Pablo Iglesias
Pablo Iglesias, en una imatge d'arxiu.

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

La primera sorpresa de l’article d’avui és a la pàgina 133 del segon volum de les memòries del president Carles Puigdemont, La lluita a l’exili (la Campana), escrites pel seu amic, i periodista, Xevi Xirgo. L’entrada és del dijous 22 de novembre del 2018. Aquell dia el president Puigdemont rep a Waterloo una trucada telefònica de Pablo Iglesias. El dirigent de Podemos arriba amb una idea sota el braç, preocupat perquè veu com Pedro Sánchez és a punt de convocar eleccions, si no pot aprovar pressupostos. Iglesias té por que unes noves eleccions li puguin ser perjudicials. Llegim al llibre de Puigdemont transcrit per Xirgo:

“Iglesias vol guanyar temps –m’explicarà després Puigdemont, quan parlem de la conversa que ha mantingut amb el líder de Podemos–. El que em demana Iglesias és que proposem a Pedro Sánchez una taula de diàleg per parlar de la situació política; que amb l’argument que així li aprovarem els pressupostos creem una taula de diàleg.

—No lo aceptarán –li respon el president, molt taxatiu.

—Vosotros, probadlo –li insisteix Iglesias.”

Finalment, els pressupostos no es van aprovar i Pedro Sánchez va convocar les eleccions que tant temia Iglesias. I, curiosament,  aquelles temudes eleccions van portar Iglesias a la vice-presidència del govern. Ell que les temia, i va tenir premi.

La taula de diàleg va ser, doncs, idea de Pablo Iglesias el 2018? És això? Jo és el primer cop que llegeixo aquesta explicació. Perquè, al cap, hi tenia l’acord entre PSOE i ERC de gener del 2020, en què ERC permetia que Sánchez formés govern i, en contrapartida, taula de diàleg. És la taula d’Iglesias, que arriba un any tard, amb dos protagonistes diferents?

La segona sorpresa de l’article d’avui neix d’una trucada per telèfon, aquesta mateixa setmana, a un destacat dirigent de partit independentista. No cal dir noms. El dirigent m’explica que treballen molt a fons els abstencionistes, perquè hi veuen bosses de votants que per primer cop s’inclinen cap a l’independentisme. Concretament, cap al seu partit. He anat a mirar estudis del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) i he anat a parar a un dels habituals articles treballats, i amb dades, que escriu Roger Tugas. I sí, sí, allà ho tens. Segons els darrers CEO, l’independentisme on creix més és… dins l’abstenció. Entre els qui el 2017 van quedar-se a casa, l’independentisme ha passat del 20% al 25%. De fet, són els únics que pugen significativament. Els únics.

Un cop tens els abstencionistes en favor de la independència, el dubte és com fas que vagin a votar CUP, ERC, Junts o PDECAT en unes eleccions tingudes en plena pandèmia. Perquè una cosa és posicionar-se en favor de la independència. I l’altra, anar a votar partits.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.