Per als decebuts. Per als equilibristes. Per als qui viuen a Twitter. Per als de la confiança cega. Per als impacients. Per als del coitus interruptus. Per als qui també mireu la Sexta (i fins i tot TVE). Per als incansables pescadors d’optimisme. Per als de l’exili interior. Per a tots els qui vam votar. Per als qui encara són a l’hospital. I per als qui esperen que vinguin a enamorar-nos, a buscar-nos i a robar-nos l’aire. Em fa l’efecte que, poc o molt, tots estem igual. Ai al cor cada matí, canvis d’humor i, malgrat tot, caminant endavant i al metro, també cada matí. De fet, si hi ha ningú que sàpiga la infusió, el whisky o l’acupuntor que ajudi a viure aquests dies amb més vaselina i amb la nostra famosa serenor, que ho digui.

Perquè de tan fascinant i trepidant, de tant a ritme de «The Trooper», els dies passen, cosim i descosim, revolució dels somriures, sí, tant, que a voltes ja no sabem si és estiu o hivern, matinada o migdia, si ens sentim eufòrics, tristos o, senzillament, col·locats i perplexos. Cert, sort en tenim de les Arrimadas, Sorayas, Sánchez, Casados, Rajoys i quatre ultres vinguts d’uns altres llocs i èpoques. Aquests no fallen mai i s’ha de reconèixer que són el bàlsam oportú que ens recorda que no anem pas gens desencaminats i que ens explica de manera nítida allò que no volem ser. Ara, la campanya electoral de The Killing a Seattle és una broma al costat d’aquesta última temporada del procés. Guionistes del procés, coratge, però no en fem un gra massa.

Sí, hem demostrat que som enginyosos i ràpids a l’hora de fer filigranes, els millors. Però, i si resulta que tanta èpica ens fa ser massa lents, ni que sigui només pel bé de la nostra salut? N’hi ha que diuen que tot plegat té sentit i que per a ser gent normal en un país normal cal tenir paciència, perseverança, intel·ligència, perquè la lluita contra l’anormalitat mai no ha estat ni serà ràpida. N’hi ha també que diuen sort de la santa CUP, que si no encara seríem al lloc de sempre, tot esperant que algú de l’altra banda es disposés a parlar. El cas és que tota anàlisi feta al matí muda a la tarda i, cops de porra i hòsties a banda, poca cosa té prou temps per a sedimentar. Precisament per això dosis de rapidesa i fermesa potser farien més falta que mai.

Per tant, amics constitucionalistes demòcrates i gent de #parlem: parlem, sí, oi tant, de vida i de tot, però per parlar s’ha de ser dos, se’ns acaba el temps i ja fa una estona llarga que alguns ho demanen. No us equivoqueu d’enemic i, si més no, no deixeu de fer zàping i no tolereu que ens (i us) menteixin més.

Amics de lluny i de més enllà, que no ho veieu? Som gent normal que vol dormir amb gent normal com vosaltres. I merci, però no n’hi ha prou amb una versió collonuda i èpica (aquí sense pal·liatius) de ‘Els segadors’. Afanyeu-vos, please.

Mentrestant, continuarem enganxats a Twitter, vivint en mons paral·lels, fent veure que passa de tot i que no passa res, experimentant beuratges i fàrmacs tranquil·litzadors, fumant-nos les pestanyes, veient com ciutadans que agafen micròfons i mossos que malden per evitar aldarulls declaren a l’Audiència espanyola amb l’amenaça d’anys de presó, imaginant guionistes encigalats amb cendrers plens davant l’ordinador en una cambra fosca i sense ventilació… tot esperant que algun superheroi baixi i ens alliberi.

I també mentrestant, per cert, ja és confirmat: el 2 de desembre, a Terrassa, els autors de ‘Els segadors’ més metàl·lics i brutals, els nord-americans A Sound Of Thunder, tocaran en directe per primera vegada a Catalunya i a Europa. Això sí que ho hem gestionat ben de pressa.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]