Simona Levi. Fotografia: ACN.

Quan el 2010 el govern espanyol els va tombar l’estatut d’autonomia malgrat haver estat àmpliament aprovat en un referèndum que el mateix govern espanyol havia permès, jo no vaig dir res perquè no era català; quan llavors van demanar un diàleg a l’estat espanyol per a parlar de federalisme i s’hi van va negar, jo no vaig dir res perquè no era català; quan van demanar de pactar un nou referèndum i els van dir ‘d’això ni parlar-ne’, jo no vaig dir res perquè no era català; quan els van prendre qualsevol opció de ser escoltats, van torpedejar la seva seguretat, les seves escoles, els seus impostos, les seves administracions, per usar-los com a excuses per a tapar la seva corrupció fent-se les víctimes, no vaig dir res perquè jo no era català; quan van coartar la seva llibertat d’expressió, quan van intervenir el seu correu i la seva economia, quan van entrar uniformats en les seves organitzacions polítiques i mitjans de comunicació, quan van requisar les seves publicacions, van tancar webs i van arrestar els seus batlles, jo no vaig dir res perquè no llegia aquella premsa ni era aquell batlle el que jo havia votat. Fins i tot vaig pensar que s’ho mereixien per haver-se queixat tant i vaig desitjar que els esclafessin.

Així que, quan van anul·lar les normes de convivència de la meva comunitat, el meu dret a vigilar la meva administració, quan van vendre la meva seguretat i a mi mateix com a carn de canó, vaig reaccionar, però ja havia arrelat l’absurd. Només van haver de contestar ‘és il·legal’ i tots van ajupir el cap.

Per tot Espanya, el corcó dels mitjans oficials ha aconseguit que arrelés molt profundament que això que demanaven una gran part dels catalans era il·legal i malvat. Rajoy, fins i tot, ha dit que el que era il·legal era antidemocràtic, oblidant que és justament a l’inrevés, que és la força de la gent la que transforma la il·legalitat en democràcia, i, si no, que els ho diguin a les dones, que tenien el dret de vot prohibit fins fa no res, als homosexuals, als divorciats, als qui no volien fer el servei militar o a qualsevol que tingués una manera de viure que, per un motiu o un altre, era prohibida fins ahir.

Ha arrelat profundament que allò que es mereix una gran part dels catalans és ser aixafats, fins i tot amb sang, escorcolls, detencions o escenes insòlites, dignes de Turquia, la Xina o de dictadures indignants. ‘S’ho mereixen’, com si això, com si aquestes escenes grotesques, no fossin l’Espanya que sincerament volen unida els que parlen així.

Ho entenc. Pot semblar que a Catalunya es vol soscavar una cosa sagrada, la unió, la cosa que tots els proverbis prometen que és l’única recepta per a la força. ‘La unió fa la força’ diuen. Que els qui parlen contra la unió cremin a l’infern. Però si fem memòria, el mite de la unió fa terror. Sense parlar d’història, només cal recordar les vides devastades per la unió indissoluble del matrimoni. Ara ho recordem com una autèntica barbàrie. No és la unió que fa la força. I menys la unió forçosa.

He dedicat molts anys de la meva vida a defensar que la democràcia és tot menys la unió, tot menys la unitat; és justament la convivència en la diferència entre entitats separades, lliures, adultes, o sigui, responsables de si mateixes i autònomes. Catalunya no se’n va enlloc. Catalunya tan sols lluita pels seus drets a la seva manera. Simplement vol deixar de demanar.

Perquè no deixa de ser inquietant que a Espanya no hi hagi manera de fer un referèndum. I no em refereixo a aquest, em refereixo a qualsevol referèndum. La llei preveu que sigui el govern qui decideixi si un referèndum es pot fer o no. I, és clar, el govern d’Espanya decideix sempre que no. Si no, que li ho expliquin a la PAH, que va recollir un milió i mig de signatures en favor de la dació en pagament pels estralls de les hipoteques escombraries i no li va servir ni perquè es prengués en consideració.

Bàsicament, a Espanya qualsevol referèndum és il·legal, segons la llei. Però potser seria més apropiat dir que la manera en què estan plantejats determinats aspectes de la governança a Espanya són una barbàrie.

No és que els catalans no puguin tenir un referèndum perquè la constitució no els n’atorga la competència. És que els espanyols no poden tenir un referèndum. Ni sobre aquest ni sobre cap tema. Ni pactat ni sense pactar. I punt.

O sigui que el que es demana a Catalunya no és per a Catalunya. És perquè el centralisme de qui mana a Madrid i de tots els partits que el propicien en la camaraderia del ritual parlamentari passa per alt i invisibilitza tots els pobles d’Espanya —fins i tot el poble de Madrid— i només els utilitza com a matèria primera extractiva, com a colònia i, fins i tot, com hem vist desgraciadament en temes de seguretat, com a carn de canó; tot això per a mantenir i tapar privilegis, abusos, corrupció o, simplement, les xarxes clientelars de tots i de qualsevol partit. Si una cosa no passa a Madrid és com si no hagués passat, oi? No comptem per res.

L’enemic no són els catalans independentistes. L’enemic són un govern i uns partits que menystenen i asfixien.

Per això el diumenge 1 d’octubre votaré i defensaré les urnes com una més. No serà per Catalunya —que també—, serà per la veu organitzada que hem de tenir la gent, sense delegar i arreu, perquè és pel que he lluitat tota la meva vida.

La defensa de la unitat com a ideologia em fa terror. Els partits vells i nous es fonen en la fal·làcia de la unió ideològica. Difícilment seran els que ens facin superar el mal pas si no hi ha solidaritat entre les persones de cap a cap del país. Fa anys que defenso una nova política que no es basi en la fe i en la ideologia sinó en unir-se temporalment i estratègicament per resoldre problemes comuns. No podem estar realment junts en nom de la unitat. Només tenint interessos en comú des de la llibertat de cadascú. Els pobles d’Espanya tenen vincles de sang i la seva prosperitat i democràcia estan unides de manera natural. Una Catalunya independent no se’n va enlloc, únicament guanya l’agilitat que no se li ha permès tenir d’una altra manera.

Des del centre es planteja una subordinació, no es preveu gent lliure que pugui avançar. Puc aportar mil exemples, però el més clar és que se’ns impedeix comunicar-nos. No hi ha corredor del mediterrani; no hi ha corredor atlàntic. És un absurd que només s’explica per un centralisme anacrònic de gust imperial.

La llibertat que demana Catalunya no és una qüestió catalana. És la llibertat que es mereixen tots els pobles d’Espanya. Per això l’1-O votaré; i votaré sí. Demano, espero i desitjo que la gent d’Espanya el dia 1-O no s’alegri de la repressió i que impedeixi proactivament que es dugui a terme en nom seu. Que la gent se senti orgullosa del coratge, l’optimisme, la visió de futur pacífica i ordenada de ciutadans com ells que exerceixen el deure de canviar les lleis injustes i immòbils que ens tenen a tots atrapats.

Simona Levi, fundadora de la X-Net i de 15MpaRato

Article publicat originalment en castellà al diari Público.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]