SOS Català: “Hem de deixar el victimisme enrere i transmetre que parlar català és natural”

Blanca Roca (Barcelona, 2000) i Mireia Morales (Barcelona, 2000) són les dues membres que porten el perfil SOS Català, que ja acumula més de 136.000 seguidors a Instagram i gairebé 16.000 a TikTok. Diuen que volen promoure-hi la llengua i la cultura catalanes, i sembla que la seva veu ha arribat a tenir un cert impacte social, perquè fa poc van ser guardonades a la categoria de llengua i literatura dels premis Crit. Les entrevistem per copsar l’èxit del seu projecte.

—De què us coneixeu i quan sorgeix la idea de crear el compte SOS Català?
—Mireia Morales [M.M.]: Ens coneixem del batxillerat. Som de barris diferents i ens vam conèixer als 17 anys.
—Blanca Roca [B.R.]: Però no va ser fins al cap de cinc o sis anys d’haver acabat l’institut que vam obrir el perfil de SOS Català. Totes dues venim de bombolles catalanoparlants, tant a l’escola com a casa hem parlat sempre català, però hem vist que cada vegada el català es parla menys. Llavors, una amiga que tenim en comú ens va proposar de fer-nos un compte, i vam començar una mica així amb la broma, penjant continguts fets per intel·ligència artificial o pel Canva, amb coses molt anecdòtiques, com ara, les diferents maneres d’anomenar la pastanaga, i a poc a poc vam veure que tenien molt bona rebuda. Quan vaig tornar a Barcelona després de viure fora durant un temps, vam començar a fer reels i d’ençà de llavors hem tingut un creixement exponencial.

—“SOS Català” és un nom alarmista. Volíeu fer reaccionar?
—B.R.: A la Mireia no li agrada gens el nom, a mi m’agrada molt! Ara la gent ja ens coneix així. Altres noms, com “Endavant català” o “Sí, català”, no tindrien tant de ganxo.
—M.M.: En Joel Joan ens va dir que ens poséssim “Endavant català”, però sembla el nom d’un partit polític. Jo sóc partidària de canviar-nos el nom, però hauríem de pensar molt bé què ens posem… Podríem dir-nos “Les guilles”, o alguna cosa així!

—En quin moment diríeu que comenceu a ser conegudes a les xarxes? El vídeo dels comerços en què no us parlaven en català va ser sonat.
—M.M.: No és el vídeo que té més visualitzacions, però és veritat que va sortir a TV3, i potser sí que va agafar molta volada per això i molta gent ens ha conegut arran d’aquell vídeo.
—B.R.: Si ens fixem en les visualitzacions, no és el nostre millor vídeo, però ens va aportar molts comentaris, que van donar pas a moltes entrevistes en altres mitjans. I també moltes crítiques!

—Com gestioneu els comentaris destructors de les xarxes? Imagino que deveu sofrir força catalanofòbia…
—M.M.: És que a mi no m’agrada queixar-me. I menys de la catalanofòbia, perquè penso que hem de tenir un altre discurs, un discurs que tingui més força. Hem de deixar el victimisme enrere, i transmetre que parlar català és natural. Evidentment, tenim crítiques pel fet de fer contingut en llengua catalana i sobre el català, però no ens agrada de centrar-nos-hi, preferim quedar-nos amb la idea que hi ha moltíssima gent que ens dóna suport, i això és el que valorem.

—Gran part del contingut que publiqueu mostra gent del carrer ensenyant les seves professions, maneres de parlar o maneres de viure. Heu après gaires coses del país fent els vídeos i parlant amb tota aquesta gent?
—B.R.: Sí. Defensem que la millor manera de transmetre, per exemple, el dialecte lleidatà, és una persona lleidatana. I la millor manera de transmetre el sector de la pesca, de la ramaderia, o qualsevol altre ram vinculat amb els Països Catalans, és amb una persona que en sigui experta.
—M.M.: Nosaltres tenim una agenda de contactes de gent de tot el país, i anem apuntant les idees de llocs o persones que podem gravar. L’altre dia, per exemple, vaig anar a la Franja a trobar-me amb una noia que s’havia posat en contacte amb nosaltres, i gràcies a això vam poder crear contingut superinteressant!

—Heu estudiat alguna cosa relacionada amb l’àmbit lingüístic?
—B.R.: No som filòlogues, tot i que ens ho pregunten molt! La gent ho dóna per fet… Jo vaig estudiar comunicació audiovisual i vaig començar un màster en llengua catalana a la UB.
—M.M.: Jo vaig estudiar comunicació i indústries culturals i un màster en direcció d’empreses.

—I d’on diríeu que us ve la sensibilitat per tractar temes de la llengua i de la cultura?
—M.M.: La meva família, de fet, és força castellanoparlant. La meva àvia és aragonesa i a casa el meu pare parlava castellà. Ma mare igual. I ells, tot i que es van conèixer parlant en castellà, quan van tenir fills van decidir de canviar de llengua i parlar en català. Va ser una decisió: jo parlo català perquè els meus pares van decidir parlar català.
—B.R.: Es van integrar, com ha de ser!
—M.M.: Bé, ja eren catalans, eh?
—B.R.: En el meu cas, els meus pares són catalans, molt catalans, i sempre m’han transmès molt l’actitud de parlar català, de mantenir-lo… I des de petita he tingut aquesta inèrcia de protegir el català, d’evitar els barbarismes… I mira, una cosa m’ha dut a una altra, a la vida.

—Imagino que l’amiga en comú que us va instar a fer-vos el compte devia veure que teníeu una sensibilitat o preocupació especial pel català…
—M.M.: En el fons, penso que la consciència i la sensibilitat pel català l’hauria de tenir tothom. No puc entendre que hi hagi gent que entri en un bar i parli en castellà de primeres, tot i ser catalanoparlant. No ho puc entendre. Som a Catalunya.
—B.R.: A molta gent li preocupa el tema del català, però no fan res.
—M.M.: Per comoditat… Jo, en canvi, per naturalitat, parlo en català.
—B.R.: Si no t’entenen en català, te n’has d’anar. Per exemple, l’altre dia, vaig anar a un bar i vaig demanar si podíem seure en unes taules. Vaig repetir-ho al cambrer molts i molts cops, però deia que no m’entenia, fins que li vaig dir en castellà i de seguida ens va respondre. Doncs vaig decidir que era millor anar-nos-en. No es pot permetre, això.
—M.M.: Jo tinc molts amics que parlen en castellà i jo amb ells parlo en català, podem mantenir perfectament una conversa en les dues llengües. Jo no canvio la llengua, de fet, moltes vegades són ells qui m’acaben parlant en català. No sé per què sempre hem de ser nosaltres qui canviem de llengua.
—B.R.: Per sort, això comença a canviar, perquè fins ara sempre ens havia fet molta vergonya mantenir el català, com si fos una falta de respecte. Ara comencem a tenir autoestima, a ser conscients que és un dret lingüístic que tenim.

—M’imagino que teniu unes altres feines. Com us distribuïu el temps per arribar a tot?
—B.R.: Ara comencem a poder viure de les xarxes. En el meu cas, sí que he tingut sempre la meva feina, perquè monetitzar amb el català és complicat a Catalunya. L’objectiu és poder viure plenament de SOS Català, però també paral·lelament anar fent altres coses.
—M.M.: Som autònomes totes dues, i jo fa mesos que vaig decidir d’apostar totalment pel projecte i dedicar-hi tots els meus esforços. Estic molt contenta, perquè des del febrer això funciona molt bé, hem fet moltes col·laboracions.
—B.R.: Sí, però alhora és força esporàdic. Un mes vas molt bé i un altre no tant. I ara a l’estiu tot s’atura més…

—Una altra de les tasques que feu és anar a les escoles a fer tallers sobre la presència del català.
—B.R.: Ens adaptem segons cada context. Hi ha classes en què potser només un alumne de trenta és catalanoparlant, i llavors potser hem d’explicar coses tan bàsiques com què és el català o quin és l’himne nacional de Catalunya. Penso que és important parlar amb nens més petits, perquè recordo que quan a l’escola ens venien a fer les típiques xerrades sobre reciclatge, jo tornava a casa i obligava els meus pares a reciclar, perquè m’havien rentat el cervell. Evidentment, no volem fer això, però sí que volem tenir un impacte en aquests infants i fer-los veure que, si defensen la llengua, serà bo per a ells, perquè, per exemple, tindran més oportunitats laborals.
—M.M.: Molts nens tan sols tenen contacte amb el català a les classes i, per tant, ho associen als professors o a l’avorriment, perquè quan surten al pati, automàticament, passen al castellà. Però si nosaltres els expliquem que ens dediquem a això, els ensenyem vídeos de coses divertides que es poden fer en català, demostrem que els influenciadors també parlen en català i que no tan sols existeix l’Ibai… doncs és un camí.

—Veieu amb preocupació que el català sigui una llengua molt poc parlada entre els joves?
—M.M.: Jo, precisament, penso que les xarxes socials són un dels factors més importants, per no dir el que més, que ha fet que el català hagi tingut un retrocés molt gran en aquestes franges d’edat. Jo vaig anar a una escola pública del meu barri on hi havia molta gent que a casa seva parlava uns altres idiomes, però a l’escola tots parlàvem entre nosaltres en català, sempre. I, en canvi, avui tots parlen en castellà. Per això penso que el fet de tenir el Super3, que el vèiem tots a casa nostra, era molt important. Ara els nens no miren la televisió i consumeixen YouTube o les xarxes socials, i la majoria d’aquest contingut, no ens enganyem, és en castellà.
—B.R.: Falten molts creadors de contingut en català. És que quan un nen obre TikTok, troba gent fent contingut en castellà de tot Espanya i Llatinoamèrica… I és clar, és molt difícil de competir-hi.

—Fa poc, vau ser guardonades amb el premi Crit en la categoria de llengua i literatura. Com ho vau viure?
—B.R.: Ens va fer molta il·lusió. Hi estàvem nominades i sentíem que teníem números de poder guanyar, perquè era el segon any i ja havíem crescut molt i érem sempre al peu del canó. No tant de literatura, però sobretot de llengua i més temes, com història, esport… I fa molta il·lusió que et reconeguin.
—M.M.: Jo no hi dono tanta importància, o no m’ha fet tanta il·lusió. Però que tanta gent ens ho hagi dit i se’ns hagi reconegut la feina feta és un punt que m’agrada.

—Al discurs, vau dir: “Hi ha a qui interessa dir que la catalanitat i la nostra cultura s’apaga, som aquí demostrant que aquesta terra, aquesta història i aquest esperit continua movent el país i la gent.” Som massa pessimistes, els catalans?
—M.M.: Sí, un dels punts és aquest. L’altre, que la catalanitat continua essent un motor cultural molt viu a Catalunya, i realment és la nostra força. Volíem fer un missatge per a fer despertar la gent. Ara que fa uns anys que no sabem ben bé cap a on anem, volíem reivindicar la catalanitat, la importància de la nostra llengua, de la nostra cultura, i fer un crit perquè la gent la defensi i la porti amb orgull i amb naturalitat.
—B.R.: Orgull és el que ens falta!

—En un article, Rita Camps diu que el vostre projecte a les xarxes tendeix a la folklorització i el reduccionisme de la catalanitat. Que simplificar massa els discursos acaba reforçant un estereotip concret i delimitant d’allò que és ser català. Què hi respondríeu?
—M.M.: D’entrada, nosaltres no hem dit mai què és català i què no. Crec que no és el paper que venim a fer a les xarxes socials. Amb el tema de la folklorització sí que hauríem de vigilar tots, perquè es pot caure molt fàcilment en això pel fet de ser una cultura i una llengua minoritzades. Però, per exemple, dels 400 vídeos que devem tenir al nostre perfil, en tenim deu parlant amb pagesos. Vull dir, que tampoc és que estiguem tot el dia parlant d’això: intentem que hi hagi varietat i no caure en folkloritzacions.

—Molts dels temes de què parleu sovint tenen un pòsit polític. Teniu por que us encasellin amb unes certes idees polítiques?
—M.M.: En el meu cas, jo sóc catalana i punt. No simpatitzo amb cap partit polític, però sí que tinc les meves pròpies idees. Si algú pot pensar una cosa de mi o a una altra, a mi m’és igual.
—B.R.: Sí que és cert que alguns vídeos es poden polititzar molt, però nosaltres al final defensem una idea en un vídeo, i cadascú que interpreti el que vulgui. Nosaltres no parlem directament de política mai, no és la nostra intenció. Per això ja hi ha els polítics.
—M.M.: Si s’ha de parlar de partits polítics, en el meu cas, és que no me n’agrada cap.
—B.R.: La nostra generació i les de sota estem molt desmotivades, amb tanta corrupció…
—M.M.: Corrupció, per dir una cosa! Hi ha mil motius…
—B.R.: Tant de bo sorgeixin nous partits polítics que defensin la catalanitat com cal, perquè s’ha fet molt poc els últims anys. Hi ha qui ens diu que som molt de dretes: defensem la nostra llengua en el nostre territori, això no és ser ni de dretes ni d’esquerres.

—Ara imagineu que sou conselleres de Política Lingüística. Quines mesures implementaríeu per preservar el català?
—M.M.: Jo crec que no és un tema tant de mesures o de lleis. Hi ha lleis que diuen que estan obligats a atendre’t en català a qualsevol comerç de Barcelona, però el problema rau en la implementació d’aquestes mesures. S’ho passen tot pel forro i no hi ha ningú que regularitzi aquestes situacions. Ja pots fer les mesures que vulguis, que sense les competències ni la determinació de fer-ho…
—B.R.: Caldria fer que les escoles tinguessin una immersió lingüística 100% en català. És un bon exemple el paper que fa la Bressola a Catalunya Nord, seria el camí que hauria de seguir el Principat.
—M.M.: Bé, en teoria totes les escoles d’aquí són en català. Però, és clar, al pati no pots anar perseguint nens i dient-los que parlin en català. És complicat. Cal trobar la manera que el català arribi als nens de manera atractiva. Per exemple, també hi ha el tema del futbol, que quasi tot és en castellà. Però és complicat, perquè hi ha coses que no estan al nostre abast: el tema de drets televisius, que són caríssims, per exemple.

—En un vídeo dèieu: “La millor política lingüística que hi pot haver és l’augment de la natalitat dels catalanoparlants”. No es pot malinterpretar, aquesta idea?
—M.M.: És un tema numèric. Vull dir, sí que hi ha molts factors darrere que s’han de tenir en compte, no podem dir simplement que hem de tenir fills i prou. Però és veritat que una llengua sobreviu pels parlants que té, i com més ampla és una base de parlants, més fàcil és que els nouvinguts s’integrin lingüísticament. Si no hi ha aquesta base, no sé com hem de fer arribar el català a tota la gent que ve.
—B.R.: Amb l’onada migratòria, si la base de catalans és molt petita, el català es dissol i s’assimila a la nova llengua o al castellà. I si els catalans no tenim fills, no hi ha prou base per a mantenir el català.
—M.M.: També és veritat que hem de tenir en compte el paper de la dona en tot això, perquè, al final, nosaltres som les responsables de portar aquestes criatures al món. També hi ha el tema de l’habitatge… Hi ha moltes complicacions. Però a França, per exemple, tenen 1,7 fills per dona; aquí, la xifra és de poc més de l’1.
—B.R.: Estem molt baixos. Més que res, vam fer el vídeo per plantejar el tema i deixar el debat sobre la taula, perquè és bastant tabú dir que els catalans hem de tenir fills. En tenim molt pocs perquè tenim por. Arribem als 35 anys i, com els hem de tenir, si ni tan sols podem pagar-nos unes vacances?