Oriol Junqueras, declarant davant Marchena (Foto: TS)

Si la intervenció d’Oriol Junqueras de dijous davant el tribunal espanyol va ser molt més potent, valenta, trempadora, esperançadora i política que no s’esperava es diu, s’accepta i llestos. No passa res. Jo, la veritat, no entenc la mania de negar l’evidència, de mantenir prejudicis i de no voler acceptar un dels grans plaers que dóna la vida: sorpreses. Sorpreses dóna la vida. No eren els d’ERC que frenaven? No eren tenallats per la presó? Doncs, mira, Junqueras segur que no. Tros de míting que els va clavar a la cara mateix, en directe i per televisió. As-pac-ta-cu-là. Va fer saltar enlaire tantes teories com hi havia sobre la seva suposada abaixada de pantalons, pactes de sota mà i esperances de l’Íbex-35: aquests d’ERC sí que fan bondat, no pas com Puigdemont. Aquesta ERC sembla moderada, amb gent així, on faci falta, els podria votar i tot.

El fet és que després de setmanes, i dic setmanes, de discursos tous, ploraners i suaus, fets de fora estant, i en llibertat, per uns i altres, va i és justament un presoner, en teoria lligat de peus i mans, ple de càlculs, angoixes i temors, qui ha fet el discurs més valent, potent i esperançador d’aquests darrers mesos, i dic mesos. Si això passa, es diu, s’accepta i llestos. Si la potentíssima intervenció d’Oriol Junqueras trenca esquemes i estimba pel penya-segat la teoria que no podem estar lligats pel discurs dels presoners, que tot ho frenen, es diu, s’accepta i llestos. I no tan sols això, t’aixeques, aplaudeixes i revises la teoria, els prejudicis i les conclusions precipitades. Que aquí tothom és molt llest fins que no arriba la realitat i ens fa tocar de peus a terra. Perquè, si no fas això, et negues una de les grans coses que et dóna la vida: sorpreses. Sorpreses dóna la vida. Vosaltres sabeu per què la manifestació d’ahir també va ser un èxit? Perquè Oriol Junqueras no ens va fer plorar, ens va fer trempar, aixecar de la cadira i aplaudir amb les orelles. Ell tot sol va canviar el to de la manifestació d’ahir. Hem deixat de plorar. I hem passat un altre cop a l’atac.

Si una de les organitzacions més ben implantades d’aquest país ha començat a organitzar tallers i seminaris de desobediència civil entre els seus afiliats després de mesos de desorientació, passivitat i seguiment absurd dels partits polítics (vells i nous), es diu s’accepta i llestos. Moltes gràcies, XXXXX. Si finalment aquesta potentíssima organització ha fet cas de les demandes internes i ha acceptat que la desobediència civil és un pas a fer, i la formació dels militants imprescindible, es diu, s’accepta i llestos. Jo, la veritat, no entenc la mania de negar l’evidència, de mantenir prejudicis i de no voler acceptar un dels grans plaers que dóna la vida: sorpreses. Sorpreses dóna la vida. No eren aquests de XXXX simples tietes processistes? No eren tenallats per la confusió? Doncs, mira, aquests seminaris i tallers de desobediència civil organitzada, segur que no.

És esperançador de veure que la vida dóna sorpreses, sorpreses dóna la vida. Per mi, ara només caldria que la CUP es presentés a les espanyoles. Això sí que seria xocant. I a més d’un li esclataria el cap. Farien com Herri Batasuna i Bildu, tu: presentar-se a les espanyoles. On s’és vist! Això mai de la vida! Com tothom sap, Junqueras plora, XXX són tietes i la CUP no es presenta a Madrid. Aviam si farem riure, al final.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb