Singapur, la ciutat que ha vist el futur

  • Anna Zaera ens parla de la ciutat que volia ser dins d'un jardí i ser del futur

VilaWeb
'Skyline' de Singapur (fotografia: Wikimedia Commons)
Anna Zaera
02.08.2018 - 22:00
Actualització: 03.08.2018 - 10:19

Qui va idear Singapur volia que fos una ciutat dins d’un jardí. I que fos coneguda així arreu. La perfecció de la natura també havia de donar lloc a una suposada perfecció cívica. Però la ciutat que viu dins d’un jardí és alhora un laboratori en què els humans experimenten amb els límits de la tecnologia i la intel·ligència artificial. Un exemple d’allò a què podia arribar a ser el món si ho confiéssim tot a l’omnipotència de l’intel·lecte humà. De fet, si hi passegem, veurem les claus de com en una illa plena de mosquits hi pot haver una ciutat que pugna entre el jardí i la ciutat del futur. De fet, el ministre d’Afers Estrangers, presentant Singapur com una de les anomenades smart cities, afirmava a la premsa: ‘La gent la visitarà i dirà: “He vist el futur i funciona!”‘

Entrar-hi per carretera, travessant Malàisia, és deixar enrere el desconcert de les ciutats del sud-est asiàtic. El caos i la vida suburbial de què parlàvem l’any passat quan ens referíem a Bangkok troba aquí el seu perfecte contrari. Lluny d’Europa, aquesta és una ciutat d’ideals clàssics, de lògica i raó, amb sensors sobre despesa energètica i cotxes intel·ligents. Una metròpoli impol·luta on poden arribar a posar multes de mil tres-cents euros per haver llençat un paper al carrer. A Singapur no hi ha suburbis, o ben pocs. Ni perifèries degradades o carrers amb esperit veïnal. En un jardí perfecte, no hi ha espai per a plantes silvestres.

Singapur és car. Dormir en un alberg amb una habitació compartida et pot costar vuitanta euros la nit. No és una ciutat per a pobres ni per a vells. Molts han de treballar passat els vuitanta per falta de pensions. Tampoc no és una ciutat que aculli els motxillers que es mouen pel sud-est asiàtic. Ja saben que segurament hi hauran de passar per a enllaçar amb algun vol, però eviten de quedar-s’hi a passar la nit, potser refugiant-se a la moqueta del seu luxós aeroport. Singapur, de cara a la galeria, és una ciutat pensada per a comprar en botigues de luxe, fer negocis o jugar als casinos.

La vida encapsulada i els jardins verticals
Per a la gent que hi viu de forma permanent, jo diria que és com a una gàbia daurada. La majoria de la població resident –siguin locals o treballadors estrangers– habita en els anomenats ‘condominis’, que els locals anomenen condos. L’amiga que m’hi va acollir em va explicar que aquestes urbanitzacions residencials, gairebé totes amb zona enjardinada i piscina, havien estat ideades en època britànica per a proporcionar un entorn agradable de descans als homes de negocis estrangers i les seves famílies. Una mena de recintes que separaven les persones de la vida pública proporcionant-los un dolç aïllament dominical. Amb seguretat privada, això també. Un exemple d’aquestes zones residencials enjardinades on sembla que la vida sigui un conte de fades és la ubicada al districte vint-i-tres de Singapur, la Tree House. Una urbanització residencial amb blocs de vint-i-quatre pisos que té el jardí vertical més gran del món. I és que quan el mariner Thomas Stamford Raffles va plantar per primera vegada la bandera britànica a Singapur el 1819, es va trobar amb una petita illa on hi havia només pescadors i pirates. Dos-cents anys després, i després de la descolonització, s’ha convertit en el miracle econòmic del sud-est asiàtic, i per això, acull les seus de les multinacionals més grans, que han anat a cercar cervells als Estats Units i Europa.

Botànica als carrers
L’exuberància vegetal s’observa només en acostar-se a la ciutat, amb plantes tropicals protegides per tanques als laterals de l’autopista. Un cop es posa un peu a l’asfalt, sorprèn veure com els operaris reguen les fileres de plantes del mig dels carrers o com cascades de fulles verdes es deixen caure per les vidrieres dels gratacels. També em va sorprendre veure com els senyals de trànsit van acompanyats de panells amb informació botànica sobre les plantes que pots trobar en aquell carrer en concret. Si la natura fos el mirall perfecte de la civilització podríem dir que Singapur ha volgut revestir la vida urbana dels valors del món vegetal.

De fet, els Jardins Botànics de Singapur, dels més grans del món, van ser ideats per Raffles com un monument als pares fundadors. Porta el seu nom l’hotel Raffles, una de les principals atraccions turístiques. D’estètica colonial, va ser un dels centres neuràlgics del glamur i la festa en l’època colonial. Expliquen que Charles Chaplin, Ava Gardner o John Wayne, a part de la reina d’Anglaterra, són algunes de les estrelles que s’hi han allotjat.

El jardí artificial més impactant del món
Però sense dubte, el projecte que més bé sintetitza aquesta contradicció entre natura i artifici és l’anomenat recinte de ‘Gardens by the Bay’. Cinquanta-quatre hectàrees en què l’enginyeria ha desafiat la natura mateixa. Hi ha construccions de vint-i-cinc a trenta metres que emulen un arbre, amb el seu tronc, les ramificacions i el fullatge. Aquestes escultures arbòries formen una espècie de bosc imaginari que va costar 1.035 miliards de dòlars i que pretenia d’emular el cicle natural dels arbres amb un sistema de cèl·lules solars que generen electricitat i tecnologia hidràulica per ajudar a conservar els jardins. Uns jardins que gaudeixen més de dues-centes espècies de plantes i flors diferents. A la nit, s’il·luminen i juntament amb un espectacle de música es crea una món de fantasia, el germà gran dels piromusicals de Barcelona. I atenció, un dels millors llocs des dels quals es pot veure és Marina Bay Sands, el complex turístic amb megacasino de Sheldon Adelson.

Fer l’illa més gran
Però el desafiament de Singapur amb la pròpia natura va molt més enllà. Fa anys que els seus dirigents executen un pla que permet de guanyar terreny a la mar tot i l’oposició dels ecologistes i l’enfrontament diplomàtic amb els països veïns. El principal problema és que, mentre Singapur s’expandeix, les illes pròximes s’han començat a encongir, perquè han proporcionat el 80% de la sorra necessària per als projectes d’ampliació de terreny. Les províncies indonèsies de Riau i Bangka-Belitung han venut una mitjana de tres-cents milions de m³ anuals de sorra a Singapur, la qual cosa els ha permès d’acumular grans beneficis, però al preu d’un desastre ecològic en els seus territoris. Singapur va utilitzar terra de les seves muntanyes en les primeres obres dels anys seixanta fins que el seu territori va quedar pràcticament pla. Així mentre que abans l’hotel Raffles era davant la mar, ara és gairebé al mig de la ciutat, tot i que conserva el nom del carrer, Beach Road 1.

L’art contemporani posa la natura a revisió
Encara que el país sembla viure d’esquena a aquestes contradiccions, emparat en els seus bons resultats econòmics, al museu d’art contemporani local, el Singapore Art Museum, presentava una exposició titulada ‘To the Ends of the Earth’ que convidava els visitants a descobrir la relació entre les persones i l’entorn natural a través de nou artistes. Com si només en aquest espai hagués estat permès de qüestionar-se sobre la carrera especial de Singapur, i per extensió, de tot el planeta. Un artista de Laos posava en evidència el fet de viure en un dels països amb més mines del món i convertia dos projectils en tests de plantes. Una altra de les instal·lacions era de l’artista singapurès Calvin Pang, qui havia repartit per racons de tot el museu petits bolets i convidava al visitant a trobar-los entre el paviment, entre l’escala, a les sales o als lavabos. Un altre era un gran arbre fet de diaris que qüestionava quina era la relació amb la natura en un entorn urbà, jugant amb l’acumulació humana de residus a la copa de l’arbre.

Singapur, un dels quatre centres financers més importants del món, juntament amb Nova York, Londres i Tòquio, és un interessant assaig sociològic sobre la contradicció humana entre l’artifici del progrés i la necessitat de tornar a la natura. Jo potser també vaig veure el futur entre boniques orquídies, però, que funcioni, no ho tinc clar.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any