Síndrome de la cabana o l’hostilitat del sistema?

Ja no et baralles per a llençar les escombraries i les ampolles de cervesa s’acumulen en un racó de la cuina, ja baixaràs el vidre demà. Se suposa que des de dissabte pots sortir a passejar i fer exercici, però ei, que no és que sigui obligatori, tampoc no estàs tan malament, ja sortiràs dilluns, que no hi haurà tanta gent al carrer. I quan el desconfinament s’acabi, què? Com tornaràs a la rutina, sigui com sigui aleshores aquesta mal anomenada nova normalitat? No hi vols tornar. Tan bé que has estat, aquests dies. Sense tanta angoixa, organitzant-te la feina, tenint temps de pair el dinar, llegint al vespre, preparant tàpers per a la setmana, dormint les hores que el teu cos necessita…

Es veu que té un nom, això. Síndrome de la cabana. Com la que té algú quan surt d’un ingrés hospitalari llarg o de la presó. Com la que tenien els qui vivien els llargs hiverns en una cabana. Que, en acabat, sortir a fora fa mandra, o respecte, o por, i ho ajornes amb excuses. Si ja tenies una mica de tendència agorafòbica i els carrers amb aglomeracions et feien fugir corrents, segurament ara tampoc no et deus haver afanyat a sortir al matí a córrer per la carretera de les Aigües. I si vius a la vora del bosc i hi passeges cada matí o cada vespre, tampoc no deus tenir gaire pressa per tornar a la vella rutina. Tret que fos la mateixa, i aleshores això de la cabana et semblen romanços, amb raó.

Tal vegada aquest confinament t’ha fet veure més clar que mai que la ciutat pot ser un lloc molt hostil, on ni tan sols amb estat d’alarma i confinament total no és possible un cert ritme calmat. Ni el silenci, per molt que se sentin piular més ocells que mai. Perquè hi ha tots els sons, aquests dies. El dels cotxes i les motos, principalment. Però molts més. Els nens que passen amb patinet des de fa uns dies tot cofois i que encomanen ganes de viure, les dues amigues que comparteixen pis i sopen a la fresca al balcó, el nadó que plora des de la finestra del final del carrer, el veí que surt a parlar per telèfon a la terrassa, el gos del veí que alça les orelles i borda entre els barrots quan sent passar el repartidor amb bicicleta. La veïna que obre la finestra per saludar, delerosa de conversa. Que bé que esteu aquí al sol, eh?, jo no tinc ni balcó! I penses que sempre hi ha qui està pitjor i et fa sentir que tens privilegis, per molt que t’hagis d’encabir als quatre pams de balcó fent un tetris. Hi ha sirenes, de tant en tant, els motors arrencant després de l’stop, la mare que cantusseja per adormir la criatura, el veí que toca la guitarra, un altre repartidor que pica a l’intèrfon i deixa el paquet a la porta. Parelles que passegen, el criaturam en bicicleta i el crit de darrere, atura’t que passen cotxes. Remor constant de xerrameca, motors de gasolina, la veïna que passa per sota de casa i saluda mirant a la finestra, com esteu, Carme?, tots bé?, i enraonen a distància, vigilant, que passen cotxes i cotxets i patinets i motocicletes.

De portes endins, una vida diferent, redescoberta. Vius a pleret. Com si per primera vegada els batecs del cor anessin al mateix ritme que els del rellotge de la cuina. Una vida, més que lenta, compassada. Que era abans que anava a corre-cuita. Potser no tens gens de pressa de tornar al ritme d’abans de tot això perquè era massa veloç, perquè no hi havia manera de seguir-ne el compàs, i aquell tic-tac era angoixa sense entendre’n gaire el perquè. Eres tu, que no podies seguir el ritme? O és que el ritme marcat era incompatible amb la vida? Si aquesta crisi ha de servir per a res, que sigui per a reordenar les prioritats i l’economia. Si s’ha fet res evident aquests dies, entre més coses, és la raó que té el feminisme, també quan reivindica el treball reproductiu i de cures.

Va ser Primer de Maig i no hi va haver manifestacions, però les reivindicacions hi són com sempre. Perquè una altra demostració d’aquesta crisi és la diferència de classes. I que feines que fan majoritàriament les dones continuen invisibilitzades i menystingudes. Malgrat haver-se demostrat més necessàries que mai. La no remunerada dins les parets de casa, i fora, servei de neteja, assistència a la gent gran i dependents, personal dels supermercats, etc. Les feines més necessàries també són de les més mal pagades.

Vius en una ciutat que funciona pensant a produir, i produir, i produir. És per això que no hi encaixes. No és tan sols el ritme i els horaris, és que els carrers són pensats per als cotxes i altres vehicles rodats i a tu et falta espai, és que no tens cap parc ni arbres en un radi d’un quilòmetre, és que les façanes tapen el sol i tot el carrer és ombra.

No és que vulguis quedar-te a la cabana, és que n’obres la porta i t’espantes. Pot ser que se’t faci feixuc sortir a fora perquè l’exterior és una amenaça. I més en aquestes circumstàncies, on és totalment lícit tenir una mica de por. Si l’entorn fos menys hostil, no en tindries tanta. Veure com els que manen gestionen aquesta crisi de manera errant tampoc no ajuda gaire a mantenir la calma. Aquest gràfic n’és una mostra clara.

No vols sortir, encara. Hi estàs prou bé, a casa. Fora és massa inhòspit. I hi ha els científics que avisen que aquest pla de desconfinament és precipitat i que hi podrà haver un rebrot. El teu cos, que et sosté, el vols protegit, i fora s’exposa a un virus per al qual no hi ha remei encara. Però tampoc no pretens tancar-te aquí per sempre. Oi que no? És clar que vols sortir. Passa que aquest exterior el vols ben diferent. I ara és l’hora. Perquè saps que un dia o altre caldrà recuperar els carrers. Potser és això, comptat i debatut. Que el defora s’acobli. Sincronia. Que harmonitzin, finalment, les vides.