Solidaritat amb el més fort

*El més fort. Del virus que constreny els indígenes a confinar la pròpia llengua (i amb la màscara ben cenyida) i sortir al carrer només amb l’altra, com en diem? La sociolingüística l’ha anomenat submissió, autoodi, complex d’inferioritat, mentalitat d’esclau, però no hi ha res a fer: l’estat d’alarma lingüística no espanta ningú. I si hi trobéssim una etiqueta que acoquinés més?

Aquests dies el glotovirus es torna a manifestar amb virulència, per dir-ho amb el terme de moda. Crides de metges implorant màscares i respiradors (d’on es pensen que els n’enviaran, de La Linea de la Concepción?), missatges de suport als sanitaris, vídeos d’espontanis donant consells… És la versió en format virtual d’aquell mar de pancartes de les últimes manis feministes: el poble català s’adreça al món en castellà perquè així a) s’assegura que l’entenguin (Wuhan inclosa); b) no se li nota tant la barretina; c) ho ha après de petit: als desconeguts, en la llengua de mudar. El creixement exponencial de la comunicació digital ens juga a la contra: com menys visibles són les fronteres (no sempre és fàcil d’escatir des d’on parla l’interlocutor), més pes adquireix el valor segur que representen les llengües globals. Ni conflictes ni complexos. Escrivint en anglès o en castellà no et renyarà mai ningú; de fet, ni tan sols t’arrisques que algú et digui que no t’entén, perquè qui és el valent que gosa pronunciar avui dia un sacrilegi com aquest? El local és un pària, l’ésser del futur és universal (bé, abans de l’epidèmia, és clar. Ara vés a saber).

Cada dia que passa sembla trobar més consens la idea que d’aquesta passa planetària en sortirem canviats. Per millorar, se suposa, si és que encara hi ha una idea compartida de què significa millorar. El meu natural escèptic em fa desconfiar-ne, però d’acord, posem que potser sí, que podria passar. Ara, si en alguna cosa estic segur que de millor no hi anirem pas gota és en diversitat lingüística. Si l’extinció de llengües ja era un procés accelerat l’any 2020 aC (abans del coronavirus), a partir del dC serà vertiginós.

*El més cridaner. Sobre el penós assumpte dels policies de balcó, Arturo Puente n’ha fet una de les poques reflexions valentes que he sabut trobar al respecte. A mi, que sempre em fixo en el que no toca, allò que m’ha cridat l’atenció és aquesta facilitat que tenen certs veïns per a l’insult. Un sanitari explicava que, tornant de l’hospital, s’havia hagut de sentir dir ‘¡Pasa pa tu puta casa, payaso!’, amb el desconcertant ús pejoratiu d’aquest ofici. M’ha recordat quan, de nano, jugant a futbol, sentia jugadors rivals llançant-lo amb aquell posat fatxenda, articulat al voltant d’una oclusiva poderosa (la P) però sobretot aquesta Y pronunciada amb una força per a mi inabastable. Cada vegada em sobtava que triessin un terme semànticament tan connotat: se suposa que aquesta llufa serveix per recriminar qui fa o diu ximpleries o accions impròpies. Però, com a provocació sense més ni més, no té solta; si el que vols és acoquinar algú d’entrada, per marcar paquet (qui sap quants d’aquells fills de llar sense llibres avui no piolinegen…), el que és lògic és fer un servir un terme genèric: imbècil, carallot, desgraciat, tarat… N’hi ha mil de més adequats.

Em va costar anys treure l’aigua clara d’aquest deler insultívol. Ho vaig explicar arran de la descoberta de l’elegant locució el ojo del coño. I ara la hipòtesi es veu reforçada per un altre fenomen lingüístic recent, també present a la floreta esmentada. Em refereixo a la proliferació i evolució de l’adjectiu puto, esdevingut adverbi en funció de reforç emfàtic: ‘estàs puto sonat, tio’, ‘m’ha puto encantat’. Sense moure’ns de la funció primigènia, la d’adjectiu, convindreu amb mi que oracions com la del citat bramul, o ‘Métete en el puto coche ya!’ (també proferida aquests dies contra un vianant) o ‘Mecagüen mi puta vida’ (un clàssic contemporani), van en augment. De fet, puto/a anteposat a qualsevol substantiu sí que s’ha convertit en una pandèmia. Una crossa de tot portar, per a tots els membres de la família, molt més enllà del reducte de l’argot o la transgressió. Però no ens erréssim en l’anàlisi. Lluny de voler ofendre la persona o entitat a qui s’adreça, l’ús d’aquest vocable en tan barroera formulació (i dels insults en general quan no vénen a tomb) simplement expressa un estat d’ànim. Allò que volia dir el bípede balconer amb la seva frase era una cosa com ara: ‘Em molesta d’allò més no tenir manera d’oposar-me a les mesures de reclusió que ha dictat un poder superior a mi [el govern espanyol] i no sé què fer de la ràbia amb què tal impotència entela encara més una existència ja prou penosa.’ Massa llarg, ja es veu, per vociferar-ho del balcó estant.

Cada cultura, ja ens ho va explicar Lévi-Strauss, desenvolupa les seves formes d’expressió en funció de les vicissituds històriques. Hi ha qui t’humilia amb una rèplica irònica, qui amb l’amenaça de tallar-te el coll i qui escopint-te el nom del porc. Com tota vicissitud històrica, la convivència i la promiscuïtat tenen conseqüències, i sens dubte l’assimilació d’aquest vulgarisme al repertori lèxic del català és una de les més nocives que ens ha tocat patir. Un autèntic putovirus. Per evitar infecció es recomana distància de seguretat.