De les diferents plagues egípcies que havíem de patir els catalans per haver tirat endavant això del procés, l’única que ha sobreviscut amb una mica de dignitat és aquesta de la fractura social. La resta era de pa sucat amb oli i les plagues ni arribaven a deu ni venien de Déu, sinó més aviat d’algun funcionari amb més triennis que poders reals. Serem expulsats de la Unió Europea? No podrem fer servir l’euro? El Barça haurà de jugar amb el Cambrils i el Manresa? Va, passa, passa, que poques llagostes has vist tu a la vida.

En canvi, això de la divisió de la societat, o la fractura si ho volem fer sonar més dramàtic, doncs mira, sí. Funciona, té la seva èpica, la gent visualitza el dinar de Nadal amb tothom tirant-se les neules pel cap i els corresponsals et demanen si els pots passar el contacte d’una d’aquestes famílies. Però ve de lluny això, eh? A mi el tema de les divisions socials sempre m’ha fascinat, des de l’època en què era un ganàpia i anava a manifestacions independentistes en què ens coneixíem tots i acabàvem cantant ‘Els segadors’ i ‘La internacional’ i després venia Jordi Moners, que es va morir la setmana passada, amb un grapat d’exemplars de la revista Lluita sota es braç. Allà tots estàvem convençuts que la societat estava dividida entre rics i pobres, entre explotadors i explotats, que també és una divisió important.

Poc després, quan vaig marxar de casa, una altra divisió que em va impactar –relacionada amb l’anterior, és clar– és la que parteix la societat entre els qui tenen pisos de propietat, o pares amb pisos de propietat, i els qui no. És una divisió que et marca tota la vida: de no haver-te de preocupar excessivament per la subsistència a entrar en la roda de compartir pisos i mirar els quatre anuncis de lloguer que ofereixen les immobiliàries, per acabar omplint cada mes les butxaques dels qui han nascut amb la sort de tenir pisos de propietat i que així en puguin continuar comprant i acumulant.

Un cop assumida aquesta divisió, que afecta tothom i pot arribar a provocar tants o més maldecaps i friccions com el procés sobiranista, en ve una altra que Déu n’hi do, també. No heu pensat mai que el món es divideix entre els qui tenen fills i els qui no en tenen? Tant si la decisió és llargament premeditada com acceptada a partir de fets consumats, valgui la redundància, les conseqüències són clarament divisòries: uns canviaran bolquers, aniran a festes infantils i matinaran els caps de setmana per acompanyar els menuts a bàsquet i futbol, i els altres no. Uns tindran vida i relacions socials ‘normals’ i els altres aniran al parc i quedaran amb els pares de la classe. Uns es preocuparan de les reserves de whisky i els altres de les de Dalsy.

I n’hi ha moltes més, de fractures socials possibles: entre els qui creuen en la sanitat i l’educació públiques i els qui no; entre els qui reciclen i els qui no ho fan; entre els qui són de mar i els qui són de muntanya; entre els del Barça i els de l’Espanyol; entre els qui confien en un Déu i els qui no; entre els qui miren el mòbil al transport públic i els quatre resistents del llibre o els dos del diari; entre els qui travessem els passos de vianants en vermell i els qui s’esperen dòcilment que el semàfor es posi verd; entre els qui posen pinya a la pizza i els qui no; els qui planxen roba i els qui van arrugats; els qui miren les pel·lícules en versió original i els de la versió doblada; dièsel i benzina; camisa i samarreta; tampó i copa menstrual; apocalíptics i integrats.

Totes aquestes divisions i fractures hi són, a la societat, des de fa anys i perduraran. Unes més visibles i unes altres menys. Conviure amb la diferència, acceptar la dissidència i tenir clar el rol de les majories en la societat forma part dels principis bàsics que tots hauríem de ser capaços d’assumir. A mi, la divisió que em preocupa, l’única fractura real en termes de democràcia, no és la que hi ha entre partidaris i contraris de la independència de Catalunya, sinó entre els qui estan disposats a escoltar i respectar la voluntat de la majoria i els qui s’hi oposen. A Espanya, la fractura és ben real: segons el CEO, només el 48% de la població acceptaria el resultat d’un referèndum, encara que fos acordat, i el 44% no ho faria. A Catalunya, en canvi, la fractura és fictícia: els qui acceptarien el resultat d’un vot d’aquestes característiques s’enfilen fins al 81% i només el 15% s’hi oposaria.

Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.