Sílvia Pérez Cruz: ‘Per dir t’estimo de veritat, ho dic en català’

  • Entrevista amb la cantant empordanesa, que publica 'Domus', banda sonora del film 'Cerca de tu casa'

VilaWeb
Clàudia Arqués Josep Rexach Fumanya
13.03.2016 - 22:00
Actualització: 14.03.2016 - 10:47

Sílvia Pérez Cruz presenta avui el seu disc ‘Domus’ al Teatre Tívoli de Barcelona. Però en el seu horitzó artístic hi ha més projectes. Tant ella com les seves cançons són les protagonistes del film ‘Cerca de tu casa‘ dirigit per Eduard Cortés, que s’estrenarà al maig. És un viatge pels sentiments de desgràcia i fracàs personal d’una dona que és desnonada juntament amb el seu marit i la seva filla.

No fa gaire que Pérez Cruz va viure un incident lingüístic durant un concert a Alacant. Va demanar als espectadors si s’estimaven més que els parlés en català o en castellà, i s’aixecaren veus de protesta a banda i banda. ‘No sabia que fos tan important que parlés avui, aquí, en català’, va dir després d’uns minuts de tensió.

—Fa poc que vau tenir un incident lingüístic a Alacant per la qüestió de si havíeu de fer les intervencions entre cançó i cançó en català o en castellà. Com ho vàreu viure?
—Va ser incòmode. Perquè sempre que vaig a València o Alacant tinc el dubte si haig de parlar en català o en castellà. Com que al carrer parles en castellà… És clar, jo quan vaig a la resta d’Espanya parlo en castellà. Canto en tots els idiomes i no hi ha cap problema i ha estat sempre ben rebut, però no hi ha el dubte. En canvi, en aquests dos llocs és clar que hi ha un conflicte, i com més al sud, més. No sé mai com ho he de fer, jo no estic al dia. Ara m’ha quedat claríssim. Jo vaig començar en castellà, i vaig veure que la gent estava molt incòmoda, i suposo que la meva errada va ser demanar: ‘En què voleu que canti? Perquè noto que esteu incòmodes.’ Jo sóc partidària que ens entenguem el màxim de gent possible, vull dir, que no sóc radical. Llavors vaig veure que hi havia un conflicte i em vaig adonar com era d’important que parlés en català en aquell moment. M’estimo molt la meva llengua. Per dir ‘t’estimo’ de veritat, ho dic en català. I si veig que algú vol que s’apagui aquesta llengua em surt l’instint maternal.

—Finalment vàreu decidir de continuar parlant en la llengua en què us parlava la vostra mare.
—Va haver-hi un moment que me’n volia anar a casa, que jo només hi havia anat a cantar i prou. També em sap greu que després els articles que es facin no parlin del concert i es parli només d’això. Al cap i a la fi jo sóc cantant i, a més, canto en tots els idiomes. No m’havia passat mai, només una vegada a Madrid, a l’Auditori Nacional. Cantava un repertori en mallorquí i un home es va aixecar i va dir ‘Aquí solo se canta en el idioma de la nación’, però la gent va començar a riure i el van fer fora i ja està. No m’ha passat mai més, em cuiden molt a tot arreu i la gent em demana cançons tant en català com en castellà. Però bé, ho he entès. La darrera vegada que he anat a València he cantat en català i no hi ha hagut cap problema.

—No vau pensar d’incloure alguna cançó en català en la banda sonora que heu compost?
—Bé, al principi hi havia el dubte si la pel·lícula havia de ser en català o en castellà, però al final l’Eduard [Cortés] va decidir que, com que era un problema d’abast estatal, fos en castellà. Llavors totes les cançons que canten els personatges són en castellà, com el guió, menys ‘Smile and Run’, perquè volia que tingués aquest efecte de musical. Les altres, que són en uns altres idiomes, és perquè sonen a la ràdio. De fet, havien de ser la ‘Lambada’ i una cançó de la Shakira, però per problemes de drets no va poder ser, i llavors vaig haver de fer cançons ballables que tinguessin aquest to.

—En canvi, ‘My dog’, té un ritme més soul.
—És un cas especial perquè em va sortir a casa. Em va sortir en anglès per la sonoritat de la melodia, això que em passa a mi a vegades. Llavors, vaig arribar allà i els vaig dir: ‘Mira, m’ha sortit això, segur que no ho voldreu per res, però us la canto.’ Va ser un treball a la inversa, es va crear una escena a partir de la cançó i no una cançó a partir de l’escena.

—Si haguéssiu de definir ‘Domus’ en una frase, què diríeu?
—’Reconstruirem la casa tants cops com calgui.’ La simbologia de la casa vol dir moltes coses: ets tu mateix, i coincideix també amb un moment meu vital, de tornar a començar, de renéixer. Llavors, m’agrada tant a escala personal com en els personatges del film. La idea de reinventar-me i continuar aprenent coses noves. És un moment de valentia i reconstrucció.

'De vegades, quan poses pena sobre pena, s'anul·la l'efecte, no?'

Domus’ podria haver estat únicament la banda sonora del film ‘Cerca de tu casa’, però ha acabat essent també un disc. Us estimàveu massa les cançons per deixar-les anar?
—Suposo que va ser perquè era un tipus de banda sonora molt concreta. És a dir, era música instrumental, però al final havien de cantar els personatges i el format va acabar essent de cançons amb lletra. I com que feia molt de temps que m’hi abocava vaig pensar que no era tan diferent a ’11 de novembre’, amb la diferència que l’input és extern. Hi ha gent que fa la banda sonora i l’enregistra tal qual, i jo vaig: ‘No. Vull que sigui disc i que tingui la funció de disc.’ Per aquest motiu vaig tornar a enregistrar coses, vaig allargar temes que eren més curts i vaig pensar-ho com si fos només un disc; com si no hagués sortit d’una banda sonora. Però bé, va ser perquè vaig veure que el material era ‘discable’.

—La cançó ‘Smile and Run‘ potser és una de les més colpidores. Aparentment és alegre, però resulta que és el tema que canta la protagonista quan pensa a llançar-se a les vies del tren. Com l’arribeu a fer, una cançó així, per a aquest moment?
—Aquesta em va costar molt. És el moment més tràgic, quan ella arriba al límit. A mi em preocupava trobar la manera de sostenir-ho. De vegades, quan poses pena sobre pena, s’anul·la l’efecte, no? I va haver-hi un moment màgic en la conversa que vaig entendre això, com si et droguessin i entressis en un estat que creus que és la bona solució i fins i tot ho vius com un descans. La pau, la fi del patiment. I a més a més, enganyar l’espectador i el qui ho escolta, per al final veure: ‘No, no, ostres, què anava a fer?’ També és una qüestió molt dura, que ha passat molt en aquests casos i es volia deixar palès. Hi ha un treball psicològic molt fort per part de la gent que treballa a la PAH d’ajudar aquella persona, donar-li suport, i en el moment adequat saber-la portar, perquè suposo que deu ser un moment d’un fracàs i un trencament tan profund que deu costar molt de veure-hi la sortida.

Cerca de tu casa’ és la història d’una dona que és desnonada juntament amb el seu marit i la seva filla. Com ho feu, per posar-vos a la pell d’una persona que ha de passar per aquest tràngol?
—Bé, és clar, segur que no ho vaig fer… Vaig fer el que a mi em semblava a partir de les emocions que el guió em despertava. Em vaig agafar a emocions que coneixia, més que no a les que no coneixia. A la sensació de fracàs, de soledat, de desamor… Vaig intentar anar trobant punts en què jo pogués entendre alguna cosa, més que no pas si era fidel. També, és clar, cada persona és un món i cada persona reacciona d’una manera diferent. Perquè al principi volia pensar molt, i fer-li molts tombs, i vaig veure que tampoc no era pas un bon camí. Em va anar molt bé de compondre la música per a tothom, per entendre molt millor la història i la personalitat de cadascú. I llavors, a l’hora de fer-ho, ho feia amb molt de respecte, però també de manera senzilla, sense voler sobreactuar, i deixant-me portar.

—Vau parlar amb algú que hagués passat per aquesta situació per poder compartir-hi un diàleg?
—No. Ho vaig proposar, em volia entrevistar amb gent de la PAH, però finalment no va poder ser. L’Eduard sí que havia anat a moltes assemblees, i quan quedàvem per a escriure el guió i buscar el lloc per a les cançons hi anàvem reflexionant. A la mínima que podia, jo preguntava. A gent que hi entenia, els vaig demanar com solien reaccionar les persones i m’explicaven que hi havia desmais, atacs d’histèria i pensava: ‘Jo no sé si sóc capaç d’arribar fins aquí, però em va bé de saber-ho.’ El dia que van venir els de la PAH a enregistrar l’últim desnonament veies la veritat al teu voltant, i t’ajudava. A més a més, com que l’acció passa l’any 2008, són els primers desnonats i ho viuen com un fracàs personal. M’interessava molt aquesta fragilitat, no hi havia suport encara, ho vivien molt en la soledat.

—Ara potser es considera més un fracàs del sistema, però llavors era un fracàs personal.
—Sí, el film explica aquest viatge. El centren en aquest moment per explicar aquest gran triomf, no? De no sentir-ho com un fracàs personal, sinó veure que hi ha un problema més gran i, almenys, treure’t aquesta culpa, jo crec que va ser un gran pas.

—Com va sorgir el projecte?
—El projecte va sorgir el 7 de febrer d’ara fa tres anys. Em va trucar l’Eduard Cortés perquè volia parlar amb mi i em va explicar que tenia pensat de fer un film sobre els desnonaments. Que volia explicar una història normal, simple, perquè la gent ja havia vist molts casos molt dramàtics i no volia anar per aquí, sinó que la part especial volia donar amb la música i que buscava una persona que cantés i que fes la banda sonora amb personalitat. Llavors em va oferir totes dues coses.

Sobre la seva experiència com a actiu: 'Vaig veure que m'havia de deixar portar i que era un acte d'humilitat'

—Actriu i compositora.
—Jo la banda sonora la vaig acceptar molt de pressa perquè em venia molt de gust. N’havia fet pel teatre i per alguna incursió al cinema, però mai havia tingut el pes de fer tota una banda sonora. En canvi, el fet d’actuar no ho vaig veure gens clar. Va ser al cap de molts mesos d’anar-ne parlant que vaig entendre quin tipus de projecte m’explicaven i que era una oportunitat d’explicar una història des de diferents llenguatges artístics, que en realitat aprendria moltes coses i que actuar era una part més, però no era la més important. Vaig veure que no li estava traient feina a cap actriu.

Fotografia: Jordi Carreño
Fotografia: Jordi Carreño

—De bon principi la idea us espantava?
—Sí perquè jo no sóc actriu. Llavors sí que veia moltes similituds en el llenguatge: es fan servir paraules, hi ha emocions, silencis, has de saber escoltar, has de saber estar… Però no hi havia la música, i la música és el que a mi em porta a un estat de trànsit. Jo no volia fer el gran paper perquè, més que res, no sabia quines armes tenia, no havia fet absolutament res d’interpretació. Però al final vaig veure que m’havia de deixar portar i que era un acte d’humilitat. I el fet de gravar els actors, que no eren cantants, això em va ajudar a entendre què era el que funcionava. Igual que jo podia acceptar que algú que no fos cantant cantés i podia fer una cosa bonica de veritat, jo també ho podia fer. Bàsicament, és qüestió de veritat i humilitat. I em vaig agafar amb això, amb què representava un col·lectiu i no interpretava només una persona, i a partir d’aquí, confiar molt en la gent i deixar-te portar.

—Repetiríeu?
—Bé, hi ha alguna cosa molt especial allà dins. Abans deia que no, però ara m’ho pensaria, depenent de quin projecte. És un món molt màgic i jo m’hi he sentit molt bé. Em va ajudar a retrobar-me a mi, per tant li tinc com una estima que no em crea rebuig.

—Una cantant que fa d’actriu i que compon la banda sonora del film que protagonitza. A un, ràpidament li ve al cap la Björk (‘Bailar en la oscuridad’).
—És una anècdota que em va ajudar a decidir-me. Recordo que quan vaig quedar amb l’Eduard [Cortés] per a entendre quin tipus de musical volia, ell em va donar aquest exemple i vaig pensar: ‘ah d’acord, entenc el tipus de llibertat que em donarà’. Jo no vull fer de Björk, ni podria. L’admiro molt, i jo no ho he passat malament, ella em sembla que sí. El meu ha estat un viatge molt bonic. Em va servir per pensar ‘d’acord, has de fer el que tu vulguis. Posa la sonoritat que tu vulguis a aquesta història. No faràs un musical típic. Ni en l’àmbit estètic, ni sonor, ni del tipus de cantants. Posa música lliurement a una història i justifica el més orgànicament possible que algú passi de parlar a cantar’.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any