Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Els saharians residents al país viuen amb inquietud i incertesa la represa de la guerra entre la República Sahariana i el Marroc. Els intents de comunicar-se amb els seus familiars no sempre són fàcils i a vegades els costa de destriar, entre totes les notícies que circulen, què és informació veraç i què és propaganda.

Parlem amb quatre joves saharians arrelats per diversos motius al País Valencià i que mantenen íntegra la identificació amb el seu país. Tots tenen la família als camps de refugiats de Tindouf i lamenten els anys i anys d’immobilisme i de patiment. Tant, que viuen el començament dels combats com un alliberament i una esperança de futur.

Mustapha, Jadu, Admed i Laila (fotografies: Prats i Camps).

Tots quatre diuen que l’origen de tot plegat és la deixadesa de funcions de les Nacions Unides, que no fa complir els tractats al Marroc. Però acusen directament el govern espanyol de la situació d’inhumanitat que es viu als campaments d’Algèria. Tenen clar que la inacció practicada pels executius del PSOE i del PP, i ara d’aquest govern de coalició, té l’origen en interessos econòmics, en l’afany de no molestar el Marroc.

Ahmed Mohamed Saleh, graduat en finances i activista en voluntariat

“Fa quaranta-cinc anys que estem oblidats allí sense que ningú ens faça cas. Això és pràcticament ser morts. Per estar esperant, preferim que ens maten abans que ens passen per damunt. Potser és un suïcidi, o potser s’acaba solucionant”. Ahmed Mohamed Saleh. Vint-i-sis anys.

A quatre anys, Ahmed va arribar a Salamanca i a cinc o sis, al País Valencià amb un programa de xiquets saharians malalts. Era tan menut que van permetre que sa mare l’acompanyàs mentre durava el tractament. Son pare i els seus germans es van quedar als campaments. A vuit anys, sa mare se’n tornà i a ell el va acollir una família de la llosa de Ranes, a la Costera. Continua molt lligat a aquesta família. Gràcies a ells ha estudiat un grau de finances i comptabilitat i un màster en política econòmica. Viu a València. Ha fet tot de voluntariats amb ONG, tant ací com a l’Equador. Ha treballat en finances ètiques i economia social i solidària. Ara treballa a la Fundació Amigó, un centre d’acolliment d’immigrants en situació de vulnerabilitat. Tota la seua família continua vivint al Sàhara.

Fa dos anys que hi va anar per última vegada a passar-hi cinc mesos. Ara, diu, tot és molt més complicat. Té dos germans al front i no en sap res. Li preguntem per sa mare. Ens explica que va perdre el primer marit a la guerra i que no veu gens bé que els seus germans vagen al front. Està malament, explica. Ella és qui l’informa de les novetats: “Em conta que estan bé. Estan preocupats per aquests dos que se n’han anat. La situació és per a preocupar-se, però també és el moment d’afrontar l’enemic.” 

Ací la conversa amb Ahmed ja s’ha tornat seriosa. Recorda i gira la vista enrere: “El problema no és d’ara mateix, el problema són els vint-i-nou anys que fa que el conflicte és estancat. Ja estan tips d’esperar. Prefereixen anar-se’n a la guerra encara que els maten, que no quedar-se quaranta-cinc anys en un camp de refugiats. Ningú no volia arribar a aquest punt, però ens hi han obligat.”

Ahmed parla d’impotència i de respecte. A banda els germans, també té amics al front. Al camp de refugiats, diu, pots fer poques coses, i una de les eixides és entrar a l’exèrcit. Aquells que no han fet el servei militar ara els entrenen. Faran maniobres per estar a punt. No en sap res, d’ells, diu.

L’actualitat del seu poble la segueix pels grups de WhatsApp i algunes xarxes socials. Ahmed adverteix que hi ha fonts i mitjans que no són fiables, que intoxiquen. També algunes fonts saharianes que són massa sensacionalistes, pensa. Per això és complicat, en la distància, saber què hi passa exactament. “La nostra generació no havia vist mai això. Són moltes coses noves que encara anem encaixant. Algunes que veiem als mitjans ens semblen mentida, però no en tenim la certesa.”

Tornem a l’origen del conflicte. I Ahmed parla de la impotència que li causa veure el paper de l’estat espanyol, veure el temor generalitzat de demanar al govern del Marroc que respecte els drets humans, i ho atribueix a una qüestió econòmica: “La comunitat internacional té poder per a fer les coses, una altra cosa és que vulga fer-ho o no. La cooperació amb el Marroc és qüestió de diners. Volen continuar explotant el Sàhara i prou.”

Sobre el futur: “Les coses no són estàtiques. Dins el Marroc poden ocórrer uns altres factors. La zona del Rif també vol independitzar-se i hi ha moviments per a derrocar el sistema de govern. Volen liquidar tot l’entramat econòmic que es manté per a espoliar recursos, per a vendre pràcticament els drets laborals de la gent. Les zones franques, el tèxtil amb jornades de seixanta o setanta hores. Parle del Marroc, i això crea molta estabilitat. És un polvorí que pot esclatar.”

Jadu Daf, la infermera, filla d’un metge que va arribar sense papers

“Som un poble oblidat que malviu. A pesar de la por i de les conseqüències que puga tenir, crec que el 98% dels saharians són partidaris d’això, perquè és l’única manera que canvien les coses i ens escolten” Jadu Daf. Trenta anys.

El pare de Jadu Daf era metge. Va arribar a l’estat espanyol l’any 1998. Sense papers. Una família el va ajudar i va poder dur la seua. Primer la dona, i més tard, Jadu i els seus germans. La carrera del pare va dur la família a Alzira i a Albacete. Jadu va estudiar infermeria a Montcada i, com que València li va agradar tant, va fer tant com va poder per quedar-s’hi, malgrat que la resta de la família continuava a Albacete. Treballa d’infermera a l’hospital Doctor Peset de València. Fa poc més d’un any, son pare va faltar i ara tota la família s’ha tornat a reunir a València.

Quasi cada estiu tornen als campaments a passar-hi les vacances. Jadu hi té ties, oncles, cosins i més vincles de família i amics. Fa pocs dies es va morir la seua àvia, que tenia més de noranta anys. Quasi cada dia parlen per WhatsApp, diu. “Ara mateix, als campaments només hi ha dones i xiquets. Els meus cosins són al desert. Esperant per a ser entrenats i per a anar-se’n.”

D’aquells que hi ha al front, com un dels seus oncles, no en saben res. “Tinc cosins de la meua edat, un d’ells és metge, la guerra els va agafar al desert. Quan van saber com estaven les coses van telefonar per anar-se’n. Si no han fet el servei militar, els entrenen unes quantes setmanes i ja se’n podran anar. Tota la família se n’ha anat voluntàriament. Amb molt d’ànim, perquè és gent que fa un munt d’anys que malviu, sense esperança. A part de defensar el seu poble, els seus drets, la seua dignitat, se’n van al front perquè no hi tenen res a perdre. Al desert cada dia és igual que l’anterior.”

Jadu explica que viu aquests dies amb molta tensió i molta incertesa, amb una atenció contínua: “La barbaritat  pot ser molt gran. L’exèrcit marroquí és molt nombrós i té armes més modernes que les nostres. I això és una guerra, i hi haurà morts i ferits. Estem amb tensió, però si jo fóra allà, me n’aniria la primera. No m’ho pensaria. Passen tantes coses, que hi ha vegades que em té igual morir per això, perquè si em muir és per una bona causa, perquè el meu poble tinga una vida millor.”

Sobre la reacció política de la comunitat internacional i del govern de l’estat espanyol en concret, Jadu Daf insisteix en la idea que ningú no fa res. Denuncia l’estat d’abandonament en què es troba la gent als campaments, com ara dones que es moren en el part o persones que es moren per malalties completament banals o perquè no es fan diagnòstics adequats. La seua cosina va morir a trenta-tres anys d’un càncer diagnosticat massa tard, explica. “Potser aquesta guerra salvarà molta gent”, afegeix.

Jadu Daf, que es declara votant d’esquerres, se sent molt decebuda pel govern espanyol i té un missatge per a la ministra d’Afers Estrangers, Arancha González Laya: “En compte de mirar els beneficis o les relacions polítiques, ha de mirar els drets de les persones i la dignitat. Un govern ha de defensar les situacions justes, i la nostra no ho és. Entenc que Espanya té un compromís amb el Marroc, però no ens pot deixar de banda. Ja ho han fet durant quaranta-cinc anys i no ho poden fer durant més temps.” 

El futur: “Tinc el pressentiment que acabarà bé i a favor nostre. Potser és per les circumstàncies i tot això que passa al món, o per la manera com ha sorgit tot, però pense que acabarà a favor nostre.”

Mustapha, el professor universitari criat a la Plana d’Utiel

“Tant de bo jo poguera estar-hi per a ajudar en allò que calguera. Sóc civil, però voldria ajudar. Si el meu poble em necessita, hi he de ser, però passa que la conjuntura a escala global impedeix que puguem circular lliurement. Si es reobrin les fronteres, jo vull estar amb la meua família”. Mustapha Mohamed-Lamin. Trenta-vuit anys

Mustapha va arribar a Requena, a la comarca de la Plana d’Utiel-Requena, a divuit anys, gràcies al programa per a saharians malalts. Es va integrar en una família monoparental que el va ajudar a integrar-se i a estudiar. Va fer filologia hispànica a la Universitat de València, on ara treballa de professor associat. També treballa en projectes d’integració al servei Jesuïta Emigrant de València. Té una filla.

Els seus pares i els seus germans, els oncles, les ties… Tots viuen als campaments d’Algèria. Sol aprofitar les vacances d’agost per anar a visitar-los, però enguany el tancament de les fronteres per la covid li ho ha impedit. Parla quasi cada dia amb ells. No té cap familiar al front, però dos dels seus germans que són militars en actiu estan preparats amb la seua unitat per anar-hi quan els criden.

Li preguntem què li expliquen des d’allí. “Em conten que estan d’acord que ara és el moment de parlar amb el Marroc en l’únic llenguatge que entén, que és el llenguatge de les armes. També ho veuen bé perquè la comunitat internacional s’adone que no tot s’hi val per a oprimir un poble amb la complicitat del seu silenci respecte de les violacions dels tractats de Nacions Unides.”

Del punt de vista personal, Mustapha explica que ho viu amb molta preocupació: “Jo vaig nàixer l’any 1982 i fins el 1991 hi havia guerra. Recorde les pèrdues de gent propera, dels pares dels meus amics, ara no voldria tornar a veure les mateixes llàgrimes vessades per la pèrdua del fill o la mare o l’oncle d’un veí. És molt dolorós, però comprenc la reacció del meu poble i l’entusiasme de molts joves que s’han oferit voluntaris.”

Alguns d’aquests joves s’han posat en contacte amb Zemmur, l’associació de saharians de València, de quina manera poden viatjar al Sàhara per a unir-se a l’exèrcit. La resposta que els donen ara és que no es pot fer. La represa dels combats és el tema únic entre els associats.

Mustapha Mohamed-Lamin és molt dur quan es refereix a la ministra espanyola González Laya. L’acusa d’actuar com la cap de gabinet del ministre d’Afers Estrangers marroquí i de negar la legitimitat a la República Àrab Sahariana. “La nostra primera desgràcia és haver estat colonitzats per Espanya i la segona, ser ocupats pel Marroc i no per Veneçuela. Si ens ocupara Veneçuela hi hauria una protesta enèrgica cada dia. Aquest govern de Pedro Sánchez té ministres que en algun moment han donat suport obertament al poble saharià i ara estan molt calladets.”

La indignació de Mustapha augmenta a mesura que avança la conversa: “Em sent estafat. Vaig votar Unides Podem a les últimes eleccions i vaig demanar el vot per a ells, però ha estat un vot tirat al fem. Aquest govern és com el de Zapatero, que va ser el més hostil, perquè ell i Moratinos liquidaren l’any 2004 l’últim consens que hi havia per a la resolució del conflicte.”

El futur: “La comunitat internacional haurà de reaccionar si no vol que la regió es convertisca en un polvorí, perquè això afectarà la seguretat d’Europa i d’Espanya. Serà un infern.”

Laila Salek, la fornera “molt valenciana”

“La meua mare està molt emocionada. Fa quaranta-cinc anys que espera que arribe aquest moment. Està molt contenta i vol que baixe, que la independència és a tocar. I jo li dic, bé, mare, un moment, que això encara no s’ha acabat.” Laila Salek. Vint-i-vuit anys.

Unes pedres al ronyó originades per l’aigua i l’arena del desert van allargar l’estada de Laila a València l’any 2000, quan vingué amb altres més xiquets dels campaments dins el programa “Vacances en pau”. La mateixa família que la va acollir per a tractar-li el problema de salut va proposar a la família biològica que fera els estudis al País Valencià. La família hi accedí. Va estudiar un grau superior de restauració i és fornera. Va estar un any a l’Espiga d’Or de Vilanova i la Geltrú on es va formar en l’especialitat de pa ecològic amb pasta mare que és el que fa al forn de València on ara treballa.

Laila Salek No ha perdut mai la relació amb la família i diu que té vuit germans saharians i una germana valenciana. En tots dos casos, és la menuda. Diu que té claríssim que no vol perdre de cap manera el vincle amb la família de sang, però que és “molt valenciana”.

La darrera vegada que va estar als campaments va ser al mes de gener passat, poc abans del confinament causat per la pandèmia. Feia quatre anys que no hi anava, perquè, diu, tot és molt complicat.

Aquests dies parla amb la família, encara que coste molt. Té un germà militar i un nebot que també es va formant. L’home de la seua germana major és un coronel del Front Polisario. “Estic molt preocupada. Em fa por que els passe alguna cosa. Ni amb ells ni amb ningú dels qui hi ha al front no puc tenir-hi contacte, només amb els que s’han quedat als campaments.”

Parlem de com veu el conflicte des de la distància i des d’aquesta valencianitat que proclama i que no li impedeix d’involucrar-se en tot allò que passa al seu país: “Sempre he donat suport al Front Polisario. Hem de recuperar la nostra terra. És nostra, no és del Marroc. Ma mare té mal a les cames i als ulls. Viure al desert és molt problemàtic. Els meus germans tenen mala salut de tant dormir a terra, menjar a terra, beure l’aigua del desert que no és potable.”

Per a Laila Salek, a banda la responsabilitat del Marroc, el paper d’Espanya també és censurable. Considera que viu amb els ulls tancats i que no ha volgut mirar mai què passa al Sàhara: “L’única cosa que fa és donar-nos un poquet d’ajuda perquè callem, però ja no podem callar més. És molt injust que un govern faça el que li done la gana sobre un territori per a espoliar-ne les riqueses i que Espanya es tape els ulls.”

El futur: “Crec que els saharians tots sols no podem guanyar aquesta guerra. No tenim armes per a guanyar al Marroc. Si Algèria o Mauritània no ens ajuden, no podrem guanyar.”

Dos quilòmetres de república que han encès la guerra al Sàhara

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.