‘Sou una de les palanques més poderoses de la llibertat’, carta de Vicent Partal a Jordi Sànchez

Ja deu fer uns trenta anys que he d’escriure, pel cap baix, un article diari. És la meua feina. Cada dia ho intente fer amb la meticulositat amb què mon pare, quan tancava el bar, es posava encara, tot cansat, a netejar la cafetera durant hores perquè l’endemà el cafè fos bo. Mon pare, ma mare, la meua família, em van ensenyar la dignitat del treball, l’estima per l’ofici que tens i el respecte a la gent per a qui treballes i a qui serveixes.

Durant tots aquests llargs anys de fer de periodista he vist coses que no pensava que fossen possibles i he conegut gent que m’ha ensenyat que per damunt de tot hi ha l’ètica, tant la professional com la cívica, Ramon Barnils el primer. He entès que, a més de fer les coses ben fetes, com les feien els meus pares, tinc l’obligació, per l’ofici que tinc i la responsabilitat social que se’n deriva, de pensar en la societat que servesc, de somniar-la millor i de fer possible que així siga, des del meu modest racó de manobre dels teclats.

L’una cosa i l’altra han fet que m’haja acostumat a explicar què veig, cada dia davant els ulls de centenars de milers de persones. Maldant cada dia per ser honrat, coherent, positiu.

En aquests trenta anys llargs he escrit gairebé de tot i en totes les condicions que sabria i podria imaginar. Ho he fet il·lusionat i decebut, expectant i pessimista, dolgut i feliç, desconcertat i segur. He escrit eufòric tornant de mil manifestacions a Barcelona, espantat des de dins d’una trinxera croata assetjada pels serbs, exultant des del peu mateix d’un mur a Berlín, indignat des del Burjassot de Guillem Agulló, derrotat de saber que havien mort la Politkòvskaia només dies després d’haver sopat amb ella, il·lusionat després de veure els carrers de Palma omplir-se de verd, alleujat de veure caminar Mandela lliure després d’haver-lo intuït a la porta de la seua presó, divertit de veure el cretí de Valls preguntar-se a Perpinyà, en públic, si ell tenia dret de parlar català si representava a França.

I si t’explique tot això només és per dir-te que no recorde cap text per a mi més difícil d’escriure que aquest que escric ara mateix. Que tantes paraules com tinc, es tornen eixutes quan he de dir-vos alguna cosa.

Si ho vols fer bé, quan et poses davant la pantalla, hi ha un exercici fonamental, primer i imprescindible, que és calmar el cos per a deixar que parle el cap. No es pot escriure amb el cos tremolant, no és bo d’escriure amb el cos tremolant. El cap ha de regir el pensament. Però hi ha vegades que això és tan difícil i tan complicat de fer…

La injustícia fa tremolar el cos. El fa tremolar molt i d’una manera molt intensa. I la que pateixes tu i els altres presos i exiliats em fa tremolar el cos com mai. Cada dia. Cada vegada que el vostre nom sona tremole, cada vegada que veig una foto vostra tremole, cada vegada que passe per la carretera de Sants, on un dia em vas calmar quan em semblava que m’havien acorralat definitivament, tremole; quan veig l’avinguda de Maria Cristina, on em vas explicar que guanyaríem i com ho faríem tremole; quan m’ature a la cantonada de Gran Via amb la rambla de Catalunya, allà on miraves de convèncer a la gent amb el megàfon a la mà i a mi també a peu de carrer que aquells guàrdies civils havien d’eixir com més aviat millor i com més tranquil·lament millor, em tremola el cos. Sencer.

Deu ser per això que cada vegada que intente escriure’t em costa tant d’enganxar una lletra al costat d’una altra, articular un text que tinga sentit. La injustícia de què sou objecte m’indigna molt més del que sóc capaç de controlar. M’indigna que mentesquen sobre el que vàreu fer aquella nit, essent com sóc testimoni dels teus esforços. M’indigna que intenten presentar-te com allò que no ets i que aboquen sobre teu i sobre els teus companys tanta misèria moral, tantes mentides. M’indigna que manipulen la gent d’una manera tan descarada i indecent. I m’indigna cada nit pensar-te a tu i el Cuixart en la cel·la de Soto, pensar en tots els altres a les cel·les d’Estremera i Alcalá.

Avui m’havia compromès a escriure’t i per a fer-ho he hagut de passar una bona estona, molta estona, fent això que t’explicava abans: calmar el cos. Ho he fet pensant on som avui i on érem la darrera vegada que ens vàrem veure. He repassat vídeos de la manifestació de les espelmes a la Diagonal, de la del carrer de la Marina, de la del Paral·lel. He tornat a veure les imatges de la concentració que fa cada dia la gent davant l’Ajuntament d’Arenys de Mar, on he anat sempre que he pogut, on he anat avui. He repassat fotos i vídeos de ciutadans d’ací i allà que han plantat cara als ultres del cúter. He tornat a veure les imatges de l’escridassada al Borbó i la seua cara d’amargat dins el Palau de la Música. He repassat amb un somriure les actes dels 21-D. I el discurs de Maragall aquell primer dia al parlament. He tornat a mirar la marxa a Brussel·les. He rememorat una conversa amb el president Puigdemont a Berlín. He remirat l’agenda dels actes que faig cada dia i he recordat que l’endemà de la vostra entrada a la presó feia un acte als Escolapis de Sant Antoni i el vàrem haver d’acabar de fer dins l’església perquè la gent no cabia enlloc. I que des d’aleshores ha estat un moviment incessant, sempre a tot arreu ple de gent, sempre a tot arreu tothom disposat a fer el que siga, sempre a tot arreu enarborant cartells amb les vostres cares i els vostres noms. A Santa Maria d’Oló tothom dempeus en silenci durant llargs minuts, cadascú amb el seu cartell. A la Garriga, que hi havia gent a l’escenari i tot, aplaudint-vos sense aturador mentre alçàvem un d’aquells dibuixos del Calvís. A Girona amb la gent enganxant encara pancartes i llaços a fora quan la sala a dins ja era completa del tot …

El que fas tu de la teua cel·la estant, estimat Jordi, és crear tot això i molt més. T’ho devem, us ho devem. El teu sacrifici personal, el vostre sacrifici personal, el dels presos i els exiliats, el de tots els represaliats per una causa o una altra, és una de les palanques més poderoses que el nostre poble fa servir per alliberar-se. Vosaltres sou una de les palanques més poderoses de la llibertat. Perquè el vostre sacrifici ens obliga. Perquè la vostra dignitat fa que qualsevol esforç ens semble poc. Perquè el vostre compromís ens dóna força dia rere dia.

No saps com m’agradaria tornar a fer un cafè amb tu, però tot això que passat fa que entenga que solament en un país lliure tindrà sentit prendre un cafè com ho vam fer abans tantes vegades, dos ciutadans interessats en la cosa pública, dos amics gaudint d’una conversa amena. Per això ara ja no hi ha marxa enrere, no hi ha pausa on refugiar-se. Només hi ha el sentiment volcànic que cal treballar fins a l’extenuació per vosaltres i per la vostra llibertat, que és literalment com dir treballar per tots.

Una gran abraçada al Cuixart. Dis-li que sempre que llisc Fuster pense en ell…