Reflex d'un slackliner. Font imatge capçalera → Philip Bitnar, 04/2014. Baix Llicencia Creative Commons (CC BY 2.0). Només ha sigut modificada la proporció de la imatge.

Una corda de nylon, dos arbres dels que penjar-se i equilibri, molt equilibri. Això és tot el necessari per a ser un slackliner. També coratge, molt coratge, ja que algunes situacions el requereixen.

El matí del 7 d’Agost de 1974, una gentada es va congregar als peus del World Trade Center de Nova York. Ningú podia creure’s el que estava veient. Un home estava suspès en l’aire damunt d’ells, caminant per una corda que connectava els edificis a 400 metres d’altura. Al llarg de 45 minuts, aquell home va creuar 8 vegades amb èxit. S’anomenava Phillipe Petit, i en veure les torres va pensar, “si veig tres taronges he d’esprémer-les. I si veig dos torres, he de caminar”, com va declarar al New York Times.

44 anys després, Matteo Pancaldi no va tindre la mateixa sort. Des d’una corda situada a més de 200 metres d’altura es va precipitar al buit, en la regió transalpina de Lessinia (Itàlia). Tenia 30 anys i també practicava slackline, esport al que destacava i que va aprendre en la seva estada a Barcelona com a estudiant Erasmus.

A mesura que passen els anys i el slackline guanya reconeixement, les opinions i conclusions al voltant d’aquesta pràctica continuen polaritzades. La ciutat condal és el lloc on més impàvids se suspenen en l’aire, pero no sempre entre dos gratacels o sobre alçades abominables. Tan sols cal passejar pels parcs i les platges de Barcelona per descobrir grups d’aficionats al slackline penjant les seves cordes. Però, ¿en què consisteix realment el slackline? ¿Fins on poden arribar els seus practicants? ¿Quins són els seus beneficis i perills?

El slackline es resumeix en romandre damunt una corda tensa de material plàstic —generalment nylon o polièster— que siga elàstic a la vegada que resistent, que se situa a diferents altures del terra i que està subjecta entre dos punts, sigui un arbre en un parc, dos pilars en la platja o connectant dues parts de terra en un barranc. En paraules d’Alvaro Huerta Ojeda, Doctor en Activitat Física i Salut per la Universitat de Granada (UGR), aquesta “activitat física emergent” és una forma exigent de treballar tot el cos, ja que “demana, des d’una perspectiva motriu, tant l’equilibri dinàmic com l’estàtic”.

Com expliquen els seus practicants, cada tipus de corda té unes característiques distintes i permet fer jugades diferents. Així, la corda ampla, flexible, elàstica i plana que s’utilitza en el trickline —la modalitat més versàtil on es fan tots els trucs damunt una corda situada a pocs metres del terra— no serà la mateixa que la del highline —modalitat que consisteix en penjar la corda a la màxima alçada del terra possible, i que es realitza en espais a l’aire lliure—, que és una corda considerablement més fina i que sempre està rígida, per permetre al slackliner estar segur sobre el buit.

La vessant mèdica del slackline

En els últims anys, acadèmics europeus especialitzats en esport han realitzat estudis que teoritzen sobre els beneficis físics del slackline. Entre ells, destaca el treball que van realitzar els experts del Departament de Ciències de l’Esport i Kinesiología de la Universitat de Salzburgo (Austria), en col·laboració amb el Laboratori de Christian Doppler, també situat en Salzburgo. El projecte, anomenat “Efectes de 4 setmanes d’entrenament slackline sobre la mobilitat de les extremitats inferiors i en l’activitat muscular”, va concloure que quatre setmanes de slackline controlat augmentava la preparació muscular del fèmur, produint una reducció en l’articulació del genoll i un augment en l’equilibri immediatament després d’exercitar la zona.

El Dr. Sergi Barrera Ochoa, membre de ICATME (Institut Català de Traumatologia i Medicina de l’Esport) i especialista tant en patologia de la mà com en slackline, confirma aquests beneficis des de la seva experiència amb pacients practicants. “El slackline millora bàsicament la propiocepció i l’equilibri”, comenta el doctor. I no es tracta només d’una millora física sinó també mental. “El slackline exigeix una concentració del 100%. En no pensar en altres coses, els seus practicants s’esvaeixen dels seus problemes habituals i d’aquesta forma alliberen estrès”.

Font de l’imatge → ARASAAC (Portal Aragonés de la Comunicació Augmentativa y Alternativa). Imatge creada per Sergio Palao baix Llicència Creative Commons (BY-NC-SA).

Una altra iniciativa mèdica ha pres rumb a Lleida. La Conselleria de Salut de la Generalitat, l’Institut d’Investigació Biomèdica de Lleida (conegut per el nom IRBLleida) i l’empresa pública Gestió de Serveis Sanitaris (GSS) van inaugurar a l’abril un projecte que utilitzarà el slackline i altres modalitats de l’escalada i del senderisme per a tractar el trastorn límit de la personalitat (TLP).

Mateix diagnòstic comparteixen els practicants, quins veuen en el slackline un mètode pioner per exercitar tot el cos. En Barcelona, els slackliners es reuneixen principalment en dos llocs estratègics: Can Batlló per al mal temps i el Parc de la Ciutadella per al bo, encara que en aquest últim han tingut alguns problemes. Preguntat per la situació del seu esport en la ciutat, Ezequiel Troncoso, president de l’Associació Catalana de Slackline i slackliner fa més de 12 anys, afirma que la cosa está complicada. Aquest estiu, declara, “no hi havia forma de trepitjar el terra: montàvem les cordes i abans de començar la Policía ja ens estava fent fora”.

En ser el slackline un esport “jove i obert”, explica Ezequiel, aquesta actitud rebuda per part de la policia és el normal. Malgrat el pas dels anys, el slackline segueix sent una novetat, i això suposa tant una oportunitat com un problema. Com encara estan començant, tenen molta llibertat d’actuació. Però el fet de no comptar amb una infraestructura ni una organització definida, la pràctica no està legalment reconeguda. La solució a ser tractats millor, comenta Ezequiel, és formalitzar el slackline com un esport perquè es reconegui la seva activitat, puguin tindre millors drets i l’Ajuntament els concedeixi un espai propi, a l’estil del Slackpark de Santa Mònica en California (EE.UU), una ciutat pionera en reconèixer altres esports alternatius com el skate.

Per altra banda, a Espanya s’han dut a terme altres intents d’integració per part dels slackliners. Assentats en Granada, l’Associació Slackline Granada es va reunir amb l’Ajuntament de la ciutat a finals de l’any passat per a demanar, entre altres coses, la mateixa protecció legal que el col·lectiu barceloní sense tindre èxit.

Mentre busquen aquest reconeixement, la solució provisional en Barcelona es Can Batlló, l’antiga Fàbrica de Joan Batlló convertida en centre social autogestionat (CSA). Situat en el barri de La Bordeta, Can Batlló és un centre d’activitats i gimnàs compartit amb els grups de Circ i Malabars. Al mateix temps, funciona com el centre neuràlgic de Slackline Barcelona, la principal agrupació de practicants de Barcelona i la més important de Catalunya, segons l’International Slackline Association (ISA).

Font del mapa → Wikipedia Commons

Com mostra la gràfica, no tots els països van al mateix ritme. En l’àmbit internacional, els principals focus d’activitat són els Estats Units, Brasil i Europa. A Europa, Alemanya i França concentren el moviment juntament amb Suïssa, on es troba la seu de la ISA. Tanmateix, hi ha un problema internacional. Sembla que no existeix un acord entre organitzacions i cadascuna té un sistema de classificació de trucs diferent. La varietat de sistemes suposa una distinta valoració, i açò provoca fractures que dificulten l’estableixement d’un discurs compartit.

Perquè el slackline aconsegueixi uns drets com va succeir amb el skate, és necessari que adquireixi major presència social en el carrer, raó per la qual és vital que el nombre de practicants continuï augmentant. Més slackliners actius generaran un moviment i aquest, una cultura. Tindre una cultura li atorgarà uns valors propis i una imatge amb la qual avançar, però per a que aquesta cultura existeixi és necessari que s’unifiquen els discursos. Aquest progrés sols pot arribar en grup.

Vull la teva col·laboració

Tenim un compromís amb tu. Entenem el periodisme com un combat diari. I necessitem del teu suport.

Per a tu fer-te subscriptor és un esforç petit, però per a nosaltres el teu suport ho és tot.

Ajuda VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb