Què amagava el somriure críptic d’Illa al debat?

  • El candidat del PSC anhelava situar-se al centre de la picabaralla i la resta va apuntalar-lo

VilaWeb
Odei A.-Etxearte
01.02.2021 - 04:00
Actualització: 01.02.2021 - 07:49

“Tots contra mi!”, va exclamar Salvador Illa. Feia una estona que havia començat el debat electoral a RTVE. Parlaven de la gestió de la pandèmia i, com a ex-ministre de Sanitat espanyol, va esperar que carreguessin contra la seva gestió per a interpel·lar la resta de candidats, un per un. Els va demanar “humilitat” a l’hora de parlar i “unitat” a l’estat espanyol i amb la Unió Europea. Semblava que els renyava, amb una entonació que volia remarcar que ell, a diferència dels qui eren allà, sí que havia tocat el poder i la responsabilitat de veritat per a decidir. Devia ser un poder anàleg al que va assumir RTVE organitzant el primer debat televisiu de la campanya, amb un dels seus periodistes estrella i menystenint la capacitat de grans professionals que treballen a la seu de Sant Cugat del Vallès, amb la justificació del valor afegit de voler-lo emetre a tot l’estat espanyol perquè allò que passa a Catalunya importa. Malgrat tota la polèmica suscitada, només el canal 24h l’emeté realment, bo i doblant al castellà els candidats que es van negar a canviar de llengua: Pere Aragonès, Laura Borràs, Carles Riera, Àngels Chacón i Jéssica Albiach, per bé que la candidata dels comuns va obrir foc amb una primera intervenció en castellà. La 1 va emetre el debat només a Catalunya. I en conseqüència, no calia doblar ningú. Fora del Principat, projectaven una d’aquells films de diumenge al vespre que, només pel títol i sense entrar en el guió, segur que el PSC voldria que fos una premonició del 14-F: First Man (El primer hombre).

Illa anhelava situar-se al centre de la picabaralla. I s’hi va plantar així que va poder. La resta li ho va facilitar, apuntalant-lo pertot arreu. JxCat i ERC van defugir el cos a cos entre ells. Es van disparar alguns dards, però comptats. I en canvi van mirar d’erigir-se, cadascú per la seva banda, en l’alternativa a Illa, que ja ningú qüestiona com el candidat constitucionalista que agafarà el testimoni a Cs al parlament. Al tram final del debat, Aragonès fins i tot li va demanar un cara a cara. Però el candidat del PSC va fugir d’estudi. “No tinc cap problema a debatre amb vostè”, li va respondre. En una de les enganxades amb Illa, Borràs va reivindicar els “no” de JxCat al congrés espanyol a la investidura de Pedro Sánchez, al pressupost, a l’estat d’alarma i a la gestió dels fons europeus. Potser per contraposar-s’hi i restar importància, alhora, a ERC, amb qui manté una frontera oberta d’electorat indecís, Illa va entrar unes quantes vegades en pugna amb Borràs. A ella li va dedicar una de les poques frases que va deixar anar en català, intentant desmuntar la proposta de JxCat de reactivar la declaració d’independència: “No t’ho creus ni tu, que ho faràs.”

Era ben bé la prova que els sondatges tenen el poder de construir realitats aparents quan encara no sabem realment si existeixen. Cs no va ser capaç de mantenir en el debat la posició de què ha gaudit aquests últims tres anys al parlament. En el bloc temàtic sobre les relacions entre Catalunya i Espanya, Carlos Carrizosa va ser el penúltim candidat a intervenir, quan la majoria havia reblat les seves posicions i Illa ja s’havia projectat com el mur electoral contra l’independentisme, situat enmig de dos extrems triats a consciència per a arraconar Cs: JxCat (que identifica com l’independentisme de la DUI) i del PP (l’immobilisme). Carrizosa li va demanar si formaria un tripartit amb persones que volen repetir un “cop d’estat”. Li va contestar Aragonès: “no”.

I això que el candidat del PSC va arribar al debat amb un discurs limitat a un parell d’idees que no va deixar de repetir i que defugien tota complexitat: que la vaccinació i els fons europeus són la solució de la pandèmia i de la situació econòmica i que s’ha de girar full del passat del procés i posar fi a la divisió amb un diàleg dins la llei. Amb prou feines va sortir d’aquí. No es va voler pronunciar sobre la possibilitat dels indults als presoners polítics i va repetir aquests eslògans tantes vegades com va creure necessari. De tant en tant, se li escapava un somriure críptic. La satisfacció de qui se sap centre perquè la resta, d’una manera o d’una altra, s’ho ha cregut.

Tots els candidats van insistir en les seves proclames i van exposar les seves preferències de pactes postelectorals. Aragonès va reiterar que el conflicte polític s’havia de resoldre votant i amb una amnistia. Però Illa encara va brandar el full dels 44 punts de Sánchez per a la taula de diàleg encallada. També Carles Riera, que va participar en el debat en compte de Dolors Sabater, va criticar el PSC i va retreure als comuns que el moviment independentista és el més capaç de tombar el règim. Albiach, per una altra banda, va discutir amb Aragonès sobre la composició del futur executiu. El candidat d’ERC li va prometre que, si guanyava, en el seu govern no hi hauria ningú que sigui xenòfob, en una referència velada al número 3 de Junts, Joan Canadell.

Àngels Chacón va intentar d’exprimir l’altaveu projectant el prototip que lliga el PDECat amb la tradició convergent: per exemple, la defensa de les “classes mitjanes” i petites i mitjanes empreses, l’eliminació de l’impost de successions i la instauració de penes de presó per a tots els qui ocupin un domicili habitual. Per la dreta, la candidata del PDECat també rivalitzava amb el PP i Alejandro Fernández no es va fer esperar, recordant-li que ella havia estat al govern de Quim Torra. Les companyies també defineixen. Chacón va deixar clar que la seva candidatura era la d’Artur Mas i, Borràs va subratllar que la seva era la de Carles Puigdemont. Però, malgrat tot, algú es va confondre i, durant uns instants, a Borràs li van posar el marcador de Chacón. Uns cronòmetres de la Federació Catalana de Bàsquet els seguien segon a segon.

El debat va despullar els perills que implica donar veu a un partit d’ultradreta com Vox, que no té representació parlamentària, en igualtat de condicions amb la resta. El moderador, Xabier Fortes, es va explicar recordant que Vox és un partit “legal” i que la decisió era de la Junta Electoral. Quan Ignacio Garriga va deixar anar una diatriba racista i xenòfoba, Riera va saltar per a confrontar-lo: “Una televisió pública i democràtica no pot autoritzar de cap de les maneres discursos racistes i d’odi com aquest. Europa té una memòria dramàtica de les conseqüències de deixar espai públic a l’extrema dreta.”

La resta va optar per menystenir-lo i, Riera, una vegada dit això, també. Carrizosa s’inquietava cada vegada que parlava Garriga. Cs també té un bon grapat de vots en disputa amb Vox i, més d’una vegada, Carrizosa va prendre la paraula després de Garriga per a exhibir fermesa. A Cs també se li escapen vots cap al PSC. Illa, que ho sap molt bé, va proclamar que ell sí que se sotmetria a un debat d’investidura si guanyava, a diferència d’Inés Arrimadas, que no ho va ni intentar mai. El candidat socialista tampoc no se n’anirà a Madrid, diu, perquè ha tornat. I amb la cançó del retorn, somreia.

El vídeo


Carlos Carrizosa va retreure a Laura Borràs la causa que té oberta al Tribunal Suprem per presumptes irregularitats econòmiques en la concessió de diversos contractes quan dirigia la Institució de les Lletres Catalanes. Borràs no va voler baixar al “fang” en directe. Però després del debat, va anar-hi a parlar.

La fotografia

Treballadors de TVE-Catalunya van manifestar el seu desacord amb l’organització del debat amb aquest text.

La frase

El moderador va insistir que tots els candidats parlessin en castellà perquè allò que passa a Catalunya, va dir, és molt important per a Espanya. “Us demanem de fer el debat en castellà perquè s’entengui aquí però també fora de Catalunya perquè és una demanda, a més, de quasi tots vosaltres, que dieu que fora de Catalunya us entenen poc. Imagineu-vos nou traductors per a nou intervencions. En l’encreuament d’intervencions seria molt complicat. Sigui com sigui, la decisió és vostra. Poden fer servir la llengua que vulgueu.” No se’n va sortir. El canvi de llengua era una línia vermella que alguns candidats no estaven disposats a traspassar.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any