Sóc violent perquè el futbol m’ha fet així

Potser perquè ‘masclista’ ve de mascle, o jo què sé, quan parlem del masclisme violent, posa-hi pallisses, violacions, assassinats, escanyaments, sempre surten senyors amb la necessitat de recalcar que no tots els hòmens estomaquen, violen, maten, escanyen, com esperant una medalla. Aquesta dèria per distreure una evidència amb una altra evidència, que no-tots-els-hòmens són violadors, assassins, etcètera, va fer néixer a les xarxes una etiqueta irònica i fatigada: #NoTotsElsHomes, de l’anglès #NotAllMen, i encara una altra afinada per l’estadística i la gràcia sintètica de l’idioma original: #NotAllMenButAlwaysMen, que ve a voler dir que si bé no tots els hòmens exerceixen la violència masclista, qui l’exerceix sempre acaba resultant ser un home.

I bé, ja han passat els dies preceptius per a confirmar l’estadística: després del Mundial futbolístic masculí, la violència contra les dones va fer el pic habitual en aquesta mena de celebracions de mascles, vull dir de masses. Al regne d’Espanya, la matinada de la seua victòria, els serveis d’atenció a les víctimes van rebre un 120% més de trucades respecte de la setmana anterior, un 1.000% més de consultes per correu electrònic i un 60% més per xat. No tinc les dades del conjunt dels Països Catalans, però al Principat, el mateix diumenge dels fets, ja fos perquè els senyors que anaven amb Espanya tenien el cap al partit, ja fos perquè les seues senyores els tenien massa a prop, el mateix servei telefònic va registrar un 34% menys de trucades, mentre que l’endemà va pujar d’un 20%. I tornem-hi: no tots els hòmens viuen el futbol d’aquesta manera, però els qui el viuen d’aquesta manera sempre són hòmens.

Tenim un problema amb les emocions dels mascles. No de tots, ja no ho repetirem més, però el problema és prou sistèmic perquè el món doni per descomptada una resposta violenta si un seu equip perd, guanya o puja a la muntanya. L’esperen els governs, els ajuntaments, els cossos de seguretat, els bombers, els hospitals, els bars: hi ha una data marcada que els prepara per a l’inevitable. Si l’equip d’uns senyorets no fa entrar la piloteta, els senyorets no responen de si mateixos. I si la piloteta entra, tampoc. És digne d’estudi i s’ha estudiat: a Anglaterra, durant els Mundials de 2002, 2006 i 2010, quan l’equip nacional guanyava o empatava, les denúncies per violència masclista pujaven d’un 26% per sobre de la mitjana; quan perdia, d’un 38%, i tant si plovia com si feia sol, l’endemà de qualsevol partit creixien d’un 11%, amb independència del resultat.

Les xifres s’han repetit si fa no fa a l’Eurocopa, però en aquest punt ja hi deu haver qui espera que diguem que el futbol només és el pretext de torn per a assolir les condicions que predisposen a la violència, això és: engatar-se i poder dir que va ser el mam, senyoria. A l’estat espanyol, hi ha entesos que encara hi afegeixen el factor calor, i tampoc no és cap ximpleria: alguns observatoris del comportament que ens ocupa han comprovat que a partir dels 34 °C els hòmens maten més dones, a raó d’un 4,7% més de feminicidis per cada grau addicional. I encara més, n’hi ha que concreten que l’excés de temperatura és més determinant en l’increment de la violència contra elles que no pas en altres tipus de maldats. O sia: que hi ha marge si volem apel·lar als valors de l’esport, que encara podem donar la culpa a l’alcohol, “al caloret” faller o al txa-txa-txa.

D’aquests estudis, em sorprèn i no em sorprèn la molèstia d’indagar en l’especificitat. Trobo que acabaríem més aviat si anéssim al germen del problema, a aquesta masculinitat tronada que no sap perdre, ni sap guanyar, ni sap plorar si no és per una piloteta que entra o no entra; que no sap controlar la mà, el pardal, el ganivet, el temperament. Exaltats per separat, els aficionats modelats per aquest mandat mantenen les xifres de violència banal durant tot l’any, i exaltats en massa, eleven el percentatge per la circumstància: l’adrenalina de la competició, la frustració si és el cas, el beure que estova el coret del guerrer, i pujant al rànquing, la derivada de les apostes, que provoca una segona capa d’esbravament. La repressió patriarcal els ha convertit en una olla de pressió amb potes, i el patró es repeteix en qualsevol ocasió que hi pugui obrir forat.

És clar que la febre pel futbol és particular, en termes d’abast mediàtic i global. Quan van començar a fer pagar per veure’l televisat, per un moment va fer l’efecte que minvarien les noves aficions, atès que els xiquets, per motius obvis, ja no formarien part d’una comunió futbolera de bar i el que sorgís després. Però ai, més aviat que tard van arribar els youtubers i els streamers dedicats i, si ara tiréssim per aquí, podríem afegir que aquesta és una de les principals portes d’entrada de la propaganda feixista i de la masculinitat misògina en particular: per més innocent que sigui la cerca del teu xiquet, l’algorisme li subministrarà la doctrina patriarcal en menys clics que no t’imagines. Però bé, abans d’internet tampoc calia cap algorisme per a exacerbar el hooliganisme i embrancar les animacions enemigues en selvàtiques caceres.

Lligat amb això, durant el Mundial vaig sentir comentaristes filosofant cofois que l’onze contra onze tenia la virtut de fer de substitutiu modern de les guerres. Segurament tenien present aquella frase d’Orwell que l’esport seriós, per voler dir el futbol, “és la guerra sense trets”, i que precisament no pretenia ser-ne una defensa optimista. De fet, ja fa temps que la psicologia ha demostrat que esbravar-se no purga l’agressivitat, ans al contrari: que l’exercita i la reforça. Aplicat a la futboleria, aquesta violència reforçada es redirigeix cap a altres destinataris, com la senyora que té més a mà, l’aficionat de l’equip contrari o algun element desgraciat del mobiliari urbà.

També és curiós: de tot l’espectre de l’esport extraescolar, és en el futbol de petits mascles que aflora més l’agressivitat de graderia: una violència en miniatura que no veiem en l’afició de les xiquetes futbolistes, i que tampoc sembla excitar els pares de la canalla que ha tirat pel bàsquet, el vòlei o l’handbol. No sé si deu ser un reflex del que passa en les categories d’adults, i encara hi ha una cosa que sé menys: en el cas que aquests esports arribessin a moure tantes masses com el futbol masculí, si també tindrien la pròpia estadística de trucades a emergències. O potser és més senzill que això: tot el que envolta avui el negoci del futbol d’elit dels hòmens, l’èpica de l’heroi, el llenguatge bèl·lic i esgargamellat dels narradors, l’obscenitat salarial dels xavals, el blanqueig de règims criminals, el fa més propens a atraure energúmens que els altres esports.