fer-los enfadar ni perdre’n la propina. A la sala del club, Steinem observa la vergonya de les dones arrossegades al local per marits de mitjana edat. Semblen haver assumit que els marits han vingut a mirar amb lascívia unes pobres cambreres mal pagades, en part perquè ho consideren més patètic que no pas ofensiu.

L’experiència de Steinem al Club Playboy és el teló de fons de la cèlebre cita que sovint se li atribueix: que la por més gran dels homes és que les dones se’n burlin, i la por més gran de les dones és que els homes les matin. Fins en aquell moment, la cobertura periodística dels clubs Playboy –com la majoria de la cobertura periodística d’aquella època– s’escrivia amb una perspectiva masculina: “Que no són fantàstics, els clubs Playboy?” Steinem era allí per a respondre: “Sí, i tant, i els talons obligatoris de vuit centímetres t’adormen les cames.”

Era un assaig sobre Playboy, sí, però també sobre les rebotigues i els salons, la classe social i el control, el gènere i la supervivència, i sobre la vida interior de les persones amb qui ensopegues cada dia, que potser no t’arribaràs a imaginar mai.

Després de tan sols una setmana al club, Steinem ho deixa perquè el seu encàrrec per a la revista Show s’ha acabat, i perquè la feina l’esgota. Ha perdut quatre quilos i mig, li ha augmentat tres talles el peu i va plena de nafres després de dies de dur el vestit de conilleta –que li arriba per sobre els malucs i li deixa el dors al descobert– i el farciment del pit, una barreja de mocadors de paper i mitjons de gimnàs. El seu aspecte físic li obrí les portes del Club Playboy; la seva formació acadèmica li permeté de sortir-ne per a centrar-se en coses més transcendentals.

Per molt que restés enterrat per les seves fites posteriors, “El conte del conillet” sempre m’ha semblat el text més important de Steinem. Transporta el lector a un món al qual no podria accedir de cap altra manera, i indaga sense compassió en una cultura que sembla completament aliena i profundament incriminadora: la nostra.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb