Sinéad O’Connor, rebel, combativa i radicalment sincera

  • Esperit lliure i valent, artista pionera al món en denunciar el papa i la hipocresia catòlica que permet i encobreix els abusos contra els infants

VilaWeb
Sinéad O'Connor trenca la fotografia del papa Joan Pau II a la televisió (fotografia: Yvonne Hemsey. Getty Images).
Xavier Montanyà
22.08.2021 - 21:50
Actualització: 26.07.2023 - 22:41

Recuperem el Joc de Miralls de Xavier Montanyà arran de la mort de  Sinéad O’Connor el 26 de juliol de 2023 a l’edat de cinquanta-sis anys. 

La petita Irlanda té quatre premis Nobel de literatura: W.B. Yeats, George Bernard Shaw, Samuel Beckett i Seamus Heney. I un grapat d’escriptors excepcionals, entre els quals hi ha Jonathan Swift, Oscar Wilde i James Joyce. És una societat sotmesa a una tradició ultracatòlica i masclista, feta de silencis còmplices i hipocresia, que contrasta amb la potència i el talent, sovint rebel i radicalment crític, dels seus creadors, molts dels quals han enlluernat el món per la seva força poètica i vital.

De tots plegats, al meu imaginari hi ha dues dones. L’escriptora Edna O’Brien i la cantautora Sinéad O’Connor. Les seves obres són com una catarsi brutal i sincera per a alliberar-se i combatre una societat nacionalcatòlica opressiva. Totes dues han estat rebutjades socialment. Totes dues, cadascuna a la seva manera, amb els anys han acabat sobrevivint i vencent la inquisició dels seus temps.

O’Connor, d’adolescent emprenedora (fotografia: cortesia de l’autora).

Els anys seixanta, el capellà del poble va cremar a la plaça pública Les noies del camp, la primera novel·la d’O’Brien. Els anys noranta, els discs d’O’Connor van ser destruïts i trinxats amb piconadores en places públiques dels EUA. El gruix de la indústria musical la va rebutjar. El motiu: la cantant havia estripat amb ràbia la foto del papa Joan Pau II en directe davant les càmeres del programa Saturday Night Life, tot dient: “Lluiteu contra l’enemic autèntic!” Era la seva primera i impactant acció per a denunciar els abusos sexuals i la violència contra els nens dels sacerdots catòlics.

Sinéad O’Connor va ser pionera en una guerra que avui, a poc a poc i afortunadament, ha acabat estenent-se arreu del món. És terrorífic allò que s’ha anat descobrint i investigant sobre l’església catòlica irlandesa i els seus correligionaris d’arreu: als EUA, a Alemanya, a Itàlia, a l’Amèrica Llatina, a Polònia, etc. I a Espanya, on ja s’han denunciat prou casos de salesians, jesuïtes i benedictins. La veritat tants anys oculta ha impressionat una societat que ho desconeixia o estava acostumada a mirar cap a una altra banda. És terrorífic. El gest valent de Sinéad O’Connor estripant la foto del papa de Roma va ser un detonant a ulls del món.

D’on surt, Sinéad O’Connor?

Molts deuen recordar el seu gest d’activista pels drets dels infants, la seva preciosa veu cantant “Nothing Compares 2 U” i tants altres grans èxits internacionals mereixedors d’uns quants premis Grammy, alguns dels quals va rebutjar. Molts deuen recordar el setge de la premsa contra ella per les seves actituds radicals, extravagàncies i desequilibris mentals. Sabem qui és, sí, però no la coneixem.

Tenir una vagina i dos pits li van impedir de ser capellà (fotografia: B.P. Fallon).

D’on surt, Sinéad O’Connor? Com s’han forjat la seva sensibilitat i la seva força? Quins materials i idees formen el seu esperit i caràcter? Quins traumes infantils o quines experiències l’han feta passar sovint per una cabra boja? Ella mateixa ens ho explica ara, a cinquanta-quatre anys, a Remembrances. Escenes d’una vida complicada (Llibres del Kultrum). Explica tot allò que recorda i vol dir, totes les peces soltes que poden ajudar a compondre el trencaclosques de la seva vida, del seu talent artístic i dels seus alts i baixos psicològics.

És un relat sincer, íntim, bon reflex d’una societat i d’una època. Una narració viva, interessant, amb seqüències molt dures i unes altres molt emotives. Allò que ens faltava per a començar a mirar de comprendre el misteri i la força vital i artística d’aquesta dona, primer tan estimada i, després, sobretot, tan criticada i escarnida.

Una vida tràgica que es va anar gestant en el si de la Irlanda profunda, catòlica i fosca. Ella i els seus germans van patir d’ençà de ben petits, i durant anys, la violència i els abusos de la mare. Per cert, i curiosament, un dels germans, Joseph O’Connor, és un dels novel·listes irlandesos actuals bons. La foto del papa que Sinéad va estripar davant les càmeres de televisió, era la foto que tenia emmarcada la mare torturadora a l’habitació.

En el llibre, l’artista explica que quan Joan Pau II va visitar Irlanda l’any 1979, tan bon punt va arribar i va fer el protocol·lari petó a terra, va proclamar que estimava la joventut. Ella es va revoltar per dins. En sabia molt, dels abusos violents i sexuals als infants que hi havia a la catòlica Irlanda. Abusos a les famílies per part dels pares i les mares. A les escoles religioses, per part de capellans pederastes o monges que enterraven en els cementiris dels convents els nadons de les “nenes dolentes”.

Víctima de la violència maternal

Sinéad O’Connor s’expressa amb tendresa, sentit de l’humor, mala llet i un cor immens. A estones, és com si la seva preciosa veu et parlés en confiança. Tot i la duresa de la seva vida, el seu pas per escoles i reformatoris de monges o centres psiquiàtrics, i una excursió a Lourdes, et sorprèn sovint amb confessions extraordinàries: “Estic segura que si em vaig fer cantant, va ser, en part, perquè el fet de tenir una vagina i dos pits –encara que minúsculs– m’impedia de ser capellà. Tota la vida m’ha interessat treballar amb gent moribunda…”

Sinéad, amb el vestit de la primera comunió (fotografia: cortesia de l’autora).

O el fet, colpidor, de la relació d’amor-odi que manté amb la seva mare, en la vida i en la mort. Confessa que quan tenia vacances a l’escola de monges, tant ella com sa germana feien veure que havien perdut l’estic d’hoquei. Sabien que si tornaven a casa amb allò, la mare les atonyinaria tot l’estiu amb aquell pal. Però tant hi feia, atès que les pegava igualment amb el picamatalassos. De vegades, la feia despullar completament, l’estirava a terra i l’apallissava amb una escombra pertot el cos, amb especial preferència per la vagina.

Tot i la tortura física i psicològica a què la va sotmetre la mare, cap al final del llibre ens confessa que cada vegada que canta l’íntima i emotiva “Nothing compares 2 U” s’adreça a la mare difunta, i per això li surt així. Sincer. Com si, de fet, s’adrecés un per un a cadascun dels espectadors.

La seva vida ha estat una fugida, un recorregut introspectiu per diversos mons espirituals. Del paranormal al judeocristià, passant pel rastafarisme i l’islamisme, a la recerca d’explicacions o consol per a entendre el món i a ella mateixa. La fugida inclou dos intents de suïcidi. Tot plegat, per provar d’assolir una pau interior que ha aconseguit molt poques vegades. Solament als escenaris. Cantant. La música i la veu l’han ajudada a viure, a guarir-se, a dominar els dimonis interiors i els traumes infantils. Són molt interessants, en aquest sentit, les seves reflexions sobre el poder de la veu i la funció de la música i l’art: “A l’escenari, sempre puc ser qui sóc realment. Fora de l’escenari, no tant. Mai no m’ha entès ningú, ni tan sols jo mateixa, excepte quan cantava.”

De dona fantasma a dona viva

Al pròleg, explica que en aquest llibre hi ha dues veus. La de la dona fantasma d’abans d’estripar la foto del papa l’any 1992, i la de després, la veu d’una dona viva. Quan va acabar d’escriure els episodis contra el papa, va trigar quatre anys a escriure res més, quatre anys que va anar entrant i sortint d’institucions mentals per a saber per què no estava centrada.

Coberta del llibre ‘Remembrances’.

Primer, ens narra la seva infantesa, la família, els pares, els avis, els primers pares imaginaris adoptats en secret: Elvis i Dylan. Gràcies a ells, va deixar de trucar a les portes de les cases del seu barri de Glenagerry, a Dublín, per demanar als veïns si podia ser la seva filla. Ho feia a temporades d’ençà dels sis anys. Quan la mare li clavava cops de genoll a la panxa contra la paret, ella pensava que Dylan era molt més bon pare que no Elvis. Després adoraria Bob Marley, John Lennon, David Bowie, Lou Reed, Ray Charles, The Supremes, Elvis Costello, Freddie Mercury, Dire Straits i els punkies… O Van Morrison: “Sona com un d’aquells monjos tibetans que fan servir les veus per guarir.”

La seva mare era cleptòmana i ella es va afeccionar a robar de manera compulsiva d’ençà de ben petita. A la mare, li agradava. Un dia que era a l’hospital, li va ordenar de robar el crucifix i la bàscula de l’habitació i endur-se’ls a casa amagant-los sota l’abric. Aquesta afecció va ser un problema quan els germans van anar a viure a la casa del seu pare. Per recomanació d’assistents socials, la van tancar en el seu primer internat de monges.

La descripció que fa del lloc, sense acusacions concretes, em recorda el cas real de les monges irlandeses que esclavitzaven nenes pobres i, si es quedaven embarassades, les feien avortar. Li va passar a una amiga seva de l’internat. Un dia li van prendre el nadó i mai més no en van saber res. La noia mai no es va recuperar. “Algú em va dir que, a Irlanda, no pots mantenir el fill si tens menys de divuit anys i no estàs casada”, recorda. Hi havia fileres de petites tombes al cementiri del convent, recorda. Totes duien la mateixa inscripció: “Magdalena.”

Conèixer els poemes de W.B. Yeats a l’escola li va fer venir ganes d’escriure cançons. La impressionava especialment “Easter, 1916”, sobre la tràgica revolta de Pasqua dels irlandesos contra els britànics. Quan li van demanar en un examen què volia dir aquell poema, va respondre: “Doncs que ningú riu, collons.”

Del no-res a la llista dels grans èxits mundials

La música, els músics, i la voluntat d’escriure i cantar la van ajudar a creure que sortia del forat. Un viatge a Londres el 1985, després de la mort de la mare –”No patiu, primer ens vam assegurar que sigués morta”–, la va introduir a la música per sempre. “El millor dia de la meva vida va ser el primer cop que vaig sortir d’Irlanda, i qualsevol altre dia que sortia d’Irlanda era el següent millor.”

Nou aspecte tot esperant la sortida del primer disc (fotografia: Kate Garner).

Es va rapar al zero quan els productors li van insinuar que duia els cabells massa curts. No els va agradar, però ella estava encantada de ser com un “alien”, o com sortida de Star Trek. També es va barallar amb skinheads, va tenir amants, parelles, fills… Va fer discs que van esdevenir grans èxits mundials, premis Grammy, gires de bogeria per Europa i els EUA. Va conèixer les drogues i l’alcohol, però diu que deu ser l’única irlandesa a qui no agrada beure. I abomina de tota la resta de drogues, excepte de la marihuana.

El moviment rap americà la va fascinar. El jovent començava a revoltar-se, explica, cosa que no passava d’ençà de John Lennon. Li agradava la revolta. “La missió del rap, que s’assembla a la de Crist, és de donar autoestima a aquells a qui fins ara es consideraven una merda.”

Prince, una nit de terror

Un dia, quan vivia a Los Angeles, prop de Hollywood, Prince li va trucar per convidar-la a la seva mansió. “Nothing Compares 2 U” era original d’ell i semblava el meravellava la versió de la irlandesa. Quan va arribar el gran dia, una limusina la va recollir a casa i, a partir d’ací, Sinéad ens relata una nit de terror a casa del monstre, digna d’una pel·lícula de sèrie B, amb violència i persecució en cotxe incloses. Però ella ja tenia molta mili, i se’n va sortir: “Sóc irlandesa, som diferents. Se’ns en fot qui siguis. Ens han colonitzat els pitjors de la pitjor baixesa espiritual i hem sobreviscut intactes.”

Amb Muhammad Ali, als Special Olympics de Dublín, el 2003 (fotografia: Stringer, Getty Images).

Explica els concerts, les aventures, els amics, els problemes psíquics, la fascinació pel boxejador Muhammad Alí, a qui va conèixer personalment i va fer un petó als llavis. “Va ser l’experiència més increïble que he tingut a la vida, a part de tenir fills.” Sinéad O’Connor té quatre fills de quatre pares diferents. Tan sols va estar casada amb un d’ells i s’ha casat amb tres homes més que no són pares de cap dels fills.

Està molt bé com relata els episodis de rebuig que va viure després d’haver esquinçat la foto del papa. L’establishment musical i ideològic la va considerar una amenaça i la va voler desacreditar per totes les vies possibles. La seva visió del món musical, la indústria i el paper dels mitjans de comunicació és reveladora.

Per ella, estripar la foto del papa la va portar pel bon camí. N’està convençuda: “No sóc una estrella del pop. Només són una ànima turmentada que de tant en tant necessita xisclar davant d’un micròfon. No necessito ser número 1, no em cal agradar ni que em convidin als American Music Awards. L’única cosa que necessito és pagar les despeses, treure’m un pes de sobre de tant en tant, i no comprometre’m ni prostituir-me espiritualment. Així que no, [estripar la foto] no em va fer descarrilar, em va tornar a encarrilar. I sento que no m’ha anat malament criar els fills com a mare soltera.”

Vaig néixer boja

Londres, pels volts del 1989. Nova imatge, nova carrera (fotografia: Kate Garner).

Finalment, hi ha una carta al seu pare en què l’exculpa amb tot l’amor del món de tot allò que li ha passat. “Vaig néixer boja”, li diu. “Heu de saber que la vostra filla hauria estat boja, com una cabra i tocada del bolet, encara que els seus pares haguessin estat sant Josep i la verge Maria i hagués crescut a la casa més bucòlica del món.”

Tot i el confinament i la pandèmia, que l’enxampen acabant d’escriure aquestes memòries, creu en un futur de rondes i concerts. No es vol jubilar mai. Pensa que amb el virus sembla que el món s’acabi i, potser, en comenci un de millor. Perquè, quan vius amb el diable, descobreixes que hi ha un Déu.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any