Som i suarem

Podria ser l’onada de calor del 2003, o la del 2015, o la del 2019, o la del 2023: en un carrer comercial de la Barcelona tropical, molt de turistam regalimant, molta calça curta com sempre, molt de tirant com sempre, i en sec la vista et fa un zoom en un estri estrany que porten unes nanes agafat a la mà, una mena d’aparellet de colors pastel i reminiscències satisfyrianes: és un ventilador personal amb vaporitzador, res a veure amb els ventiladors en miniatura de basar que es delaten a primera vista. Les noies se’l mantenen a un pam de la cara amb les ungles tra-tra i la mateixa naturalitat amb què vapegen o porten el mòbil a l’altra; diuen els assabentats que és perquè la canícula no els desfaci la pestanya, i bé, cadascú per on l’enfila, el cas és que fas un altre zoom i el que veus no són uns auriculars penjats al coll d’una canalla, sinó un altre sistema de ventilació individual, aquest en estèreo i dolby surround, i és que el futur es troba en els detalls.

No ha resultat ben bé com a la ciència-ficció, sinó que el món nou s’introdueix en el vell a la seua manera. Els anuncis del carrer no ens criden pel nom com algú va imaginar en el passat, però rebem publicitat personalitzada directament a la butxaca; els nostres cotxes domèstics encara és hora que hagin de volar, però al cel hi tenim drons que t’executen a la perfecció sigui una coreografia lluminosa sigui una persona malaurada; els robots que ens hauran de fer el llit i plegar els mitjons es fan esperar, però mentrestant ens ha irromput la IA i ja li podem encarregar la cura per al càncer i la quadratura dels comptes de la llar. Podríem dir que el futur s’ha posat al dia, però que amb les nostres previsions visionàries ha fet una mica el que li ha semblat.

Ara bé, hi ha una classe d’esdevenidor que sí que vam saber imaginar amb precisió, tan cert que el podríem haver signat davant de notari. Temps era temps, una colla de científics aixafaguitarres auguraven que si no reduíem dràsticament les emissions d’efecte hivernacle ens esperava la catàstrofe al final del segle que som ara. Tothom tranquil, eren els anys noranta, hi havia temps per a dinar. Dècades més tard, en un de tants acords sobre el clima que han anat quedant en paper mullat, es va fixar com a llindar crític un augment d’1,5 °C sobre els nivells de temperatura pre-industrials. Els rellotges es van tornar a ajustar. S’estimava que, si no hi posàvem remei, aquest llindar es podria assolir cap al 2050, una mica més a propet. I bé, per aquest vici tan humà de no allargar la vista més enllà del que tenim a davant –i, en el cas de la classe política, més enllà de la legislatura que ambicionen de guanyar–, amb prou feines vam ser al 2024 que pam: onze dels dotze mesos van superar aquest llindar.

No han passat dos anys, i més de quatre-centes grans ciutats europees ja han superat els seus rècords absoluts des que tenen registres. Som allà on ens pensàvem que ja s’ho trobarien els terrestres que ja no coneixeríem. Naltros no hem complert la nostra part, però el futur sí. A partir d’aquí, els experts del clima se’ns han quedat sense mapes: som en territori desconegut. Els gràfics, les tendències, els hòmens del temps asseguren amb veu de funeral que ja no tornarem a veure mai més estius com abans, els que barregem amb els nostres records d’infants, els dels Cola-jets, les bicicletes Rabasa i les espatlles mudant la pell.

Així que la catàstrofe era això.

Un cop confirmats els pronòstics pitjors, en els debats de sobretaula es comença a albirar un individualisme resignat, fatigat, impregnat d’una sensació d’estafa. Ara que ja sabem que el clima no el refarem, que empitjorarem, que a la calor no se li veu final, podem descansar, de les ínfules idealistes del passat? Podem parar de patir pel planeta, pels óssos polars, per les centrals nuclears? Al final, de què ha servit, tindre raó, si mentre uns països fan n’hi ha uns altres que desfan, no estàvem condemnats a acabar igualment on som ara? Tant per tant, quin sentit té, continuar separant els residus davant de la canalla, anar amb el tàper de vidre al mercat, resistir a l’equip del ventilador davant del de l’aire condicionat, insistir en una veritat destinada a no tenir efecte mai?

Una paradoxa ens assalta: els principis de l’ecologisme que sempre hem defensat, ara se’ns giren en contra. Els petits canvis han deixat de ser poderosos, el Capità Enciam esdevé l’heroi caigut d’un culte desfasat. En aquest sentit, trobo molt interessant el debat que s’ha desencadenat a l’estat francès, culturalment resistent a l’aire condicionat, que molts ciutadans consideren acomodatici i burgès: i doncs què hem de fer, els pobres, mentre no es construeix el gruix disposat d’habitatges ben aïllats i ventilats, mentre esperem que creixin parcs ufanosos als nostres barris densificats, si és avui i ara, que la calor ens mata? Restaré amatent a les conclusions mentre el cervell se’m desfà com un coulant sota el ventilador.

Tot això em va vindre al cap l’altre dia mentre caminava per l’escena del primer paràgraf, que vaig parar de fixar-me en els ventiladors del 2026 per adonar-me d’un detall del 2020: la gran majoria dels comerços tenien les portes obertes de bat a bat, aboca que abocaràs al carrer tot l’aire que les màquines interiors s’esforçaven a ultracongelar. Era un cercle viciós sense fi, sense sentit, i hauria dit que sense llei si no fos que, del 2022 ençà, existeix un decret que obliga els edificis comercials climatitzats a instal·lar portes automàtiques a l’accés al carrer. Aquell mateix any, vam començar a veure portes de vidre interposades entre la concurrència i el gènere climatitzat: passeu!, estem oberts!, recordo com si fos ara els rètols desesperats. Doncs el quart any, amb el clima donat per perdut i l’administració a la figuera, han tornat al reclam climàtic de les portes obertes i l’aire interior a tot drap. I res, que molta sort a tothom per als estius que vindran.